Un abrazo es un mensaje político
El lenguaje corporal es decisivo en las relaciones institucionales - Las diferencias culturales y de género pueden degenerar en conflictos
Deixant de banda el fet que les efusives abraçades amb què Sarkozy saluda a Merkel quan es troben "de servei" (allò que diuen els polis de les pel·lis quan els ofereixen una copa en hores de feina) em sembla que ja està ocupant massa pàgines als diaris (estratègia per a no fer-nos pensar en la crisi-que no és crisi-recessió-que no és recessió), ens trobem aquí davant d'un ús del tot inadequat del substantiu "gènere".
A veure, senyors redactors, correctors, etc.: ¿s'han aturat un minut a buscar "género" al diccionari? Perquè resulta que en cap de les accepcions de la RAE apareix res relacionat amb el sexe de les persones. Potser és que no estan vostès parlant d'això, i d'aquest titular cal fer-ne una lectura "entre línies".
Fem-la, doncs:
1. m. Conjunto de seres que tienen uno o varios caracteres comunes.
-En aquest cas, vostès, senyors periodistes, en parlar de diferències de gènere, m'estan dient que a) Merkel és extraterrestre i Sarkozy és humà, b) Sarkozy és extraterrestre i Merkel és humana, c) Merkel és de Mart i Sarkozy és de Júpiter, d) cap de les anteriors.
2. m. Clase o tipo a que pertenecen personas o cosas. Ese género de bromas no me gusta
-Més acurada encara la definició: a) Merkel pertany al gènere (classe o tipus) de les dones que presideixen països europeus i Sarkozy al gènere (classe o tipus) dels homes que presideixen repúbliques europees, b) Merkel pertany al gènere de les dones catòliques, Sarkozy al gènere dels homes ateus, c) Sarkozy pertany al gènere dels abraçadors efusius i Merkel al gènere de les esquerpes irreverents, d) cap de les anteriors, e) totes les anteriors.
3. m. En el comercio, mercancía.
-Massa fàcil aquí el comentari... he he he...
4. m. Tela o tejido. Géneros de algodón, de hilo, de seda
-Aquesta és bona: a) Merkel pertany al gènere de pell (massa) fina, Sarkozy al gènere de pell (massa) rugosa, b) Merkel és de cotó (fluix), Sarkozy de pana, c) cap de les anteriors, d) totes les anteriors.
5. m. En las artes, cada una de las distintas categorías o clases en que se pueden ordenar las obras según rasgos comunes de forma y de contenido.
-Aquest l'obviarem, perquè considerar artistes aquests dos personatges em sembla ofensiu pels artistes de debò (tot i que déu n'hi do l'espectacle que donen...).
6. m. Biol. Taxón que agrupa a especies que comparten ciertos caracteres.
-Ui, que sóc de lletres, jo: a) Merkel és un ésser viu, de l'espècie homínida, bípeda i sapiens; llavors, ¿on classifiqueu a Sarkozy? b) Viceversa.
7. m. Gram. Clase a la que pertenece un nombre sustantivo o un pronombre por el hecho de concertar con él una forma y, generalmente solo una, de la flexión del adjetivo y del pronombre. En las lenguas indoeuropeas estas formas son tres en determinados adjetivos y pronombres: masculina, femenina y neutra.
8. m. Gram. Cada una de estas formas.
9. m. Gram. Forma por la que se distinguen algunas veces los nombres sustantivos según pertenezcan a una u otra de las tres clases.
19 comentaris:
Pues sí se ve que la palabra sexo todavía cuesta pronunicarla y se sustituye por un falso eufemismo.
Es muy corriente y está de moda decir, "violencia de género". Y El País, que cada día es menos ejemplo de buen estilo, lo utiliza también.
Salud y República
T'agrada, eh?, treure l'assumpte del sexe? ;-p hehehehe!
A mi, tant el titular del diari com les accepcions del RAE no em sembles tan descabellades. És més, crec que els punts 7 a 9 són força coherents i no presenten confusió de gènere versus sexe. Comencen per dir que a les llengües indoeuropees el gènere es manifesta sota tres formes: masculí, femení i neutre. És cert que al món n'hi ha d'altres tipus però a casa nostra tenim aquestes. I continua dient que algunes vegades els noms es distingeixen per la seva forma -- és a dir, segons la marca de gènere que presentin es classificaran com a masc., fem. o neutres.
