Pels que ja em trobaveu a faltar

Avui he llegit això al diari, i malgrat ser en castellà he cregut que era el meu deure fer-vos-ho arribar:

El País, edició impresa, dilluns 28 de gener de 2008

Titular: "Obama resurge gracias a los jóvenes blancos, las mujeres y los negros".

Bé, davant d'un titular tan poc afortunat com aquest cal fer-se un munt de preguntes:
1. ¿Qui l'ha votat? Els joves blancs està clar, però,
2. ¿quines dones? ¿Totes? ¿Blanques i negres? ¿Joves o grans? Perquè, que jo sàpiga, el que et fa dona no és l'edat que tens, sinó el teu sexe, per tant,
3. ¿dins els joves hi ha també dones? ¿O només es refereixen a homes joves blancs?
4. ¿Quins negres? ¿Tots? ¿Homes i dones? Bé, tots no, perquè si especifiquen que l'han votat "los jóvenes blancos" entenem que els joves negres no l'han votat.
5. ¿Qui ha votat doncs Clinton? Ens queden només els homes blancs de més de 30 anys (suposant que 30 sigui el límit entre ser jove i no ser-ho, cosa que no comparteixo), i els joves negres (¿homes només o dones i homes?)

Bé, com sempre, per mirar d'aclarir el dubte, he llegit l'abstract de la portada:
"Arrasó con el respaldo de los negros, pero también obtuvo una cuarta parte de los votos de los electores blancos. Venció entre los menores de 30 años y entre las mujeres".

Claríssim, ¿no?

Biografia lingüística (Primera Part)

Arran d'un comentari molt encertat de l'Eduard Abelenda i Puigvert en el meu darrer post, he cregut que podia ser interessant dedicar-ne un a les biografies lingüístiques (us convido a compartir les vostres en els comentaris).

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser a la carrera de Magisteri, a l'assignatura de Didàctica de la Llengua Estrangera, amb una professora que va ser com una guia per a mi. Ella ens va demanar un dia a classe que féssim un recull de les llengües amb les quals teníem o havíem tingut contacte, tant si les parlàvem com si no, com si només les enteníem a mitges o gens. Vaig fer el dibuix d'un arbre on a les arrels hi havia el castellà, al tronc el català, i a les branques l'anglès, el francès, l'italià, el portuguès, el gallec, la llengua de signes catalana, l'alemany, el polonès, el romanès, i ara no recordo si alguna més (d'això potser en fa ben bé 7 o 8 anys).

A les arrels del meu arbre hi ha la llengua que sempre m'han parlat a casa. Tot i que, crec que en alguna ocasió ho he comentat, la meva mare és catalanoparlant (el meu avi era de Reus i la meva àvia és de Barcelona, de la Barcelona antiga), la llengua de casa va ser el castellà perquè el meu pare era de Múrcia (l'avi també, i l'àvia de Jaen). Per més que se'n digui llengua materna, aquest concepte no fa referència necessàriament a la llengua de la mare, sinó més aviat a la llengua en la qual la mare parla als fills, és a dir, la llengua de la llar, com ja sabeu. I per més que la major part del temps el vaig passar amb la mare, la llengua de comunicació a casa va ser (i és) el castellà. Llavors els pares es van separar, però ja era tard, imagino, per canviar un hàbit tan inconscient com és la llengua. Quan la meva tieta va venir a viure a casa es van crear situacions d'allò més curioses, perquè ma mare i ella, germanes, es parlaven en català, però totes dues ens parlaven en castellà a mi i a la meva germana.

El més divertit era quan anàvem a casa dels avis materns, perquè ells sempre ens han parlat en català. Llavors teníem converses a tres bandes on les nenes parlàvem català amb els avis, però castellà amb la mare i la tieta, mentre que tots ells es parlaven en català.

La llengua de la llar es va convertir en la meva primera llengua (la llengua en la qual compto, m'emprenyo, parlo amb mi mateixa i escric els meus pensaments). A l'escola on anava, gairebé tots els professors feien les classes en castellà, i amb els amics parlàvem sempre en castellà. Però en acabar 4t d'EGB (a alguns potser ni us sona això d'EGB) ens van canviar d'escola. Hi ha una dita en castellà que diu "Allá donde fueres, haz lo que vieres", i això vaig fer a la nova escola, on tothom parlava català. Les noves amistats, els professors, fins i tot el personal no docent, usaven tan sols el català per comunicar-se amb mi. És a dir, que fins que no vaig tenir 10 anys no vaig començar veritablement a parlar català.

