15/5/08

Crònica d'una jubilació anunciada

"Potser el futur serà dels poliglots". Amb aquestes paraules acabava avui la seva última classe el professor Jesus Tusón, a l'aula 203 de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. La sala era plena de gom a gom: alumnes d'ara, antics alumnes, professors... Amb la rigorosa puntualitat que sempre l'ha caracteritzat, a les 18.15 hores ha entrat a l'aula, ha connectat el micròfon i ha començat a parlar: "És la primera vegada que faig l'última classe".

Com que de fet era una classe de Lingüística General per als alumnes del grup T6, ha dedicat bona part de l'hora i mitja a fer una revisió del curs (LG és una assignatura anual). M'aturaré a destacar el final de l'exposició: el futur de les llengües. "La uniformitat va contra la dinàmica pròpia dels humans [...]. La pluralitat permet l'intercanvi de maneres de fer, permet el contacte [... ]. Si mai arribem a parlar una sola llengua, ja no serem humans, no serem homo sapiens, com a molt homo insipidus [...]. La diferència és garantia de vida".

El torn dels "Precs i preguntes", com ell l'ha titulat, ha estat encetat per la professora Carme Junyent, qui li ha demanat que expliqués quines diferències trobava ell entre la seva primera classe i la d'avui, des del punt de vista dels canvis que ha experimentat la Lingüística. "En 39 anys les coses han canviat". Jesus Tusón ha recordat una època en la qual no s'estudiava psicolingüística, ni neurolingüística, o sociolingüística, antropologia lingüística, lingüística computacional, pragmàtica, retòrica... matèries que actualment formen part de l'itinerari curricular de la carrera. Ha rememorat uns temps en què predominava l'enfocament diacrònic. La lingüística estructural posterior i la gramàtica generativa de Chomsky van anar desprestigiant aquella diacronia, i tothom s'hi va afegir. El professor Tusón ha hagut de reconèixer: "Em vaig equivocar", ja que sense diacronia no hi ha dialectologia, ni gramàtica històrica.

Però el que ha destacat especialment ha estat el canvi "en l'aspecte humà", referint-se a la manera de fer classe, recordant aquells professors que no permetien que els alumnes els fessin preguntes.

"¿Us han creuat l'esquena a cops de porra?" Jesus Tusón ha volgut aprofitar l'ocasió per recordar que estudiar en època franquista va ser molt dur.

Llavors la Carme Junyent li ha demanat que esmentés els 5 lingüistes de la seva vida. Tothom sabíem qui serien els dos primers: Sapir i Chomsky, el primer com a humanista, el segon com a geni creador. Els dos següents han estat Benveniste i Jakobson. En Tusón no ha volgut donar un cinquè nom, però ha afegit: "Sóc molt conscient que no he dit Saussure", l'arbitrarietat del signe lingüístic no és cosa seva, Aristòtil ja n'havia parlat...

A continuació, el professor Ramon Cerdà li ha demanat l'opinió sobre el fet que una tecnologia extremadament avançada pugui limitar el nostre poliglotisme a un aparell traductor instantani. Jesus Tusón ha evidenciat que la tecnologia avança a passes de gegant, afortunadament, però que, malgrat que en un futur és possible que existeixi un mòvil que tradueixi simultàniament una conversa entre un japonès i un català, aquesta faceta de la tecnologia serà aplicable a la comunicació utilitària (fer la reserva d'un avió, o d'un hotel), però sens dubte en les relacions personals seguirà dominant el contacte. A més, ha dit, per més que pugui connectar-se amb el seu fill, que actualment viu a Nova York, via e-mail, i enviar-li fotos, documents, vídeos..., "no puc enviar-li un pernil de Jabugo, i no crec que es pugui arribar a fer mai. No sé què en pensarà el professor Serrano".

I en Sebastià Serrano, el professor més mediàtic que tenim, profetitzant com ja és costum en ell, ha esmentat la possibilitat que en un futur no gaire llunyà sí que es podrà enviar la sensació d'estar degustant un pernil, a partir d'una combinació de zeros i uns.

Un cop donada per finalitzada la seva última classe, l'ovació dels assistents ha superat el minut: als ulls del professor Tusón s'hi llegia una certa nostàlgia, i la satisfacció que dóna la feina ben feta.


9 comentaris:

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Gràcies per aquest reportatge de l'última classe d'un dels professors més estimats del departament de lingüística de la UB. Jo només el vaig tenir de professor en una assignatura d'introdució. El que em va quedar clar ès que ès un dels professors amb més capacitat didàctica que he tingut mai. Els seus exemples són originals, divertits, entenedors i útils. El primer dia d'aquesta assignatura ens va dir: jo no vull pas explicar-vos moltes coses, però sí que totes les que us expliqui les recordeu sempre més. Se'n va sortir molt bé. No vaig poder anar a aquesta última classe, però moltes gràcies pel reportatge, que a més d'un que es troba en una situació semblant a la meua, interessarà de llegir.

llenguaddicta ha dit...