Per cert, la definició del DECat és molt més escarida i ambígua: "2 LING Categoria o accident gramatical d'una llengua que dóna lloc a la distribució dels substantius en classes nominals. Gènere masculí. Gènere femení."
...O potser el comentari final del teu post no anava per aquí i l'he entès malament...?
Quant al titular del diari, em sembla natural, lògic i acceptable que s'empri "gènere" com a sinònim de "persona del sexe M/F". De fet, si no fos d'aquesta forma no sé com ens hi hauríem de referir... És que aquí no estem parlant de diferencies de sexe, la qual cosa suposaria prendre dos sexes (dos genitals) i extrapolar-ne les diferències físiques, sinó que ens volem referir a tot allò que es manifesta de forma típicament diferent entre dues persones pel fet de pertànyer, l'una, a l'univers de persones mascles i, l'altra, al de les persones femelles. Aquesta accepció s'entén perfectament si tenim en compte que no tots els parlants són lingüistes però tanmateix estableixen relacions lexicosemàntiques. Si el teu món conceptual es divideix en masculí-femení, el natural és que, davant la necessitat de referir-te a aquesta dicotomia però sense voler parlar de sexe entès com a genitals, empris la paraula "gènere". D'aquí venen expressions més o menys afortunades com "violència de gènere", "literatura de gènere", "discriminació de gènere", etc.
Això sí, tenint en compte que sovint fem servir la paraula "gènere" amb aquest sentit, seria d'esperar que les definicions dels diccionaris ho contemplessin, no?
ehem! Un parell d'errates:
1) On he escrit "no em sembles tan descabellades" volia dir "no em semblen".
2) a la definició del DECat, "Gènere masculí. Gènere femení." hauria d'anar en cursiva.
Ho sento...
Gens d'acord amb tu, David, aquesta vegada. Quan facis l'assignatura de la Carme Junyent entendràs el per què. Les persones no ens diferenciem pel gènere, sinó pel sexe. Hi ha homes i hi ha dones perquè uns tenen penis i les altres vagina (¿quantes campanes de natus vas fer a l'escola?). Gènere i sexe són coses diferents, si bé relacionades de vegades en la llengua.
Aquesta altra perspectiva de masculí i femení com a abastadors de maneres de fer diferents entre homes i dones és molt discutible (i no és en un blog de lingüística on toca parlar-ne), però et diré que a més d'antiga em sembla inadequada, perquè perpetua aquells estereotips que fa segles que arrosseguem: la dona és sensible i intuïtiva, l'home és fort i actiu. Tots ho tenim tot, només cal tenir ganes de potenciar la part que, pel motiu que sigui, duem més amagada.
Qüestions de ying i de yan apart, que la gent empri "gènere" per a parlar de sexe (com a eufemisme, si vols) no vol dir que sigui un ús correcte, com no ho és "tenir que", per més que un percentatge elevadíssim de parlants l'usi.
En definitiva, ja t'enganxarà la Junyent i et posarà les coses a lloc.
Ups! Crec que he estat víctima de la teva famosa ironia, hehehe! ;-)
No crec que a la lingüística li escaigui de fer gaires dogmes; no crec que ni l'objecte d'estudi de la lingüística ni les conclusions que se'n treuen siguin estàtiques, inflexibles i monocromàtiques. Potser és cert que la prof. Carme Junyent m'obrirà els ulls a coses que ara mateix estan fora del meu abast però també podria ser que jo tingués raó. No seria la primera vegada que arribaria a conclusions vàlides pel meu compte, fent servir el meu cap. ;-)
En tot cas, no recordo haver dit que gènere i sexe eren el mateix, i aprofito per tranquil·litzar-te: sé perfectament la diferència entre un home i una dona. Els distingeixo fins i tot quan estan vestits! ;-D
Entenc el teu repudi als estereotips i no podria estar-hi més d'acord, però la llengua és un mirall d'una realitat concreta, no d'una realitat ideal. La paraula "gènere" fa molta falta i és molt útil per referir-nos a qüestions absolutament vigents: homes i dones no som iguals (aquí no em refereixo a una segregació natural, sinó més aviat als nivells de relació que hem mantingut), no ho hem sigut mai i això ha tingut repercussions a tots els nivells durant la llarga història de la humanitat: socials, culturals, humans... Si a tot aquest univers semàntic no ens hi referim amb la paraula "gènere" --que, recordo, no és un concepte exclusiu de la lingüística i vol dir molt més que "classe de paraules"--, no sé com ens hi podríem adreçar...