...continuarà.

Lloat sia Déu

No, no m'he begut l'enteniment, però això de ser mestra d'una escola concertada (de caire catòlic tot i que bastant lliberal, cal dir-ho) m'obliga a fer coses tan poc desitjables com anar a l'església. Bé, no és que anem a missa, ni molt menys (només faltaria), però a l'església hi anem sovint perquè a l'escola no tenim sala d'actes (ni cap espai prou gran com per poder fer les cantades de Nadal i de primavera, amb els papes i les mames fent fotos amb cara de "Mirá qué chévere que lo hizo Kevin Jesús" -versió actual del tan clàssic "Guaita que bé que ho ha fet en Jordi").

Com sempre, la meva feina (la que em dóna per menjar o pagar la hipoteca -noteu la conjunció) em permet trobar perles lingüístiques d'aquelles que no només fan mal als ulls, sinó que ens obliguen a tancar-los perquè no ens caiguin de l'ensurt. Aqui en teniu una, però com que no sóc gaire bona fent fotos amb el mòbil, al final us en copio el text. Apa, vigileu amb l'empatx d'errades.

Creació Composició i Montatge de cinc Vidrieres Artistiques Emplomades, an diferentes mides montades an diferens gruixos deplom i realitzádes an vidre Katedral Aleman. Dibuijos an Grisalles i Esmals al foc.

3 Vidrieres – 167 x 55’6 cmts.

2 Vidrieres – 167 x 54’0 cmts.

Preu Vidrieres --- 5.542 E

Tires de Soport i Colocació --- 187 E

Total Pto. --- 5.729 E

Im-pressionant, ¿oi? ¿Us heu aturat a meravellar-vos amb aquesta nova llengua? Caldria un estudi molt acurat per determinar si "an" és equivalent a "amb" o a "en" (¿potser estem davant d'una fusió de totes dues preposicions que s'avança milers d'anys a l'evolució del català?). ¿I què me'n dieu de la manca total de puntuació? A l'escola t'ensenyen a posar comes entre els elements que conformen una llista, i ja veus, ¡¡¡¡NO FAN FALTA!!!! ¿Per què ens compliquem tant la vida? Podem marcar aquesta peculiaritat amb la majúscula, molt infravalorada en els darrers segles. ¿I sobre l'al·lomorfia de l'adjectiu "diferents"? Fantàstica, ¿no trobeu? Sens dubte, l'accent de "realitzádes" ha degut caure de la paraula "Artistiques" quan han penjat el cartellet al taulell d'anuncis de l'església, si no, és que no m'ho puc explicar...

Una mica d'art

Masolino da Panicale
c. 1425
Detalle de Adán y Eva
en el Paraíso (el Pecado ori-
nal), Capilla Brancacci, iglesia
de Santa Maria del Carmine, Florencia.



¿Què us sembla l'obra? ¿Quants de vosaltres heu vist l'errata? Jo no la vaig veure el meu primer any com a correctora de castellà en una editorial especialitzada en llibres d'art (editorial per a la qual he estat treballant des de llavors -tenia 18 anyets acabats de fer- fins fa dos mesos).

Llavors ho vaig atribuir a la meva poca experiència en el camp de la correcció (fins a aquell moment havia fet de negra per a una amiga que també feia de negra d'un corrector a sou d'una editorial conegudeta, i tot el que havia arribat a les meves mans eren novel·les d'Agata Christie i alguna altra cosa amb molt poc suc). Ara sé què em va passar, i és que es tracta d'un error dels més habituals en lectura (segons proven molts experiments de psicolingüística).

Potser alguns de vosaltres encara us esteu preguntant de quina errata parlo. Bé, no us frustreu per això. Quan li vaig passar el llistat de peus d'il·lustracions ja corregit al meu company maquetista (polonès, amb un castellà que llavors em recordava molt el del jugador de futbol Stoichkov -segur que l'he escrit malament), em va cridar perquè m'ho mirés, amb una rialleta estranya als llavis. Us asseguro que ho vaig llegir més de quatre vegades abans de dur-me les mans al cap. Jo era llavors l'única persona que corregia els peus d'il·lustració, i us podeu imaginar que després d'allò m'he mirat del dret i del revés tooooots els peus que han passat per les meves mans (accepto aquí la relació d'idees poc glamurosa* provocada per la polisèmia del mot "peus").

