El món és petit petit

Benvolguda Llenguaddicta,

T'escric per a explicar-te una petita història i retornar-te un contacte que vares perdre.

Fa uns mesos, a finals de l'any passat, diria, baixant del tren va passar una cosa ben curiosa de tal manera que em vaig esparverar un deix, juntament amb una xinesa que també descendia del mateix vagó que jo. Els crits de la nostra sorpresa provocaren que comencéssim una animada conversa i ens acompanyéssim un bon troç de camí.

En el punt en què els nostres camins es bifurcaven no trobàvem pas el moment de separar-nos de tan bé com havíem congeniat. D'aquesta manera, va ser com li vàrem intercanviar els nostres mòbils.

Unes jornades després la vaig trucar, però no li anava bé quedar i vàrem decidir deixar-ho per a un altre dia.

D'aleshores ençà, cap de les dues va trucar l'altra fins el dimecres d'aquesta setmana, en què vaig proposar-li de quedar avui, divendres. La cosa va quallar i avui ens hem retrobat.

Com que ella és llicenciada en Traducció i Interpretació i a mi m'agrada bastant el tema de les llengües, de les traduccions i de la gramàtica, no hem pogut evitar parlar d'aquests temes. En un moment donat, li he comentat que mentre que la majoria de xinesos no es poden comunicar entre ells degut al munt de "dialectes" del xinés existents, algú que utilitza la llengua de signes catalana pot entendre's amb un altre que faci servir la llengua de signes xinesa després només d'un dia. Llavors, ella m'ha dit que això ja li ho havia dit una altra noia en el passat.

De seguida he lligat caps.

És ben poca la gent que parla de llengües de signes, i més de la llengua de signes catalana. Tenint en compte que aquesta informació que em creia oferir-li per primera vegada provenia d'un dels teus blocs, no he pogut més que preguntar-li si aquesta noia, en qüestió, es deia Raquel. M'ha dit que sí. Però amb això jo no en tenia prou i, amb un somriure in crescendo, li he demanat si era la Llenguaddicta. La resposta, de bell nou, ha sigut afirmativa i jo no he pogut més que posar-me a saltar. Aquesta mena de coses m'alteren per a bé.

Seguidament, ella m'ha explicat que t'havia conegut en un viatge (a Murcia, potser? Ara no n'estic segura), però que havia perdut el paper on hi havia escrit el teu correu electrònic.

Li he comentat que jo et "coneixia" pels teus innumerables blocs, alguns dels quals segueixo amb fervor malgrat saber-ne l'existència tot just fa unes setmanes. Certament, amb el teu bloc "L de Linguistica" pots deixar captivat a qualsevol que estimi una mica el català. No negaré, però, que vaig descobrir-te amb "Bcn & Sex" i que m'agrada bastant.

Espero que ens segueixis il·luminant amb les teves paraules.

Tesina, segon capítol

A petició del Lletraferit, aquí teniu el rotllo del segle: de què va la meva tesina.

Carol Padden va presentar l'any passat en una conferència un projecte de recerca (no hi ha article publicat) en el qual afirmava que les llengües de signes (LLSS) tenen una forta preferència (pel que fa als signes que denoten objectes que fem servir amb les mans: e.g. raspall de dents) a generar signes amb una configuració manual (CM)* o bé de manipulació o bé d'instrument (seguint amb l'exemple, RASPALL-DE-DENTS amb una CM de manipulació seria amb el puny tancat, l'índex i el polze tocant-se 'com si agafessis un raspall de dents'; mentre que amb una CM d'instrument seria amb el puny tancat, l'índex completament estirat 'com si el dit fos el raspall de dents').