Buuuff
Jo crec que aquí rodolaran caps. David, estàs desafiant la Llenguaddicta, i ja has vist el que fa amb la gent que comet faltes d'ortografia als cartells de les botigues. Què penses que farà amb tu, que negues l'ortodòxia!?
Retracta't, heretge! No perdis la vida per una simple lexicalització!
Proposo una oració per l'esperit lliurepensador del nostre company David. Oh David, et preguem que canviïs de veu, no de mode, i que no esdevinguis participi, sinó present! ;-)
David, sé a què et refereixes quan parles de gènere i ho relaciones amb els humans, i m'alegro, per cert, que puguis distingir un home d'una dona, ¡fins i tot vestits! ;D
Estic completament d'acord en la nostra diferència (com se sol dir, som diferents, no desiguals) i de fet, m'agrada que sigui així (la vida seria tan avorrida que ara mateix ni tan sols sabria què escriure...).
Però... je je... segueixo pensant que les diferències estereotipades no s'haurien de dir "de gènere". La violència "de gènere" és en realitat violència masclista, i no té un altre nom. De vegades volem apaivagar l'agressivitat dels actes amb la neutralitat de certes paraules, i m'hi oposo fermament. Ja va sent hora de dir les coses pel seu nom.
Lletraferit (Anònim), de moment no m'he menjat ningú, que jo recordi... No m'espantis la clientela, que aquest blog sense vosaltres no té sentit.
Rebo les teves entradas al mail, però no entro mai a llegirles aqui fins que no passen unes hores, ja que els comentaris que et deixen son d'allò mes interessants.
T'estimo.
Colla,
Déu n'hi do com us casqueu. Qualsevol s'hi fica. Ergo, m'hi fico ;-)
1) Jo aquest cop voto pel David (Llenguaddicta, ja vaig estar d'acord amb tu en la qüestió dels pronoms de l'anglès. Ara em toca dissentir, o perdré la meva credibilitat de lingüista intrèpid ;-)
2) Quant al titular del diari, vosaltres discutiu sobre la paraula que s'ha de fer servir, però no sobre la realitat que aquesta designaria. Jo em pregunto, com podeu fer-ho? Perquè fareu servir una paraula o una altra en funció de la realitat que designi, i jo, si més no, amb només el titular, no sé de què parla l'article. Per exemple, si digués que el llenguatge corporal depèn de l'educació masclista rebuda per les noies (p.ex. s'expressen menys corporalment perquè els homes han decidit i subsegüentment imposat la moral que és lleig que una dona toqui els homes tant com els homes toquen les dones), aleshores ja estaria bé el mot "gènere" (significat no tradicional, i.e. tal com el fan servir els moviments feministes actuals i com la Llenguaddicta denuncia); en canvi, si sostingués que el llenguatge corporal de les dones depèn de les seves hormones (menys serotonina, imaginem, porta a una més gran necessitat d'afecte en forma d'abraçades -m'ho invento, eh!-), aleshores la paraula hauria de ser "sexe". Llenguaddicta, tu que has llegit l'article, ens podries dir de què va? Jo, sense més informació, no em sé decantar per cap de les dues opcions.
3) Després, és clar, s'hi afegeix la qüestió de si el mot "gènere" es correcte per designar allò que jo he descrit en l'escenari de la primera possibilitat que he plantejat. En la meva opinió, i aquí és on estic d'acord (pendent de confirmar la informació del punt 2) amb en David, sí, perquè
4) Malgrat que la gènesi del terme "gènere" aplicat al "sexe" sembli ser fruit d'una MALA INTERPRETACIÓ, per part de tota la comunitat lingüística anglosaxona (encapçalada per algun intel·lectual ignorant incapaç d'entendre l'ús recte del mot), d'un tret gramatical de les llengües naturals, en qualsevol cas és un fet que aquest ús ara mateix existeix. A mi m'emprenya que al món hi hagi gent tan poc capaç com per no entendre una cosa tan relativament senzilla, però és l'únic que m'emprenya de la qüestió. Un cop ha passat, ens de preguntar: això, a nosaltres, ens afecta d'alguna manera?
