1/11/09

The Language Show


Aquest cap de setmana Londres ha acollit The Language Show, un esdeveniment anual en el qual es troben els representants de les diferents institucions que s'encarreguen de la difusió lingüística arreu del món. L'Institut Ramon Llull hi ha tingut un estand, en el qual jo mateixa he estat treballant avui.

Una de les coses que m'ha sorprès gratament és descobrir el munt de gent que coneix la nostra llengua, que coneix els seus origens i que, a més, estan interessats a aprendre-la. El tast de català (una classe introductòria de mitja horeta) ha estat avui un èxit: 15 "alumnes". No us sabria dir quanta gent ha passat per l'estand demanant informació en les 6 hores que jo hi he estat, però segurament em quedo curta si us dic que he atès a 50 persones (i a l'estand érem 4 i no hem parat).

Molta de la gent que hi passava venien amb l'estès estereotip del català com a "barreja entre el castellà i el francès", la qual cosa he mirat de corregir ben educadament tot explicant (again and again) que de fet van néixer totes més o menys al mateix temps i que, per tant, més aviat podem considerar-les llengües germanes o cosines entre elles. Alguns se sorprenen de saber que el català i el castellà són tan distants l'una de l'altra com ho poden ser el castellà de l'italià o el francès i del portuguès; la llenguaddicta ha exercit de mestra quan algun dels visitants preguntava per què el català se sembla més a l'italià que no pas al castellà; molts tenien coneixements d'una d'aquestes llengües i ens explicaven experiències personals: els anglòfons que han après alguna llengua romànica se senten encoratjats a aprendre'n alguna de nova, perquè entenen que un cop que n'han après una, les altres els semblaran més senzilles.

Malauradament, en un esdeveniment multitudinari sempre t'acabes topant amb la poma podrida: jo avui me n'he hagut d'empassar dues. La primera, un home anglès que presumia de parlar 6 llengües, algunes de les quals havia hagut d'aprendre per motius laborals: "He estat vivint 6 anys a Luxemburg, i m'he negat a aprendre luxemburguès: és una llengua horrible, quan la sents parlar sembla que vomitin; és una llengua estúpida". Aquest senyor tan intel·ligent que parla 6 llengües m'ha explicat que el seu pare viu a Alacant: "Allà parlen català, ¿oi? Si vaig a Alacant a viure amb el meu pare, amb les nocions de castellà que tinc, ¿podré fer vida normal, podré anar a un bar i demanar un cafè, o he d'aprendre català? És que a aquestes alçades, com que ja parlo 6 llengües, no tinc ganes d'aprendre una llengua petita que no em servirà per a res en la meva feina". La llenguaddicta, tot mantenint la calma (tot i que li han vingut ganes de fotre-li un mastegot), li ha preguntat, molt subtilment: "Potser per motius laborals no, però, ¿què me'n diu dels motius personals? Conèixer gent i poder-s'hi comunicar en la seva llengua és molt gratificant". Crec que l'home tan intel·ligent que parla 6 llengües ha captat el meu sarcasme.

La segona poma podrida me l'he empassada amb cor i cua incloses: un home força brut s'acosta a l'estand, em parla amb veu més alta del que és necessari per demanar-me si pot agafar un llapis. Li contesto amb un somriure, "és clar", i m'aixeco del tamboret per a acostar-m'hi i iniciar la meva tasca d'informadora. L'home em mira i em diu (en un castellà força estrany, sorprenentment fluït): "¿Qué miras? No soy un ladrón. Solo he cogido dos". En aquell moment la proximitat entre la seva cara i la meva era prou com per detectar un excés d'alcohol al seu estómac. Evidentment, no he contestat. He continuat somrient i no he obert la boca, no fos cas que es pensés que li volia donar conversa. Però ja sabeu que els borratxos et parlen malgrat que tu no els hagis fet cap pregunta, i aquest, a més d'anar molt borratxo, era un maleducat: "No me hables de Cataluña ni del catalán que ya sé de qué vais". Ha començat així, i ha acabat dient-me que no em puc sentir catalana perquè sóc espanyola (perquè ho diu el meu passaport i perquè Espanya és un país i Catalunya no ho és). També m'ha dit que el català no serveix per a res (si hagués estat més ràpida li hauria dit un insult ben groller en català i després li hauria dit que, com a mínim, per a insultar sí que serveix). Llavors ha començat a riure del nom de la institució a la qual jo representava en aquell moment: "¿Llull? ¿Quién es Llull? ¡Nadie lo conoce! ¡Qué nombre tan absurdo! ¡Cervantes! Ese sí es conocido. Tendríais que llamaros Gaudí. Todo el mundo conoce a Gaudí". La llenguaddicta no se n'ha pogut estar, i ha evidenciat la ignorància supina de l'individu que tenia al davant: "¿Qué sentido tendría poner el nombre de un arquitecto a una institución lingüística? Cervantes fue el primer escritor en lengua castellana. Llull fue el primer escritor en lengua catalana". L'individu em mira i em pregunta: "¿Aún vive?" Li contesto: "Espero que no: nació en 1232". Llavors se m'ha acudit preguntar-li al meu interlocutor d'on era. Premi per qui l'encerti.