I és que el fet que el polonès trobés l'errata tan bon punt s'ho va llegir és degut a la seva necessitat de llegir totes les lletres de les paraules que tenia al davant, ja que el seu lexicó llavors en llengua castellana era limitat i poc assentat. Coses del cervell... ¿què li farem?

*Tot i que el DIEC2 accepta "glamur", no hi ha cap entrada per a l'adjectiu corresponent. Aplico les normes morfològiques i ortogràfiques que em semblen adients per a aquest mot. Qui tingui res a dir, que ho digui ara o calli per sempre. ;-)

Maleït blogspot

Des de fa uns dies quan obro el meu blog apareix tot en anglès. Al principi vaig pensar que seria un error del sistema, que potser m'havia canviat l'idioma per error (en altres ocasions m'ho he trobat tot en castellà), però no. A tot arreu a la configuració hi tinc triat el català, però la informació segueix apareixent en anglès, i ja començo a pensar que de casual no hi ha res (digueu-me paranoica, però ja no sé què pensar).

Quan busco una manera de contactar per demanar què li passa a blogspot, l'únic que em trobo és una pàgina de preguntes freqüents amb respostes, però cap adreça electrònica, cap formulari, cap manera d'adreçar-me als que controlen el servei.

Si algú s'hi ha trobat i ho ha pogut resoldre, que m'ho faci saber. M'agraden totes les llengües, però no imposades.

Vocabulari bàsic

Quan el metro va tan ple que treure un llibre i posar-se a llegir es converteix en una missió impossible, el que faig és practicar la mirada en diagonal (per allò que tenim els humans de no mirar-nos als ulls amb qui no coneixem, no sigui cas que l'altre s'ho prengui com una agressió, una provocació o una violació del seu espai vital). Ahir, tornant cap a casa, una noia carregada amb carpeta, llibres, abric... mostrava la coberta d'un diccionari visual. El títol era "Mina första 1000 ords" (premi per qui endevini de quina llengua es tracta). I el més curiós del cas és que, en un diccionari on t'esperes que aquestes 1000 paraules pertanyin majoritàriament al vocabulari bàsic, els exemples que il·lustraven la coberta eren els següents (atenció no només als objectes triats pels editors sinó al nom en si): popcorn, partyhatt, pappersgirland, ballong, kamera, chips, tårta.

¿Chips? ¿Popcorn? Però, ¿no hi havia paraules més genuïnes per al primer diccionari? No sé, ja que t'hi poses... I a més, no sé jo si les garlandes decoratives de paper i els barrets de festa són la cosa més chic en els països on es parla el ... (he he, us pensaveu que ho diria, ¿eh? Doncs, no. Feu les vostres indagacions), en qualsevol cas, no sé qui decideix què s'inclou en un primer diccionari de qualsevol llengua, però està clar que no és lingüista.

Més morfologia

¿Què em diríeu si us digués que he anat a una "forneria" a comprar el pa aquest matí? Em diríeu que, en qualsevol cas, on he anat és al forn: "botiga on venen pa" (accepció 4.2 del DIEC2).

Hi ha una regla de formació de paraules que diu que no podem afegir un afix (el sufix -eria, en aquest cas) el significat del qual ja estigui inclòs en l'arrel a la qual l'afegim (igual com en castellà no podem fer "bodeguería", perquè tenim "bodega").

Doncs, bé, aquest matí he anat a comprar el pa a una "forneria":

Al carrer Lluís Puigjaner d'Olesa de Montserrat. Hi venen pa, us ho asseguro, i no forns (que és el primer que vaig pensar quan ho vaig veure).

PD: Aquest post està dedicat a la meva professora de Morfologia, que es durà les mans al cap quan el llegeixi.

1/12/07

Solució

La meva professora de Morfologia va resoldre el conflicte que he tingut durant dos anys amb aquest establiment. Si tenim en compte que avui dia són pocs els forns on el pa que venen l'han fet allà mateix, perquè el més comú és comprar-lo a una panificadora, la derivació del mot "forneria" té una lògica: ja no és el lloc on es fa el pa (i.e. "forn") sinó el lloc on treballa el forner (i.e. el venedor de pa).

Plurilingüisme institucional

La vergonyosa actuació del jutge de l'Audiència Nacional en el judici dels dos gironins acusats de cremar fotos del rei és digna de post.