5) Només ens afectaria si, p.ex., pel fet que hi hagués la paraula "gènere = sexe" algú ens obligués (p.ex. una contra-RAE inquisitorial) a deixar de fer servir el nostre terme "gènere = categoria gramatical". Tanmateix, no és el cas. Per tant, hem assistit al naixement d'una simple homonímia. No és ni la primera ni serà l'última. Això té conseqüèncias pràctiques? No. Ens dóna informació sobre la petitesa intel·lectual de la gent que fa servir el terme? Sí, o si més no, d'aquells que el van aplicar per primer cop (però ja no, un cop estès l'ús, de la gent que fa servir el terme simplement per convenció). Per tant, quan, p.ex., llegim el llibre on es va encunyar el terme, allà és on hem d'entendre que l'autor és un inútil intel·lectual. Igualment, la gent que faci seves les idees d'aquest autor, ídem. Però la gent que simplement faci servir el terme "gènere" per referir-se a aquestes idees, només demostrarà conèixer-les, no necessàriament adherir-s'hi i, per tant, no té per què ser ignorant. És, per exemple, el nostre cas: som parlants informats (més que la mitjana, atès que som lingüistes), i som conscients que aquest ús existeix, així com de les ambigüitats a què dóna lloc (els paranys de la llengua), però renunciem a adoptar una actitud prescriptiva al respecte perquè alhora admetem la necessària natura dinàmica i canviant de les llengües (per més que això molesti als autors dels Manifiestos que volen llengües bíbliques eternes, immutables i amb la "ñ").
6) En termes generals, les paraules no són patrimoni de cap subconjunt de parlants. Si es pretén exclusivitat, podem crear terminologia específica i fer servir un llenguatge especialitzat. Tanmateix, si fem servir paraules d'ús comú, és possible que es donin homonímies que són, tanmateix, només això, homonímies. Això també passa en Física: "energia" és una magnitud mesurable definida justament com "capacitat mesurable de treball". Tanmateix, la gent parla d'"energia positiva", "parlar amb energia" (que no vol dir parlar disparant làsers, ni és diferent alhora de qui parla "sense energia", perquè tothom fa servir energia per activar el seu aparell fonador, independentment que parli fort o poc fort!), etc. O "cèl·lules", que són coses molt diferents per un biòleg i per un electricista, igual com "passat", que en Lingüística és un temps verbal però és infinitament més freqüent com a terme que designa els esdeveniments que han succeït. Que resulta que ara li diuen "gènere" al "sexe"? Un eufemisme més, igual com li diuen "gestió" al "control", que a la l'Edat Mitjana era "poder". No podeu ni comparar les connotacions dels dos darrers termes amb les del primer: el primer n'és net, els dos següents, no. Amb el temps, les paraules s'embruten, es gasten, etc., i cal anar-les canviant, com tot. I "sexe" està molt gastada, de manera que no és estrany, i pot fins i tot ser còmode, introduir-ne un terme relacionat no totalment relacionat, com ara "gènere", independentment que aquest s'hagi agafat per un ERROR D'INTERPRETACIÓ d'un ignorant. De fet, no és el primer cop que darrera d'un neologisme hi ha una mostra d'estupidesa. Anàlogament, els "à-toms" fa temps que van deixar de ser "in-divisibles" i no ha passat res. Què fem, Llenguaddicta, convoquem vaga de lingüistes? ;-)
7) Igualment, és molt cert, com diu la Llenguaddicta i com jo mateix acabo de dir, que el terme "gènere" és un eufemisme, però és alhora un tipus particular d'eufemisme: no és un eufemisme tipus "penis = tita", que designen la mateixa cosa, sinó un eufemisme conceptual que es fa servir per parlar del component conceptual d'una qüestió la manifestació més evident de la qual és fesonòmica (el sexe, com molt bé heu apuntat en David i la Llenguaddicta en una conversa digna de treball de Pragmàtica) però que NO és una qüestió NOMÉS fesonomica: hi ha una part d'educació indubtablement important (segons que diuen) en la relació entre els sexes, i convé separar-la d'allò que és només sexe. Ser home implica unes coses i ser home sota una determinada ideologia de gènere implica unes altres. Cal traçar una línia (si la decisió ve convenientment avalada per la recerca) que separi el que un home és pel fet de ser home d'allò que és per l'educació que ha rebut pel fet de ser home. Natura i cultura. En la meva opinió, convé lexicalitzar la part cultural del sexe. I, per error, se li ha dit "gènere". Be dóncs, oblidem-nos de qui és el pare de la criatura i pensem en el mot com a persona :-D
(Perdó per la llargària.)
