Són sords, no pas sordmuts

Fa uns dies, a classe de Sociolingüística, mentre lluitava amb la meva son per tal que no es notés gaire que feia estona que em guanyava la batalla, una paraula em va despertar de cop: sordmut. El primer cop que va ser expressada no vaig gosar interrompre (potser perquè era el professor qui l'havia emès...), però el segon cop no me'n vaig poder estar. És com quan sents algú que parla del català com si fos un dialecte del castellà (que encara en queden d'aquests). És superior a mi, alguna cosa m'empeny a aturar el món i demanar als parlants que rectifiquin, això sí, donant-los un argument.

El terme "sordmut" ve d'antic, de quan encara no ens havíem parat a pensar que si no parlen no és perquè no puguin, sinó perquè en no sentir, no tenen referències sonores que els permetin desenvolupar la parla. I és que els sords només tenen dèficit auditiu, no pas oral. Si no tenen afectat l'aparell fonador, poden parlar si se'ls ensenya. És cert que segons el mètode i el logopeda aquest aprenentatge serà més o menys efectiu, però un cop après, és opció de la persona sorda utilitzar o no la veu. Ara que fa bastantes dècades que coneixem el fenonem de la sordesa, podem parlar de sords, quan tenen només afectada l'oïda, i sordmuts, quan per algun motiu tenen afectat l'aparell fonador (que és poc habitual).

El meu professor de llengua de signes catalana (LSC) ens explica sovint que quan algú es refereix a ell dient "sordmut", li planta un crit que el deixa sec. Ell, per exemple, usa ben poc la llengua oral. En canvi n'hi ha que s'hi recolzen sovint quan han de comunicar-se amb oients (tot i que siguin oients que usen la llengua de signes).