Sí, ho confesso: la llenguaddicta ha vist Eurovision (¿per què negar-ho?). De vegades una necessita sentir-se d'aquest món, desconnectar les neurones i fer el que fa tothom (si no, et converteixes en la "friki" de la família).
Però -sempre hi ha un però, ¿oi?- hi ha una de les xarxes neuronals de la llenguaddicta que és impossible desconnectar... ja sabeu de què parlo.
Anava sentint una rere una altra aquell munt de cançons horribles, sense parar-hi gaire atenció, quan de sobte m'adono que fa estona que sento cantar en anglès. A partir de la cançó 7 el meu cervell ha sortit del seu estat d'hibernació; una mena de picor m'ha fet moure'm al sofà; se m'ha activat una mena de comptador en el qual anava retenint els països que, traint-se ells mateixos, triaven una llengua forana per a presentar-se al concurs. No dic que els francesos haguessin de cantar en francès (l'actuació del gal ha estat de l'estil de la de Rodolfo Chikilikuatre: el grau de mofa ha inclòs no cantar en francès, però hauria estat maco que haguessin triat el bretó, per exemple, ¿no?), no defenso les lengües majoritàries i minoritzadores -no cal dir-ho-, però és que 15 dels 25 finalistes han cantat en anglès, i tan sols un d'ells la té com a llengua pròpia. ¿Us adoneu del que aquesta xifra representa?
La meva curiositat m'ha dut a seguir consultant a Internet les edicions anteriors del concurs: l'any passat i el 2006, ¡van ser 16 -de 24- els països que cantaven en anglès!
Bé, que cadascú en tregui les seves conclusions. Jo me'n vaig a dormir.
3 comentaris:
La integració europea, en el pla econòmic i polític, implicarà una normalització i popularització més elevats de l'anglès. Els "universalistes" haurien de fruir-hi de valent. Tammateix als "universalistes" francesos i espanyols se'ls veu capcots.
D'altra banda, un repàs de les cançons al Youtube ens fa pensar. La majoria de músiques s'han fet pensant en cançons concretes, fregant el plagi.
Veig que hem sigut uns quants a interessar-nos pel fenomen. A més del tema de l'anglès, a mi va em va cridar l'atenció l'europeïtat d'Israel: hauré de tornar a estudiar geografia.
Saludets.
Bettino Craxi deia que el socialisme era el que feien els socialistes. Per això va acabar com va acabar: cames ajudeu-me cap a Tunis (com en Turmeda) però perquè no l'engarjolessin a Itàlia.
Amb l'europeïtat passa quelcom de similar. Turquia i Israel són Europa perquè són economies mitjanament potents que formen part d'allò que se'n diu el "periespai" de la Unió Europea. Per això també s'hi inclou la Federació Russa fins a la mar de Bering. O per això s'inclouen Malta i Xipre. O, quan convé, si és el cas, s'hi inclou el Caucas i el nord d'Àfrica. Dit d'una altra manera, a la craxiana, Europa és allò que el capitalisme europeu considera com la seva esfera d'influència immediata.
És clar que també hi hauria una altra definició menys amable, a la Blumenbach. L'home blanc és l'home europeu i en tant que el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà (mestissatges amb esclaus d'origen sudsaharià a banda) són blancs o caucasians, tot allò es considera Europa sensu latu. Israel, en aquest sentit, seria més Europa que, posem, Aràbia o Egipte.
Però mal que els pesi als hereus de Gobineau i companyia, la definició d'Europa que prima és l'econòmica-política: 'Europa és allò que els organismes europeus diuen que és Europa'.
Publica un comentari a l'entrada