Anem a pams. En primer lloc, el raonament del magistrat per exigir que parlessin en castellà era absurd: com que es trobaven en una Comunitat Autònoma on es parla el castellà, havien d'expressar-se en castellà, a més tenint en compte que el comprenen i que estan obligats a conèixer-lo. Però el que el jutge estava obviant era que l'Audiència Nacional, en tant que estament públic i estatal, no pertany a la Comunidad Autónoma de Madrid, sinó a l'Estat espanyol i, per tant, també als catalans (¿no diuen que som a Espanya?). És a dir, que l'Audiència Nacional, per més que estigui ubicada a la capital de l'Estat, no es troba en territori madrileny, sinó estatal. I com a tal, com a organisme, institució, etc., estatal, ha de garantir l'atenció personalitzada en qualsevol de les llengües cooficials.

És més, ¿què hauria fet aquest jutge si els acusats haguessin estat estrangers? Posem per cas, paquistanesos acabats d'arribar, o millor, per evitar prejudicis etnicoculturals, francesos o alemanys. ¿Els hauria prohibit defensar-se perquè no parlaven castellà? ¿O potser els hauria buscat un intèrpret? Si la llei és igual per a tothom, que es noti.

L'altra gran bestiesa del magistrat és el fet que no entenia l'actitud dels acusats, tenint en compte que la defensa s'expressava en un "castellano perfecto", com si existís aquest concepte, cosa que em fa pensar que si l'advocat hagués estat de Sevilla o de Múrcia, el jutge (gran lingüista, pel que es veu), s'hauria estalviat el comentari...

Per acabar, imagino que aquest jutge, com molts d'altres de l'Estat, es troba sovint davant de textos escrits en altres llengües (ja sigui només per allò que diuen que cal estar al dia en matèria de sentències internacionals). I no crec que li resulti cap trauma haver-se de comunicar amb col·legues d'altres nacionalitats. ¿Per què tants prejudicis lingüístics quan es tracta de llengües veïnes minoritzades?

Plurilingüisme a la blogosfera

Volia dedicar aquest post a la Xana, una companya de Lleó el blog de la qual us recomano. Si us heu fixat, la Xana parla (escriu) en llingua llïonesa, i llegeix el meu blog (així com el d'altres companys) en català. Lligant amb el concepte de plurilingüisme passiu de Moreno Cabrera, deixo constància que, si hi ha voluntat, la intercomprensió és possible.

Usos lingüístics

Malgrat que els humans ens regim per aquella norma que diu "una persona-una llengua", que no és més que l'establiment de la llengua d'interacció amb les persones habituals del nostre entorn, i malgrat que aquesta norma (i aquest hàbit) és pràcticament inamovible (¿quants no haureu intentat canviar aquesta tendència i us haureu sentit estranys parlant amb X en una llengua que no és la que acostumeu a fer servir entre vosaltres?), Internet, i concretament la blogosfera, està aconseguint canviar aquests hàbits.

L'exemple el tenim en el meu blog, on la llengua d'interacció entre la meva mare i jo és el català, quan a casa ha estat sempre el castellà (tot i que totes dues som catalanoparlants, o més ben dit, ella ho és de tota la vida, perquè era la llengua que parlaven a casa seva, mentre que jo ho sóc per convicció i bastant a posteriori). I penseu que es tracta del cas més complicat de canviar, perquè la llengua materna se'n diu per alguna cosa, la mare és la primera persona amb qui et comuniques, i per tant, aquell codi que s'estableix entre mare i fill és etern.

Potser costarà fer el pas a l'oral (la llengua que espontàniament usem entre nosaltres és el castellà, i molt em temo que serà impossible canviar-la, ja ho hem intentat en moltes ocasions), però com a mínim, en l'espai multilingüe del meu blog res no és impossible.

Salut i llarga vida a les llengües minoritzades.

Plurilingüisme passiu

Aquí us poso un enllaç al diari Noticias de Gipuzkoa, on es fa una entrevista a Juan Carlos Moreno Cabrera (defensor de la dignitat de les llengües i del qual ja us he recomenat algun llibre). És interessant dedicar-li uns minuts i alguna reflexió. ¡Que gaudiu de la lectura!

Plurilingüisme passiu i euskaldunització

Conversa bilingüe

Sí, existeix. Aquesta mena d'interacció en vies d'extinció es pot observar encara en alguns hàbitats allunyats de les grans zones urbanes (la superpoblació l'afecta més que no ho sembla).

