12/12/09

¿Música per a sords?

Fa poc més de tres anys que un cantant de rap finlandès, Marko Vuoriheimo, s'ha fet famós en la Comunitat Sorda mundial. ¿Per què la Comunitat Sorda s'interessa per un cantant de rap? Perquè Marko (Signmark) és sord.

Fins ara, les expressions artístiques de la Comunitat Sorda abastaven la poesia (en llengües de signes fa molt que existeix) i el teatre, apart de l'escultura i la pintura que, òbviament, no necessiten de la llengua oral per a ser enteses. Pel que fa al cinema, recentment s'han engegat festivals de cinema sord en què els directors són sords, així com els actors, la qual cosa ha significat un pas endavant, més enllà del típic paper de sord amb problemes d'integració que estem acostumats a veure en pel·lícules dirigides i interpretades per oients (Fills d'un Déu menor, per citar-ne una que tots coneixeu). L'esfera musical, però, es limita a facilitar un intèrpret en llengües de signes per als concerts, per tal que els Sords tinguin accés a les lletres de les cançons (lletres escrites en una llengua oral i adaptades a la llengua de signes a la qual són interpretades).

Signmark ha suposat una revolució en el món de la música. És un cantant sord, i canta amb les mans, amb el cos, amb la seva expressió facial. Per a les seves cançons fa servir la Llengua de Signes Americana (ASL), tot i que la seva llengua primera és la Llengua de Signes Finlandesa (Suomalainen Viittomakieli, en finès). El seu company interpreta les cançons a l'anglès, perquè els oients també les puguin seguir. Curiós, ¿no?

Aquí teniu un exemple del que fan (la música i l'adaptació a l'anglès és de Heikki Soini i Kim Eiroma):



















(La primera cançó parla de conflictes. La segona parla del fet de ser Sord).

El debat és inevitable: una cançó en una LS no pot ser emesa per la ràdio. Les cançons de Signmark sonen a les ràdios de tot el món, i només els oients hi tenim accés. ¿Discrimina això la Comunitat Sorda?

(Recomanació per als oients: un cop l'hagueu vist i escoltat, torneu-lo a posar però sense veu. No importa si no enteneu tot el que signa Marko, segurament tampoc enteneu tot el que diu l'intèrpret que canta en anglès, però sentireu com és la música per a sords).


32 comentaris:

Ch. ha dit...

Hola,

En primer lloc vull dir que no m'oposo a cap forma d'expressió artística, sigui quina sigui. A més també m'agradaria deixar clar que conec la llengua de signes i la comunitat sorda.

Tot i així, crec que "cantar" o interpretar cançons a la llengua de signes, que són dues coses ben diferents, és forçar una situació.

Sé que hi ha grups i cantautors que han fet algun treball amb intèrprets de la llengua de signes (Tontxu, Manu Guix o Ambaparà), i que hi ha cantants sords que transmeten les lletres de la seva música en la seva llengua natural, com el noi a qui fas referència en el teu post. Però personalment no deixo de tenir la impressió que, a banda de la dimensió estètica que pugui adquirir sobre l'escenari, el gènere musical no està fet per ser expressat amb les mans en aquest sentit. Seria diferent si parléssim d'una coreografia, suposo.

Al cap i a la fi crec que tot plegat és tant artificial com intentar interpretar al català o al castellà una poesia visual, un visual virtual o, senzillament, una pantomima.

llenguaddicta ha dit...

Ch, benvingut al meu blog. Entenc el que expresses, però segurament canviaria el teu punt de vista si llegissis o veiessis alguna de les entrevistes que li han fet a Signmark. Ell explica que sempre li ha atret la música, i és clar, quan parla de "música" no parla de la dimensió auditiva, sinó de totes les altres dimensions: la poètica, la visual, l'emocional... Potser estem massa lligats per l'etiqueta, pel nom "música". Potser cal tan sols deixar de centrar-nos en el so i anar més enllà.

Ch. ha dit...

No nego que la música no només es composa d'una dimensió auditiva, però tu tampoc em negaràs que aquesta és completament fonamental per a definir allò que entenem per música. Que es pot fer música deixant en un altre pla el so? Sí, això ja ho sé. Però el que jo dic és diferent. Em refereixo a la manca de naturalitat que m'inspira (a mi) la música cantada o interpretada a la llengua de signes, sigui quina sigui.