Sí, Eduard, el Jesus és un professor com n'hi ha pocs. M'agrada que t'hagi agradat la crònica.

DL ha dit...

La qüestió de la llengua universal a la qual suposadament s'adreçaria el destí de la humanitat em recorda a la qüestió de la "llengua adàmica", és a dir la llengua que parlaren els "primeres pares" (d'acord amb la mitologia hebrea) d'ençà de la Creació fins a la Confusió de Llengües (Torre de Babel).

És l'alfa i l'omega, l'obscè i el macabre per expressar-ho salesianament. Segons aquesta concepció la història de la humanitat hauria estat una història de conflictes lingüístics, des de Babel fins a la imposició de la llengua universal. Imposada aquesta llengua universal, la història s'hauria acabat à la Fukuyama. Quedaria és clar la qüestió de quina seria aquesta llengua final.

Diuen les males llengües güelfes que l'emperador Frederic II (el besavi del nostre Jaume II), en voler investigar quina era realment la llengua adàmica va fer criar un grapat de nens orfes en un ermot, tot prohibint a les dides que se n'havien d'encarregar de parlar-los. Frederic II, segons aquesta història apòcrifa, hauria esperat que els nens parlarien la llengua adàmica nadiua, qui sap si hebrea o aramea, llatina o grega, o una ursprache més remota encara. Però els nens en qüestió no xerraven en cap idioma: a no ser que considerem idioma, a l'estil de Nikolai Marr, gemecs i crits inarticulats.

Per conèixer la "llengua final" hom pot estudiar les "normes sociolingüístiques internacionals" dels nostres dies. L'anglès? El xinès? Un 'pidgin' que barregi una mica d'anglès, xinès, àrab, espanyol o swahili?

Hi ha, però, una paradoxa. Com més amenaçades són les llengües dels pobles petits, parlades per milers de persones, potser per un grapat de milions, més "viuen" la dotzena llarga de llengües imperials. Com més substitució lingüística pateix el català, el guaraní o l'arameu, més creix el nombre de parlants de francès, d'espanyol o d'àrab. En aquests dominis lingüístics 'imperials' la proporció de persones monolingües és, netament, majoritària. Així doncs, si passem de 6.000 llengües a, posem, 20, no ens haurem apropat pas a una llengua universal, sinó a l'escissió de la humanitat en blocs lingüístics estancs.

És clar que també ens ho hauríem de poder mirar de l'altra forma. Com que la humanitat es clivella en blocs estancs, per raons econòmiques (Nord-Sud) i per la necessària propaganda de l'adhesió increbantable a la "pròpia civilització" (el Xoc de Civilitzacions), les llengües petites s'han de sacrificar en nom de l'anglosfera o de l'umma, de la hispanitat o de la francofonia.

Anònim ha dit...

Raquel, he tornat a visitar el post, aquesta vegada per deixar rastre: gràcies per la crònica,tant fidel, no t'has deixat res! (tens una gravadora al cap o què?). He passat l'enllaç al meu company de feina que no va poder venir i que va fer classe amb ell fa 30 anys. I encara n'es "fan" també: estem amb l'Eduard i la Raquel, i és que Tusón té una gran habilitat per fer entenedor i amè el discurs de qualsevol lingüista, per molt farragós que sigui en versió original.
Fins dijous,

Montse

llenguaddicta ha dit...

DÍDAC: Res a afegir. ¿Quan escriurem un post junts?

MONTSE: Una gravadora no sé, però és una mena de malaltia que pateixo des que vaig néixer (potser exagero...): recordo amb pèls i senyals, detalls ínfims, colors, textures, olors i sabors tot allò que experimento (sobretot si és quelcom que m'ha produït una alteració positiva d'endorfines i ha augmentat la producció de serotonina del meu cervell... tu ja saps de què parlo...).

M'encanta que hagis passat l'enllaç al teu amic. Digues-li que és molt benvingut al meu blog.

DL ha dit...

Bé, com que un post són també els comentaris que se'n fan, ja és pot dir que aquest post l'hem fet entre quatre (cinc, si comptem en Tuson, que crec que l'hem de comptar).

llenguaddicta ha dit...

I tant, l'hem de comptar... sense ell no hi hauria hagut post.

Una abraçada.

Maria ha dit...

Efectivament va ser molt emotiu (tant per a ell, com per a les 4 generacions que ens vam trobar a l'aula 203). Enhorabona per la crònica, es nota que està feta amb afecte i admiració!!
Maria

llenguaddicta ha dit...

MARIA: Gràcies per l'elogi. Per cert, ¿com és que has abandonat el teu blog? ¿No tens ganetes de posar-t'hi un altre cop, veient els nostres? ¿No et fan dentetes?

Una abraçada.

PD: ¡Demà és l'últim dia de classe!