A Olesa de Montserrat hi ha una ONGU (Organització No Gubernamental Unipersonal) que s'encarrega de vetllar per la supervivència del fenomen. La seva tasca consisteix a resistir amb fervor les forces magnètiques que duen a un parlant de llengua X a canviar el seu codi pel del seu interlocutor (a qui anomenarem parlant de llengua Y). Així, tot passejant per Olesa et pots trobar amb la intrèpida lingüista que, conscient dels perills que amenacen la seva estimada llengua X, lluita contra la tendència (socialment habitual i perfectament comprensible) d'adaptar-se al codi de l'altre (però, ¿per què no és mai l'altre qui s'adapta al codi d'un?)

En la vida quotidiana de la intrèpida lingüista, una transacció comercial (sigui de 5 minuts com d'una hora) es converteix en tot un repte quan, a més, el ressignat acompanyant de la intrèpida lingüista opta per la solució a priori senzilla d'adaptar-se al parlant de Y. I és així com en un ecosistema ideal per a la supervivència de la conversa bilingüe, tenim un exemplar a tres bandes en el qual, malgrat que dos dels tres individus són parlants de llengua X, el parlant de Y es manté en el seu codi, la intrèpida lingüista fa tres quarts del mateix, i el ressignat acompanyant de la intrèpida lingüista manté un doble codi segons parla amb l'una o l'altra.

Ai, que n'és de dura la feina dels lingüistes...

Pragmàtica i savoir faire

Avui, a la consulta del metge (premi per qui encerti de quina branca es tracta. La solució, al final del post):

"Doctor X: ¿Treballes o estudies? (Mentre anota tot de paraules inintel·ligibles en un paper).
Llenguaddicta: Totes dues coses.
Doctor X: ¿Què estudies?
Llenguaddicta: Lingüística.
Doctor X: ¿De què?
Llenguaddicta: De res, lingüística i punt. (Amb ressignació: és la pregunta més freqüent quan dius que estudies Lingüística).
Doctor X: ¿I de què treballes?
Llenguaddicta: Sóc mestra de primària.
Doctor X: ¿I ets de les que creu en l'educació com a formació de ciutadans o com a transmissió de coneixements?
Llenguaddicta: Els mestres hem de formar persones.
Doctor X: I els coneixements, ¿com arribaran?
Llenguaddicta: Els coneixements els tenen a l'abast arreu on mirin, però seria un debat molt llarg d'encetar ara... (Noti's aquí el meu to irònic i d'impaciència).
Doctor X: Sí, sí, és clar... A veure, ¿li persisteixen els dolors?"

No hi ha premi per qui hagi apostat per la branca de la psicologia. Era un simple digestòleg (amb una passió frustrada evident de periodista o entrevistador, psicòleg o portera).

PD: Amb tots els meus respectes pel gremi (ma mare va ser portera durant uns dotze anys, i jo, filla de portera els meus primers deu anys de vida).

Noves tecnologies i literatura

Dedicat a la meva professora de Teoria de la Literatura (perquè veieu que no sempre és tan fàcil adaptar-se als canvis).

DeskHelp (¿O era HelpDesk?)

El [so] d'en Pitus

Vaig tenir la "sort" divendres passat d'anar al teatre amb els alumnes de cicle superior de l'escola on treballo. Deixant de banda la meva opinió sobre el fet que el teatre infantil actual fa pena (persisteix una mena de tendència a pensar que els nens són estúpids), volia aixecar la meva veu contra un teatre català (i en català) que no es preocupa per les normes fonètiques, lèxiques i sintàctiques de la nostra estimada (i poc valorada) llengua.

Només perquè us en feu una idea, a la sessió de divendres de l'obra El zoo d'en Pitus (adaptació del llibre de Sebastià Sorribas), els actors van deixar anar algunes perles com les que anoto a continuació:

• "Bueno", "vale", "pues" (profusament, amb la corresponent adaptació fonètica)
• "De poca monta" (sense cap mena d'adaptació)
• "El dramaturg és qui s'encarrega d'escribir l'obra" (amb adaptació fonètica, és a dir, sense la r final)
• "[so] d'en Pitus" per "[zo:] d'en Pitus" (constantment, com una tortura xinesa)
• "mariposa" (...)
  

I això sense comptar el munt de pronoms febles que van ser exterminats, d'africades on haurien de sonar fricatives, d'ensordiments i castellanismes diversos que en no tenir a mà una llibreta (i tenir feineta a controlar els alumnes que menjaven xiclet d'amagat), no vaig poder anotar.

Si el teatre català no aposta pel català, "apaga y vámonos".