Afortunadament, la valoració global del Language Show és del tot positiva.

(Per cert, el nostre estand estava situat davant mateix del de l'Instituto Cervantes. M'he quedat amb les ganes d'anar-los a preguntar per què tenien un pòster de Salvador Espriu a la paret).


14 comentaris:

Anònim ha dit...

entre Burgos i Valldolid, mínim! :-)

David ha dit...

D'Alacant??...

Jesús ha dit...

«M'he quedat amb les ganes d'anar-los a preguntar per què tenien un pòster de Salvador Espriu a la paret»: Perquè «diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor» (supose). A banda d'això, l'Instituto Cervantes té als seus estatuts el deure d'ensenyar i difondre les llengües i cultures espanyoles (totes). Tant com la Constitució de 1978 defén que l'accés a la vivenda és un dret social (més o menys). Una cosa és el que és i una altra, és prou sabut, el que ha de ser. De qualsevol manera, jo hauria anat a demanar-los primer de tot, més que per Espriu, per les seues condicions laborals en general i de la seu de Londres en particular, ja ficats.

Bona sort a Anglaterra i a Londres (si em recorde bé de la ciutat exacta a on pares). És un país magnífic (sobretot les universitats) i una ciutat esplèndida per adonar-se que turistes com el pro-Gaudí que has patit hui no són cap necessitat ontològica.

PD: Supose que allò que «Cervantes va ser el primer escriptor en llengua castellana» li ho deies per orde qualitatiu que no cronològic. Ah, per rebutjar apropiacions territorials indegudes («Llavors se m'ha acudit preguntar-li al meu interlocutor d'on era. Premi per qui l'encerti») : jo «sóc» de Madrid i no sóc l'únic que conrea el català d'ací estant, no fóra el cas que u es pense que l'escolta de la COPE és obligatòria per estos topants, tant com la lectura de Salvador Sostres (per posar un exemple) de Fraga enllà.

laeulalia ha dit...

Jesús:
Chapeau!!

Me consta que ni todos los andaluces son graciosos, ni todos los gallegos ladrones, ni todos los catalanes tacaños, ni todos los de valladolid fachas, pero covendrás conmigo que es lo primero que se piensa.
Un abrazo.

Reina: Jo si que ho he pensat.
Molts petons (sense accent ¿oi?)

llenguaddicta ha dit...

De moment, no l'ha encertada ningú. Seguiu provant... Només us puc dir: "fred, fred" (pista, no és espanyol).

Jesús, és cert que el Cervantes se suposa que ha de difondre totes les llengües i cultures espanyoles, però em sembla d'allò més hipòcrita que ho facin només de cara a la galeria (¿quants dels seus membres van signar -si no amb ploma, de boqueta- el famós manifest per la llengua única?). Sé que a l'Estat espanyol hi ha molta gent que defensa el multilingüisme, que no som només els catalans, els gallecs, els bascos, els navarresos, els asturians, els aragonesos... i m'alegra que sigui així, però per desgràcia se senten més els crits dels que defensen l'extinció de les "llengües petites", com diuen ells, que no pas les veus dels que prediquem el "viu i deixa viure".

Eulàlia, ¿t'has adonat que al Jesús li has contestat en castellà? T'ha saltat aquella mena d'interruptor que fa que canviïs quan l'altre et diu que és d'un territori on es parla el castellà, malgrat que ell t'estigui parlant en català (escrivint, en aquest cas). No pateixis, és un interruptor que es pot desconnectar, però cal paciència... (i vaja, sent electricista, segur que trobes la manera de desconnectar-lo). ;)

(Petons sense accent perquè és aguda però no acaba ni en vocal, ni en vocal més essa, ni en -en/-in).

SoRT ha dit...

francès!

Jesús ha dit...

Hola, Eulalia: Gràcies per l'abraç. No feia falta que me'l feres bilingüe, que en monolingüe ja m'hauria anat prou bé, però gràcies igual. El món va curt d'abraços. Quant a l'altre, convindré a discrepar, si em permets: si u exercita el criteri, es van modificant els prejuïns, xino-xano, fins que ja no fan més mal.