Està clar que les LLSS fan un ús molt extens de la iconicitat*, perquè els articuladors* així ho permeten: és més fàcil representar amb les mans el món que ens envolta -basant-nos en trets físics tangibles, e.g. l'ús que en fem -o la forma que té- un raspall de dents, per a crear el substantiu RASPALL-DE-DENTS, o el verb RASPALLAR-SE-LES-DENTS, en les LLSS-, que no pas representar-lo amb la veu havent-nos de basar en els trets sonors d'aquesta mateixa realitat (en català, doncs, "raspall de dents" hauria de ser quelcom com "xxxfffxxx glglglglg"). Les llengües orals, per tant, són menys icòniques que les de signes, però no vol dir que no ho siguin gens: mentre que el català i el castellà en fan un ús poc lingüístic ('quiquiriquí' és el so del gall, però no significa 'gall'), l'anglès en fa un ús més ampli (slam és un mot -que pot ser verb o substantiu- que significa tancar la porta de cop, perquè aquest és el soroll que fa més o menys una porta en tancar-se).

Havent dit tot això, us explico la pel·lícula: l'estudi de la Carol Padden va aixecar gran rebombori en el món dels signolingüistes*, bàsicament per dos motius: 1. En la seva conclusió va suggerir aquest paràmetre morfo-fonològic (CM de manipulació vs d'instrument) com a possible classificació tipològica de les LLSS, i 2. el seu estudi es basa en només 27 paraules comparades en 6 llengües de signes (els seus resultats, doncs, són força discutibles: és com si ara jo agafés -m'ho invento- 27 paraules del català (de les quals casualment 19 són aglutinants), i amb això conclogués que el català és una llengua aglutinant).

La meva supervisora em va proposar de generar una llista d'objectes d'ús manual més extensa que la de Padden, agrupar els objectes en grups diferents, i buscar en diccionaris de diverses LLSS aquestes paraules, tot classificant-les segons la CM. La meva llista de mots conté 155 objectes, classificats en 4 grans grups -inicialment amb subgrups, però els he acabat fusionant:

1. Eines i estris

2. Menjar

3. Roba i complements

4. Higiene i cosmètica

I estan classificats en 4 tipus de CM -inicialment amb subgrups que també he acabat fusionant:

1. Manipulació

2. Instrument

3. SaSS*

4. Altres

Tinc 5 llengües de signes:

British Sign Language (BSL)

New Zealand Sign Language (NZSL)

Hong Kong Sign Language (HKSL)

Lengua de Signos Española (LSE)

Llengua de Signes Catalana (LSC)

Com era d'esperar, no tots els diccionaris contenen les 155 paraules de la meva llista, però això no representa un problema estadísticament. Tinc 5 grups de dades independents (un per a cada LLSS) i un 6è grup de dades que anomeno "common data set", que són les úniques 36 paraules que he trobat en tots 5 diccionaris.

Ara és on comença la part que fa por: les meves preguntes de recerca.

1. ¿És la diferència entre una CM i les altres significativa, per a cada llengua de signes? És a dir, ¿mostren les meves dades que les LLSS tenen una forta tendència cap a Manipulació o cap a Instrument, tal com Padden afirma? (e.g. si trobés que un 85% dels signes de BSL són de manipulació, comparat amb un 10% d'instrument, un 3% de SaSS i un 2% d'altres, podria dir que BSL té una forta tendència a generar signes de manipulació pel que fa als signes que denoten objectes manuals).

2. El tipus d'objecte, ¿té un efecte en la CM? És a dir, ¿es dóna el cas, per exemple, que les LLSS tendeixin a fer 'Eines i estris' amb una d'aquestes dues CM més "fortes" (manipulació / instrument), mentre que 'Roba i complements' potser es representa majoritàriament amb una altra CM? Si aquest fos el cas, les conclusions de Padden només s'apliquen a un tipus molt reduït de mots dins d'un tipus de mots que ja de per sí és reduït. (¿M'explico?)

I conte contat, ja s'ha acabat.