Si parlem d'una coreografia en llengua de signes la cosa canvia, però en tot moment al que jo em refereixo és a substituir la lletra d'una cançó per un discurs signat.

Perquè et facis una idea del que et vull dir, però des del camp contrari el mateix terreny de joc, mira d'interpretar al català aquest vídeo:

http://www.webvisual.tv/index.php?id_video=296&seccio=4

Sí, podem posar-hi veu, podem fer-ne una aproximació al que se'ns vol comunicar, però ni parlant, ni cantant, ni recitant, podrem arribar a elaborar un text amb la mateixa riquesa de continguts que l'original.

Sisplau, recorda en tot moment que em sembla perfecte que qui vulgui canti el que vulgui en la llengua oral o de signes que vulgui. Al cap i a la fi l'art és art, i no ha de tenir fronteres de cap tipus.

llenguaddicta ha dit...

Ch, el coneixia, el vídeo. Ens el van posar d'examen a l'escola de LSC on vaig fer els 4 cursos. Vaig triar al cargol que se'n va a nedar i li pispen la closca... je je... és brutal el Boronat.

Evidentment, se li pot posar veu. ¿Que perd part de la gràcia? La perd. Totalment d'acord. Però... què vols que et digui, a mi m'agrada el que fa Signmark. M'agrada amb la interpretació a l'anglès i la música, i m'agrada sense. I suposo que el motiu pel qual m'agrada és perquè és una manera d'expressar la situació d'una comunitat que porta molts anys a l'ombra. Les seves lletres són molt interessants.

L'art és art, com tu dius. I no hi ha normes que l'emmanillin.

David ha dit...

Jo estic força d'acord amb el Ch. L'element bàsic i fonamental de la música és el so, el qual és independent d'altres suports, com el vídeo o la lletra mateixa, tractant-se d'una cançó. La música s'emmarca en diversos paràmetres que poden ser-hi concomitantment o no: el ritme, la melodia, l'harmonia, i després les característiques del so: l'alçada, la intensitat, el timbre... En qualsevol cas, no tinc dubtes que el que fa en Marko és algun tipus d'expressió artística. També he de dir, però, que el que ell fa serveix més els propòsits del públic oient que no pas del sord perquè la seva música emula completament el model tradicional. Per què, si no, hi ha harmonia i melodia? És més: em sap greu dir-ho però si en aquests vídeos hi ha un element perfectament dispensable és ell mateix. Dic "dispensable" sense cap mena de connotació; tan sols vull dir que aquestes cançons serien perfectament funcionals i autònomes sense ell. Podrien ser emeses perfectament per la ràdio com per la televisió com ser interpretades en viu, i funcionarien. Ara bé, ja no estarien a l'abast del públic sord...

Dit això, ara no em voldria contradir però se m'ha acudit que és possible que hi pugui haver un element musical en la forma com ell s'expressa i com el públic sord ho rep, i és pel ritme. Tots sabem que determinats tipus de percussió i de sons greu poden provocar sensacions físiques, i podria ser que ell efectivament sentís el ritme, sobre el qual s'expressaria lingüísticament. Hi ha algun tipus de pulsació (em refereixo al concepte musical de pulsació) en la forma com s'expressa? No parlo llengües de signes i no en sé gran cosa, per això pregunto. Si em dius que sí, aleshores podria ser que hi hagués una integració real entre el seu discurs i el ritme de la música: és a dir, una cosa i altra podrien ser interdependents.

Llenguaddicta, una última reflexió amb tota la bona fe del món: no creus que es fa un esforç massa gran i un pèl artificial per apropar la llengua de signes a la llengua oral? La llengua de signes és prou autònoma, legítima i autosuficient com per tenir els seus referents propis. Per què, doncs, s'ha de parlar de fonologia, per exemple, si en cap moment hi intervé el so, i per què s'ha de parlar ara de música? Sé que hi ha elements de les llengües de signes que tenen la mateixa funció del punt d'articulació a les llengües orals, però d'aquí a parlar de fonologia... Suposo que això deu passar perquè els mètodes descriptius de les llengües de signes és el mateix (m'imagino, vaja) que els de les llengües orals, i suposo que això deu ser, alhora, una forma de legitimar la llengua de signes en un terreny en què no ha estat encara prou reconeguda, però em sembla un pèl massa forçat, tot plegat...

