Bilingüisme, o com dir un munt de mentides en dos paràgrafs

¿No us ha passat mai que buscant el sucre al supermercat trobeu de tot menys el sucre? O a casa, buscant la cinta mètrica o una tirita (aquelles coses que no feu servir sovint), ¿no us ha passat que heu trobat la funda de les ulleres o una carta d'un amic de la infantesa?

Avui he obert un llibre a la biblioteca pensant-me que hi trobaria el que estava buscant (bilingüisme en llengües de signes --digueu-me rara, però el llibre es diu Sign Bilingualism. Language development, interaction, and maintenance in sign language contact situations), i quina ha estat la meva sorpresa en trobar-me això:

"In theoretical terms, Catalan/Spanish bilingualism [està parlant de les llengües orals] can be considered to have achieved the highest level of equality (this parity has also been maintained in the latest legal forms), as both languages receive the same number of teaching hours, as well as additional time dedicated to the reflection and comparison of the structures that are common to both languages [està parlant de l'educació obligatòria]. In the teaching of other subjects, Catalan is the most commonly used language, as it represents the vehicular language for the entire period of compulsory education. Indeed, this bias discriminates against Spanish, and has been the object of constant criticism from certain social/political groups (details of the most recent of these are available on the following web site: www.ciutadansdecatalunya.info).

Considering that rights correspond to people, and not to territories, the Ciutadans de Catalunya Association defends the notion that both languages form part of the heritage of the people of Catalonia, and that their equal consideration at the institutional level would represent an example of tolerance and mutual respect between these two communities, and contribute to reduce the widely spread association of low working class with Spanish in the Catalan society".

L'autora d'aquesta aberració és una de les editores del llibre, i signa el capítol titulat "Sign bilingualism in Spanish deaf education". No només dóna una versió bastant esbiaixada de la realitat que vivim al nostre país (pel que fa a les llengües orals), sinó que al llarg del capítol omet deliberadament l'existència de la Llengua de Signes Catalana. Fins i tot quan parla de la llei de 2007 que regula l'ús de les llengües de signes del territori espanyol, i les reconeix com a cooficials, tan sols esmenta la Lengua de Signos Española. Encara més, en una graella on presenta el projecte lingüístic de les diferents escoles de la província de Barcelona que usen la LSC a l'aula (ja sigui com a llengua vehicular o com a matèria curricular), l'autora la cita com a "Sign Language", sense especificar que és "Catalan Sign Language". El més preocupant és que el mateix títol del llibre és fals: no hi ha un sol dels capítols que parli del que s'esperaria trobar en un llibre amb un títol com el d'aquest, és a dir, en cap cas parlen de contacte entre llengües de signes, sinó del contacte entre una llengua de signes i una  (o dues) d'oral(s).

Sens dubte, a Londres estic aprenent un munt de coses: especialment, com no s'ha d'escriure un llibre.

(Nota: aquesta senyora ha escrit un article sobre el sistema verbal en LSC juntament amb Rosa Boldú, una eminència en sintaxi de la LSC).