Vaig començar amb chi-squared perquè no veia cap altra opció: freqüències independents, quantitats desiguals en cada cel·la de la meva graella, d'alguna manera el que m'interessa anar a mirar són proporcions, i si aquestes proporcions són significativament diferents. Però Pearson no em respon a cap de les preguntes (i no només perquè ja és mort), perquè només informa d'associacions entre factors, però no en quin sentit és l'associació.

El profe d'estadística (aka Stats Superhero), li ha estat donant moltes voltes, i al final ha decidit que el millor era aplicar un anàlisis de models lineals generalitzats (aix, que em sona raro això en català, en diré GZLM a partir d'ara). Depenent de si fem servir una distribució Poisson o una Negative Binomial, obtinc resultats diferents. A més, si intento analitzar els 5 grups de dades per separat, SPSS (el programa d'anàlisi estadística) es torna boig, per tant, només puc fer-ho si analitzo totes les dades alhora, la qual cosa em fa l'efecte que em fa perdre-hi fidelitat. Per a més inri he hagut de carregar-me la categoria 'Higiene i cosmètics', perquè en els diccionaris hi ha tan poques entrades que m'esguerra tota l'anàlisi.

Les assumpcions de GZLM són força complexes, i és per això que el profe s'ho està mirant. Jo, tret de fer l'anàlisi tal com ell m'ha ensenyat i mirar d'entendre'n els resultats, poca cosa més puc fer: espero resposta d'ell per tal donar per bons els resultats que de moment he trobat i tirar endavant (i.e. escriure d'una punyetera vegada la tesina dels trons), o bé dedicar-me al macramé.

Lletraferit, espero que amb aquestes dades en tinguis prou per a donar-li unes quantes voltes. Ja em diràs el què.

*Glossari:

Configuració manual: un dels trets fonològics (i.e. distintius) de les llengües de signes. És la selecció de dits -i la seva posició- en la representació d'un signe. Els altres trets fonològics són moviment i ubicació (e.g. moviment des del cos cap enfora, circular, de dalt a baix; ubicació: a la zona del cap, del tors, en contacte, sense contacte...).

Iconicitat: representació de la realitat basada en trets físics o conceptuals de la mateixa.

Articuladors: l'aparell fonador, en les llengües orals; mans, tors i cara, en les llengües de signes.

Signolingüista: friki entre frikis.

SaSS: Size and Shape Specifiers (especificadors de forma i mida). Són uns signes abastament estudiats, on les mans tan sols denoten el contorn de l'objecte, basant-se en la mida i la forma.

Tesina

La llenguaddicta està intentant analitzar les dades de la seva tesina de màster, però no se'n surt. El professor d'estadística també ho està intentant, i tampoc no se'n surt. ¿Serà que les aspiracions investigadores de la llenguaddicta són massa agosarades?

També cal tenir en compte diversos factors: 1. M'hi he posat tard. 2. No estic fent una tesina sobre la meva especialitat. 3. En aquests moments estic asseguda al terra de la meva antiga casa a Rochester (UK), mirant d'entendre una colla de números i de valors mentre a l'habitació del costat el meu ex-company de casa discuteix sobre l'entonació del xinès (via Skype) amb una companya de classe.

El factor 1 ja no té solució (a no ser que algú inventi la màquina del temps en les properes hores): vaig fer el ronso durant uns mesos, què voleu, era a Anglaterra amb un munt de coses per descobrir... El factor 2 tampoc no té solució a aquestes alçades: em vaig deixar convèncer per la meva supervisora, tot i que ella sap quina és la meva especialitat, perquè em va saber vendre la moto (a aquestes alçades, triar un altre tema, recollir unes altres dades, llegir unes altres desenes d'articles, és més que inviable). El factor 3 té solució (¿taps a les orelles? ¿canviar d'habitació?), però he de reconèixer que la lingüista que duc a dins no pot evitar parar l'orella quan algú crida amb alegria: "¡Ja entenc què fa aquest accent damunt d'aquesta vocal!"

Si no me'n surto amb la tesina, sempre puc dedicar-me al macramé.