Una forma artística on la llengua de signes es podria integrar amb tota facilitat i naturalitat seria la dansa. Jo crec que seria una fusió absolutament enriquidora i que, a més, obriria tot un ventall de possibilitats discursives a la dansa. Que es fa, això?

Ch. ha dit...

A vera com contesto a tot sense deixar-me res.

En primer lloc, no cal que et digui, David, que en general estic d'acord amb tu. És més, trobo que la llengua de signes té una sèrie de formes d'expressió artística inassolibles per a la llengua oral, ja ho havia comentat. Això per força implica que hi ha altres formes d'expressió que seran difícils d'avarcar mitjançant la llengua de signes.

Això no vol dir, òbviament, que no es pugui cantar una cançó en llengua de signes, i sí, pel que fa a les pulsacions, es poden encadenar rítmicament els signes per seguir una cançó amb un compàs determinat. Però us ho dic per experiència, la immensa majoria de persones sordes (al menys les que jo conec) no tenen un interès especial per la música, si més no, no els atrau en especial un concert interpretat o cantat en llengua de signes, penso que ho veuen com una simple curiositat.

Ara sí, David, el que comentes sobre la fonologia. La llengua de signes té fonologia (compte, no estem parlant de fonètica). Cuan parlem de fonologia en llengua de signes ens referim als components mínims o fonemes amb els quals s'estructuren els signes (forma de la mà, moviment, orientació, lloc d'articulació i punt de contacte, expressió facial, component vucal i, per acabar, un últim component opcional, el component parlat).

Al contrari que en les llengües orals, on els fonemes s'expressen de forma linial (k+a+s+a=casa), en les llengües de signes els fonemes estrucutren el signe lingüístic de forma simultània (això t'ho hauria d'explicar amb un video).

Més enllà de les opinions pel que fa a la música (totes personals i respectables), no sé si m'he explicat bé pel que respecta a la fonologia de les LS.

Ja direu

David ha dit...

Sí que t'has explicat bé, sí, però això ja ho sabia. Jo no posava en dubte aquesta realitat de la llengua de signes. El que qüestionava era el perquè de dir-se "fonologia" ('teoria/estudi del so'). El que insinuava, per tant, és que potser les llengües de signes s'emmirallen un pèl massa en les llengües orals, la qual cosa s'entén perfectament però estaria bé que se'n prengués consciència per poder reivindicar-les des de la seva legitimitat i no pel semblant que puguin tenir amb el concepte tradicional (i excloent) de "llengua".

llenguaddicta ha dit...

David, el motiu pel qual se li diu fonologia és purament pràctic. William Stockoe (nordamericà que als anys 60 va ser el primer a evidenciar que les llengües de signes eren llengües naturals, que no es basen en llengües orals ni són inventades, tot això que ja saps) va proposar un terme que no va quallar mai: queirologia. La fonologia no és l'estudi del so, perquè els fonemes no son so per ells mateixos (espero que això no faci falta que t'ho expliqui, que has fet lingüística igual que jo). La fonologia estudia trets distintius, estudia com aquests trets distintius s'agrupen en síl·labes, estudia la prosòdia i les regles fonotàctiques, que determinen quins fonemes es poden combinar en una llengua determinada. Per tant, com a disciplina que s'encarrega de l'estudi d'aspectes tan abstractes, pot perfectament abastar les llengües de signes: com molt bé t'ha explicat el Ch., les llengües de signes tenen trets distintius, dels quals en diem fonològics per això que t'acabo d'explicar; aquests trets s'agrupen en síl·labes i hi ha regles que els dominen.

Espero haver-me explicat. Però com que tenim un cafè i una torrada pendents, els dubtes que et quedin, te'ls responc face-2-face.

Pel que fa al que comentes sobre si cal o no que les llengües de signes s'emmirallin en les orals, bé, ¿qui estudia les llengües de signes actualment? La majoria dels lingüistes som oients, no pas sords, perquè fins que les llengües de signes no s'han considerat llengües de ple dret, i la comunitat Sorda no s'ha considerat una comunitat usuària d'una llengua minoritària, els sords no han tingut un accés a l'educació comme il faut. Hi ha lingüistes sords, és clar, però poquets, i acostumen a ser americans o anglesos. Temps al temps. De moment, fem servir les eines que tenim a l'abast per tal de descriure unes llengües que, fins no fa encara 50 anys, eren del tot desconegudes (se les considerava sistemes de gestos o pantomima!!!)