Hola, Llenguaddicta: No sé quants «cervantistes» van signar el manifest aquell però si ho feren de boqueta, no caldria preocupar-se'n molt. Si el cervell es queda en la boqueta i no va a les mans, no cal patir més per l'estupidesa dels altres que, al cap i a la fi, ni taca, ni embruta, ni mata. A més, cal anar estalviant forces per a quan la «boqueta» passa a les manetes i estes se'ns venen al coll.

Tanmateix, que ho hagueren fet tindria tota la (seua) lògica: el Cervantes, que podria haver sigut i ser moltes coses, va ser i és l'expressió d'una certa ideologia lingüística que d'altres han retratat molt millor que no jo i que Juan Carlos Moreno Cabrera, de nou de Madrid estant, va analitzar amb molta cura i molta pertinència, al meu parer. I perdona que cite un blog que conec bé. Per una altra banda, com que dins «els catalans, els gallecs, els bascos, els navarresos, els asturians, els aragonesos» s'hi mescla tot, inclosos els monolingües més aferrissats en totes les variants, em permetràs igualment que et negue la major. Sé que no t'hi avens, però em permetré apuntar perquè ens quede clar igualment que la grandària tampoc no hauria de ser una adjectiu lingüístic: el català és molt gran a Barcelona, a Girona o a Bétera, a la comarca valenciana del Camp de Túria, tant com l'espanyol és petit a São Paulo, a New Jersey o a Manila. Admet que la raó sociogeogràfica aplicada a les llengües no és la que em faça exclamar més content allò de «justa la fusta».

PD(s): D'això d'anar «de boqueta» per València fan «caldo de llengua». Un exemple: de la promoció i defensa del valencià, el Consell de la Generalitat Valenciana en fa caldet de llengua. En la llengua de mon pare i de ma mare i en la que és la meua primera, ja saps que es diu eixa cosa tan expressiva de «obras son amores y no buenas razones». Acabe: xe, m'has deixat astorat de tanta activitat bloguera. Com que seguia este blog pel lector de feeds, no m'havia adonat de la teua multidisciplinarietat. Em fa gràcia que compartim gustos, com ara fer-se una «sèrie rosa» entre article del JSTOR y «llibre gruixut de Petete». Au, que tingues sort i que tot vaja millor que l'aterratge! Confesse la meua feblesa per Anglaterra i per Londres, també. Eixe prejuí potser m'eixelebre l'enteniment: tots tenim de què penedir-nos.

llenguaddicta ha dit...

No és francès. Seguiu intentant.

Jesús, mil gràcies per la teva aportació. De fet, mentre escrivia la llista de gentilicis m'adonava que ser català, basc, gallec... no et fa ni plurilingüe ni defensor de les llengües minoritzades, però vès.

Quant al JC Moreno Cabrera, si m'has seguit al llarg de la vida d'aquest blog sabràs que l'admiro (a la dreta hi ha enllaços a alguna entrevista on diu el que sent i pensa sobre el multilingüisme, el plurilingüisme, el monolingüisme, el manifest per la llengua única, etc.). Ara em faré un tomet pels blogs que m'has enllaçat.

David ha dit...

Dels EUA?...

David ha dit...

Irlandès, potser? O canadenc? O dels Països Baixos?...

llenguaddicta ha dit...

Home, David, si els dius tots segur que l'encertes. Però no, no és cap de les que has dit.

David ha dit...

Els dic amb un criteri, no vaig recitant països aleatòriament! En aquests tres, per exemple, hi ha situacions de diglòssia i de reivindicacions nacionalistes. No ens pots donar una pista? Es pot deduir del teu post o encertar és una qüestió de sort?

llenguaddicta ha dit...

La gràcia del tema és que el paio és romanès. ¿I per què té gràcia? Perquè a ell li importa un rave si em sento catalana o espanyola. Si us dic que era espanyol (de Madrid, Salamanca, Valladolid...) em diríeu: "és clar". Si fos de USA o de França, tindria tota la lògica del món. La tindria si fos de Serbia o de Rússia, però ¿de Romania?

David ha dit...

Si això t'ho diu un romanès que suposo que deu viure a Londres i tot i així parla un castellà fluït, digues-me creatiu però jo ja me l'imagino havent viscut als Països Catalans i rebotat perquè es va veure confrontat amb una llengua que, segons ell, no li serviria per a res. S'hauria cansat de viure en l'opressió i haurà marxat a Londres, on podria parlar una llengua de debò. I ves per on, allà es troba amb tu, la veu opressora! ;-)