¿De què ha dit que era la recepta?

Pobrets pronoms febles...

"És que els francesos  apart de no importarl'his la vida personal tampoc els importa tenir de president un mentider?". Això trobava jo avui escrit en una opinió del diari El Punt Avui. Analitzem-ho.

L'autor de la frase té clar que aquí hi ha d'haver algun pronom, però ¿quin? També té clar que els pronoms no van enganxats als verbs, li sona que hi ha apòstrofs, però ¿on? És possible que fins i tot aquesta persona sàpiga, perquè li hauran dit deu mil vegades, que "lis" no existeix, malgrat que es resisteix a fer-lo desaparèixer del tot... Resultat: una orgia de verb, pronoms i apòstrof digna d'entrar al meu blog.

Parole parole parole...

Aquest agost faig classes de català a una amiga navarresa per tal que es tregui el títol de català C. Segons una prova de nivell que li van fer, es troba en el nivell B2, i per tant necessita accedir al B3 abans de fer el salt al C.

Apart del fet que tots aquests nous nivells i subnivells de català no segueixen la codificació del marc europeu de les llengües (cosa que sempre m'ha fet molta ràbia, però contra la qual no s'hi pot fer res), em té del tot intrigada el fet que en els exercicis de lèxic del llibre de nivell B2 hi hagi paraules com "eixorivir".

Va, ¿qui és el guapo que em fa una frase amb aquest mot -sense buscar-la al diccionari?

En la meva llengua també, sisplau

Volava jo no fa gaire amb una companyia aèria normal, d'aquelles que tracten al client com a tal (i no com a una maleta), d'aquelles on et diuen "sisplau" i "gràcies" per tot... *sospir*, quan una assistent de vol em va oferir un aperitiu (sí, en les companyies de vol normals et donen menjar i beguda ¡gratis!): entrepà de pernil dolç, que vaig demanar per raons òbvies que em canviessin per un de formatge. En acabar-me l'entrepà, rebrego el paper i és llavors que m'adono: ¡l'etiquetatge està fet en totes les llengües oficials del país! No puc contenir una llagrimeta que se m'escapa en llegir: "Buen provecho / Bon profit / Bo proveito / On egin"...

L'assistenta de vol em sacseja: "Excuse me, madam, we've already landed"*. Vaja, no volava pas amb Iberia...

*"Disculpi, senyora, ja hem aterrat".

El món al revés

Diria que és el primer cop que experimento el que aquí us explico, o com a mínim el primer cop que ho experimento a l'inrevés.

Fa cosa d'un parell de setmanes, caminant per la meva estimada Barcelona a la recerca d'un llibre que està descatalogat (la traducció al castellà de Siete años en el Tíbet, de Heinrich Harrer) vaig trobar-ne un exemplar a la llibreria de segona mà del carrer Canuda. L'edició, de 1997, la signa Ediciones B, S.A., i és una edició especial per a Ediservicios Madrid, un exemplar que només es pot comercialitzar (segons resa una nota sota les dades de l'edició) "conjunta e inseparablemente con esta revista".

Començo a devorar el llibre que m'ha costat tant de trobar, i quina és la meva sorpresa quan em trobo expressions com les que copio a continuació:

- Por lo que hace al mobiliario, éste se reduce a la mínima expresión...

- Nadie se cuida de alimentarlos [a los animales], por lo cual se contentan...

- ...como en esta región muy poblada es más difícil encontrar un escondite, tenemos que buscar largo rato antes no lo encontramos.

I seguiria afegint-ne (el llibre n'és ple), però crec que ja m'heu entès.

Ara mateix no sé si entristir-me o alegrar-me. De fet, com he dit al començament, deu ser el primer cop que em trobo interferències del català en una traducció al castellà (l'original és alemany), per comptes de trobar el contrari, molt més comú per desgràcia: les traduccions al català estan infestades de castellanismes, no només pel que fa al lèxic sinó, més preocupant encara, a la sintaxi.