David ha dit...

Quan he dit 'estudi del so', amb cometes simples, em referia a l'etimologia del mot "fonologia", no pas a la seva definició. Sé distingir fonètica de fonologia i també sé (encara que molt per sobre) que les llengües de signes s'articulen segons molts dels principis que la fonologia identifica i descriu (les regles fonotàctiques i tot això...), però al capdavall "fon(ema)" ve del grec phṓn i significa 'so de veu'. És evident que hi ha una relació metafòrica entre aquest concepte i el moviment, la orientació i la forma de la mà a les llengües de signes, però em sembla forçat: no perquè el funcionament no sigui absolutament idèntic, que no ho és (per exemple, el que has dit de la linealitat), sinó perquè simplement no hi ha veu. És un oxímoron. (Per cert, dubto que el component parlat sigui un tret distintiu en una llengua de signes...) Però vaja, a mi no em molesta en absolut. És més, entenc perfectament la llenguaddicta quan diu que "el motiu pel qual se li diu fonologia és purament pràctic". En realitat estic d'acord amb tot el que dieu; només feia una reflexió.
Una última pregunta, aprofitant per canviar de tema: vosaltres enteneu el que diu el noi, malgrat que parla en llengua de signes anglesa?

Anònim ha dit...

Hola llenguaddicta! Al teu blog es pot contestar amb vídeos? Potser així animaries als Sords a participar-hi. Crec que és un debat molt interessant, però la veritat, no sé gaire què dir-hi. Per una banda no crec que es discrimini als sords perquè emetin la versió oral a la radio, els sords sempre poden accedir a l'original per internet i a més no són usuaris d'aquest mitjà de comunicació, suposo que haurien de contestar ells però crec que no els hi deu importar gaire. Personalment, crec que el que fa Signmark és música (tal com dius no es pot englobar ni en la poesia ni en el cinema). En aquestes cançons originalment no hi ha so, però sí hi ha MOLT de ritme: en la manera de signar, en les passes dels cantants, absolutament cada detall es mou al ritme de la cançó. A que mai diríem que una cançó de rap no és música? Bàsicament és ritme i una veu parlada que expressa opinions i tot hi així es considera música. A mi em sembla que les cançons de Signmark són una mena de rap.
M-gat ;)

llenguaddicta ha dit...

En Signmark, en aquestes dues cançons, usa la llengua de signes americana (ASL). És una llengua "germana" de la llengua de signes catalana (LSC) i de la llengua de signes espanyola (LSE), totes tres van néixer de la llengua de signes francesa (LSF). No entenc 100% el que diu perquè no sóc usuària de la ASL, tot i que agafo força el sentit atesa la relació d'aquesta llengua amb la que jo conec. He de reconèixer, però, que signa molt de pressa, i que si no hi hagués la interpretació a l'anglès només podria captar el contingut d'una manera molt general (cosa que no em passa amb LSC).

Només per aclarir-ho: quan el Ch. ha parlat del component parlat com a tret distintiu es referia (espero) al fet que alguns signes van sempre acompanyats d'un component oral, en ocasions sonor: acostumen a ser sons bucals que poden o no tenir l'origen en la llengua oral de l'entorn. Un blog escrit no és el millor lloc per a posar-ne exemples, però només per citar-ne algun: el signe per a HAVER NO/TENIR NO va acompanyat d'un tancament de la boca que acostumem a transcriure [ab], perquè seria el so que faria si es fes audible; al signe per a "fer campana" en LSC li diem TO, perquè el component bucal que l'acompanya, si es fes audible, sonaria [to]. I com aquests exemples, un munt més. En Ch. els ha anomenat trets distintius perquè el signe ha d'anar acompanyat d'ells per tal de ser correcte i complet (e.g. si faig el signe per a "fer campana" articulant amb la boca [ab], no seria correcte, i a no ser que estés molt ben contextualitzat ni tan sols s'entendria).

llenguaddicta ha dit...