L'Anònim
Hi ha algú que s'ha quedat sense paraules, hehehe!
Gràcies, Llenguaferida, i fica-t'hi, fica-t'hi... ;-)
Perdoneu, però em sembla que us esteu embolicant quan no cal. Gènere, més enllà del que diguin els diccionaris generals -que ja sabem que no ho recullen tot-, es refereix a la construcció social dels sexes. En el cas que ens ocupa, totalment adequat. No importa tant si un té penis o vagina, sinó si socialment funciona com a home o dona.
¿Perdó? ¿Socialment com a home o com a dona? Això deu ser broma, ¿no? ¿Quina és la suposada funció social de la dona i quina la de l'home? Em sembla que entrem en terreny perillós...
Llenguaddicta, petit pot de pólvora, no treguis conclusions precipitades del que et diu qui tant t'aprecia. ;-) No crec que l'Anònim estigui defensant l'existència d'un rol natural per a cada sexe. El que ha volgut assenyalar, si no l'he entès malament, és el fet que la societat s'ha construït sobre uns pressupostos masclistes dels quals encara en tenim força evidències i que han estipulat rols als individus segons un criteri basat únicament en el seu sexe (que no pas el gènere!): a això es refereix com "construcció social dels sexes" i li dono tota la raó, si més no perquè tant el Lletraferit com jo també ho vam dir abans. ;-) Aquesta construcció social és, ni més ni menys, el focus de tots els moviments i estudis de gènere (que no pas de sexe!): els feministes, els GLTB, etc.
D'exemples que l'individu encara funciona socialment com a home o dona en tenim moltíssims, pertot arreu: la dona encara és qui més s'ocupa de la feina domèstica i familiar; tothom --tu i jo inclosos!--, en sentir parlar de violència de gènere (que no pas de sexe ni tan sols masclista!), pensa immediatament en l'home com a agressor i en la dona com a víctima (com si no pogués ser a l'inrevés i per això dic que ni tan sols masclista); un home ho té més difícil a l'hora d'aconseguir una feina com a administratiu; una dona ho té més difícil per a arribar als càrrecs directius d'una empresa... Podria continuar ad aeternum però tots sabem de què parlo.
Avui me n'han dit una de molt bona: "L'home somia amb una dona que ja no existeix; la dona somia amb un home que encara no existeix".
De nou he de demanar perdó. Primer perquè hauria d'haver escrit "en societat" en lloc de "socialment".
Malgrat això m'alegra veure que el David m'ha entés sense problemes. Benvolguda Llenguaddicte, jo crec que ja hi ha prou motius per queixar-se com perquè ens queixem quan no n'hi ha. I ja pots donar-li les voltes que vulguis, però oi que a tu et defineix, entre moltes altres coses, el fet de ser dona, amb un significat de la paraula que va molt més enllà dels teus genitals? A mi sí.
I el bo d'aquesta perspectiva és que t'ho pots fer a mida i que permet posar-ho en l'ordre que tu vulguis. Així una pot un dia dir: sóc dona, sóc catalana, sóc d'esquerres, pertanyo a tal generació o tal altre, sóc mare, sóc el que siguis de profesió, tinc x anys, sóc de classe obrera si t'hi sents, o fins i tot sóc fan d'X si això et sembla que és un ingredient important de la teva identitat. I al dia següent canviar-ho d'ordre o afegir o treure coses.
Ui! me n'he anat una mica de focus, però espero que així s'hagi entés que el concepte gènere no és cap eufemisme ni cap trampa a evitar sinó que té una dimensió social que el diferencia de sexe.
I demano perdó un altre cop per haver creat confusió sobre l'autoria del meu comentari anterior: no sóc el vostre Anònim.
hehe! Sabia que no eres el Lletraferit/Anònim però no m'havia adonat del teu... sexe? Que lleig que sona això... Gènere? No, no és adequat... Vaja, del teu factor "equis"! És que ens ho posen tan difícil... ;-)
¿Doncs sabeu què us dic? Que teniu raó. Avui sóc dona, i em sento dona, perquè m'ha tocat jugar un rol en una situació concreta en què he acabat com he acabat per ser dona, i si hagués estat un home, hauria acabat d'una altra manera ben diferent.
No t'ho creguis. També hi ha dones intel·ligents... (diuen!) ;-p
Sí, diuen. Però en les qüestions del cor, tenim les de perdre...
Publica un comentari a l'entrada