Ara que, em fa l'efecte que els lectors monolingües castellanoparlants es miraran el llibre perplexos davant d'expressions com "nadie se cuida de [+ infinitiu]". Tot i que miraran el nom de la traductora i, ai làs, resoldran el misteri: María Teresa Monguió.

Ferum de discriminació

La Gran Bretanya té una diputada Sorda: Jane Cordell. Després d'ocupar durant quatre anys el rol de secretària general de l'ambaixada britànica a Varsòvia (Polònia), se li acaba de denegar una plaça com a diputada a Kazaghstan perquè, segons l'Oficina d'Afers Exteriors britànica, proporcionar-li intèrprets surt molt car.

Ara jo em pregunto, ¿seria aquesta excusa un motiu de pes per a denegar la presidència, per exemple, al senyor Zapatero, o al senyor Obama, o a la senyora Merkel, o a qualsevol altre polític del món? Perquè jo diria que no n'hi ha un de sol que no necessiti intèrprets quan surt de casa (que jo sàpiga, cap d'ells parla  les més de 6.000 llengües del món, ni tan sols les quatre o cinc més habituals en la política del "primer món"). ¿Que potser no necessitarà intèrprets en David Cameron (primer ministre britànic) quan visiti França, Espanya, Alemanya, Itàlia, Portugal, Xina o Japó? ¿Que no en necessitaran els respectius caps de govern quan visitin la Gran Bretanya?

Posar com a excusa la despesa pública, en un assumpte que fa pudor de discriminació amb majúscules, és vergonyós. La senyora Cordell ha demostrat la seva vàlua en els anys que ha estat a Polònia, i en els anys previs en què, treballant al seu país, ha promogut polítiques i campanyes contra la discriminació social i laboral. Una persona molt vàlida, que ha tingut la mala sort de néixer dona i sorda en un món fet per (i per a) homes oients.

(Podeu llegir la notícia clicant aquí).

"Dulce se dice dolç"

Avui un comentari deixat per ma mare en el Facebook de la meva germana m'ha empès a escriure un post sobre un fet que fa setmanes (mesos) que em preocupa.

Ja sabeu que he conegut molts polonesos a Anglaterra, i amb molts d'ells he fet amistat, i he tingut l'ocasió de parlar de molts temes, entre ells (era d'esperar), la llengua.

Després de contrastar comentaris que sento de boca dels polonesos, constato que a Polònia la gent del carrer -i quan dic això em refereixo evidentment als que no tenen cap relació amb la lingüística o la filologia- tenen la forta creença (per no dir certesa) que la llengua és allò que està escrit. Comentaris com "el polonès és una llengua molt difícil perquè no té cap mena de lògica: aquesta lletra es llegeix tal o qual però és que aquestes dues juntes també es llegeixen igual", em posen els pèls de punta, i fa mesos que intento reeducar aquests amics polonesos per tal que entenguin que la llengua és allò que parlem, i que l'escriptura és tan sols una manera artificial, creada per nosaltres, per tal de conservar allò que el vent s'enduu: les paraules, els pensaments.

Una altra creença dels polonesos (però aquesta és extensible a totes les altres nacionalitats) és que existeix quelcom tàcitament conegut com "el polonès correcte", que segons els polonesos que he conegut és el que es parla a la capital, i per descomptat el que s'usa al telenotícies. La resta de dialectes són aberracions del polonès correcte. No cal dir que el grup de polonesos que conec són d'origens diversos: Łódź, Żory, Kraków, Warszawa, Lublin... I tots ells parlen varietats geogràfiques ben diferents, apreciables només quan parlen amb polonesos de la mateixa àrea, perquè quan parlen tots plegats s'adapten a aquest polonès correcte que tots coneixen.