M-gat, tens raó en el fet que les cançons de Signmark són ritme en estat pur. No ho hem esmentat abans, però la manera com signa no és la manera de signar en una conversa: hi ha un tempo i uns canvis de configuració manual i de ritme que no són els propis de la conversa. Imagino que el motiu pel qual els músics que l'acompanyen han decidit triar el rap com a ritme audible és perquè hi enganxa millor amb la manera de signar de Marko. Penseu, a més, que ell és sord profund, i per tant el que sent (del sensació, no de sentir amb les oïdes) són les vibracions. No sóc cap experta en música, però imagino que el tempo del rap és més senzill de sentir dins el cos: són pulsacions com les del cor, no?

Tens raó, M-gat: un blog que emprés imatge convidaria molt més als sords a participar-hi. Però als blogs només s'hi poden posar vídeos de YouTube, no vídeos personals (que jo sàpiga), és a dir, que caldria penjar-los al YouTube i des del blog enllaçar-los.

Ch. ha dit...

Quan parlo del component parlat, que és un dels components no manuals i l'únic d'execució opcional, el diferencio del component vucal. Aquest darrer és el que porten signes com NO-HAVER-HI (ap), o HAVER-HI-MOLTS (aix). El component parlat consisteix en l'oralització del terme en llengua oral per diferenciar signes polisèmics (TÈCNICA, SISTEMA, MÈTODE, TECNOLOGIA, PROJECTE...).

Entens ara a què em refereixo?

Els intèrprets tot sovint necessitem recolzar-nos en el component parlat en segons quines situacions d'interpretació, en cambi, els signants purs no el fan servir tant.

Sempre m'ha semblat que si li donem la volta a la situació, seria una equivalència a les gesticulacions que fem els oients al parlar, sobretot cuan fem servir paraules com 'allà' o 'així' referint-nos al tamany d'alguna cosa. Que quedi clar que això és una reflexió personal sense cap validesa científica.

David ha dit...

Llenguaddicta, és que en Ch. ha parlat de component "vucal" i component parlat. Suposo que amb el primer es referia a "bucal", és a dir, a allò que acabes de comentar (per cert, recordo quan em vas escenificar una forma de dir "no" sense utilitzar les mans! Encara no sé com és possible moure la llengua d'aquella manera! hahaha!) i que amb el segon es referia a la possibilitat d'acompanyar el discurs signat amb una espècie de traducció simultània en llengua oral.

Una altra cosa, sobre la teva resposta al M-gat: jo apostaria que han triat el rap* perquè en aquest estil pràcticament no hi ha cant, sinó veu parlada, la qual cosa li permet de modular la forma com signa fent-la més ritmada però sense allunyar-se gaire del ritme de la veu parlada. Dubto que la LS funcionés en un altre estil... Te l'imagines fent vocalitzos o mantenint una síl·laba durant una nota llarga? :)

*M-gat, m'estic mossegant els dits (mai millor dit!) per no dir-te que el rap no és música! :) Ni el rap ni el pop ni el funk ni el pop ni l'indie ni el pop ni el rock ni el pop... i uns quants estils més que ara no recordo. Però sobretot el pop.

David ha dit...

Ui, Ch., te m'has colat...

llenguaddicta ha dit...

Ch., la gesticulació que acompanya a la parla entre els oients és del tot natural i inevitable en totes les llengües del món, i és el que ha fet pensar als experts que l'origen del llenguatge és gestual. Hi ha un estudi molt interessant sobre gestos simbòlics (és a dir, que poden substituir completament una al·locució), que demostra que es processen exactament igual (en termes de processament neuronal) que la parla (sigui oral o signada), i no pas com la resta de gestos no simbòlics (els moviments sense significat que fem amb les mans quan parlem). Us recomano molt que el llegiu, perquè dóna molta llum a algunes preguntes sobre com es processa el llenguage. Aquí teniu l'enllaç.

(Ch., compte quan dius parlants "purs", és molt més adient dir-ne "nadius"). :)

David, l'exemple del qual parles és el verb HAVER-Hi en LSC, que va sempre acompanyat del moviment ràpid lateral de la llengua dins la boca. Recordo el dia que et vaig exemplificar com n'era de pràctic quan tens les mans ocupades i algú et pregunta si hi ha o tinc X: ¡tan sols movent la llengua el meu interlocutor sap que sí!