Ja sé que tots els meus lectors saben de sobres (perquè són lingüistes, filòlegs, curiosos de mena, o perquè han hagut de patir una reeducació per part de la llenguaddicta) que la llengua és allò que parlem. És per això que m'ha sorprès molt el comentari de la meva mare al Facebook de la meva germana. A la pregunta d'una noia de Puerto Rico "¿Cómo se dice 'dulce' en catalán?", la meva mare ha contestat: "Dulce se dice dolç (pronunciado dols)".

Espero que amb la meva subtil manera de corregir-te, mama, puguis reescriure el comentari ;)

Con la RAE hemos topado

És el que segurament estaran pensant els peperos i els ciutadans en aquests moments, si és que s'han llegit l'entrevista al nou director de la RAE, José Manuel Blecua, un home que no té pèls a la llengua quan toca defensar les llengües minoritàries del territori i les seves polítiques lingüístiques. Llegiu i gaudiu, jo encara tinc la pell de gallina (i un somriure tonto als llavis).

Determinisme lingüístic

Interessant debat promogut per The Economist, sobre el determinisme lingüístic: ¿la llengua que parlem ens determina la manera en què pensem? Remuntant-se a la teoria de Whorf, els experts presenten arguments a favor i en contra. Els lectors també hi podem votar.

Llengües en perill d'extinció

Un grup d'investigadors de la Universitat de Cambridge (UK) ha creat una base de dades d'accés lliure on es poden trobar més de 3.000 llengües considerades en perill d'extinció. Entre elles, sorprenentment, el Polari, una mena de pidgin creat per la població gay cap al segle XVI, quan l'homosexualitat era un delicte. Interessant, ¿no?

Per a relaxar-nos una mica

La lletra:
There comes a time
When we heed a certain call,
When linguists must come together as one.
There are people speaking,
They bind and c-command;
It's grammar, the greatest gift of all.

We can't go on
Pretending day by day
That we know our language works in the brain.
We are all a part of
God's linguist family,
And the truth, you know, grammar's all we need.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.

Send them a research group
So they'll know that someone cares
And their data will be thoroughly explored.
God has shown us
By turning stone to bread
That even a linguist must be fed.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.

When you're criticized
There seems no hope at all,
But if you just believe
There's a usage-based approach.
Well, well, well, well, let us realize
That debates will always come
Even though we stand together as one.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.
***
soloists: László Kálmán, András Cser, Zoltán Bánréti, Csilla Novák, Attila Novák, Ádám Nádasdy, Miklós Törkenczy (Ágnes Füle), Zsófia Zvolenszky, András Máté;
choir: some of the professors and students of the last 20 years of the Budapest ELTE-MTA Theoretical Linguistics Programme
lyrics: Zoltán Bánréti, Michael Jackson, László Kálmán, Lionel Richie, Miklós Törkenczy and the organizers
sound: A. P., B. L. ; camera: Lili Krizsán, Péter Miklós Molnár; photos: Judit Horváth; editor: Bálint Biczók; organizers: Bálint Biczók, Brigitta Fodor, Ágnes Füle, Emese Lipécz, Lilla Magyar, Julianna Pándi, András Schepácz

Unitat fonològica bàsica

Alguns potser sabeu que la unitat fonològica bàsica del català és la síl·laba. Un test que es pot fer a peu de carrer per a comprovar-ho és demanar a qualsevol vianant que et parteixi la paraula "papallona": tothom farà pa-pa-llo-na. Aquest és el motiu pel qual les particions de línia es fan per síl·labes.

Però no en totes les llengües la síl·laba és unitat bàsica. Tots ens hem sorprès (si no ho sabíem d'abans) quan, llegint un llibre en anglès, hem vist particions estranyes com ara "cent-uries" o "compassion-ate" (trets dels dos llibres que tinc ara mateix a l'abast de la mà). Quan ja fa un temps que llegeixes, però, t'hi acabes acostumant. Tot i que sempre trobarem un cartell que ens farà grinyolar els queixals...