El component "oral" es basa en la llengua oral de l'entorn (normalment entre la comunitat Sorda de Catalunya, el castellà, per motius històrics en els quals no entrarem ara), i s'usa tan sols per a desambiguar: un mateix signe, com molt bé indicava en Ch. (ara ja sabem quina és la seva vinculació al món Sord), pot significar tot un camp semàntic, i la desambiguació es fa recolzant-se en la traducció del signe a la llengua oral. I no, no és un tret distintiu (ho sento, Ch., he de discernir): estem davant d'un cas de polisèmia (normalment motivada pel camp semàntic) i en ocasions el context no és suficient per a desambiguar, però l'emissió de la paraula, o de la primera o l'última síl·laba (en alguns casos) no forma part del signe, com sí formen part dels signes els elements bucals esmentats prèviament.

Pel que fa a la musicalitat de la LS emprada pel Signmark, un exemple: en el primer vídeo "Smells like victory", si us fixeu bé en com fa aquesta frase, no sempre la fa igual, i en ocasions el que per a nosaltres seria un allargament de la síl·laba (com tu dius, els típics "I looooooove you" de les cançons), té un equivalent en LS com és la repetició del signe VICTORY 3 i fins a 4 vegades.

David, I'm so sorry, el pop ÉS música, i dins aquesta etiqueta hi han encabit absurditats com El Canto del Loco o La Oreja de Van Gogh, però t'asseguro que el pop és mooooolt més que això, i n'hi ha de molt bo. (Però el debat sobre gèneres musicals no toca ara, el tindrem en un altre moment).

llenguaddicta ha dit...

Per cert, l'enllaç us durà a l'abstract, cal que cliqueu a la dreta on diu Full Text PDF. És fàcil de llegir, no cal que us fixeu gaire en els tecnicismes sobre les parts del cervell implicades.

llenguaddicta ha dit...

Una cosa que no havia pensat a comentar, però que trobo rellevant. Nosaltres estem opinant com a oients que tenim accés a ambdues llengües en el vídeo, i només els que som usuaris d'alguna llengua de signes podem captar algunes de les particularitats de la cançó si li treiem el so. Però cal que us expliqui com vaig arribar a conèixer aquest cantant (no en persona, s'entén): em va arribar un enllaç a un debat a la BBC, en el programa See/Hear (un programa creat, conduït i pensat per i per a persones Sordes del Regne Unit, on tot és en BSL i hi ha la sobreposició de la traducció a l'anglès). En aquest programa una de les periodistes se n'anava a Finlàndia, d'on és en Signmark, per a participar en la gravació d'un vídeoclip del cantant: un vídeo gravat a una plaça, ell i l'intèrpret oral al mig, i la gent, qui volgués participar-hi, seguia les instruccions dels realitzadors (per a participar-hi calia aprendre's la lletra de la cançó en ASL -hi havia un vídeo a YouTube). És important aquest preàmbul per a posar-vos en situació: la periodista és sorda, i quan va anar a entrevistar a l'amo de la discogràfica (oient) li va dir: "Les cançons són molt enganxadisses, segur que tindran molt d'èxit" (¿de què estava parlant la periodista? De l'únic que ella podia percebre: les cançons signades). És a dir, que el concepte TAMBÉ existeix entre els sords: una cançó pot ser enganxadissa tot i no basar-se en la melodia. Tot és qüestió de ritme.

Al debat sobre signomúsica, on tots els participants eren sords, es va començar discutint "interpretació de cançons a LS sí o no", hi havia els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra. Llavors el moderador els va posar un vídeo del Signmark, i aquí van estar tots d'acord que no tenia res a veure amb adaptar a LS cançons pensades i cantades per oients, sinó que això era música de sords, especialment perquè alguns dels temes del Signmark són una reivindicació de la cultura i la llengua de la comunitat Sorda. I repeteixo, cap dels debatents podia sentir la música o la lletra cantada per l'intèrpret.

David ha dit...

Mira, com aquell anunci en un centre comercial. De cop i volta comencen tots a moure's alhora: esquerra, dreta, aixeca genoll, cop de palmes, aixeca el braç i bot! Esquerra, dreta... :)
M'encantaria que passés a la vida real... ;P

Llengua, no pares de donar-me llargues! Ja tenim 3 temes pendents per parlar entre mossegada i mossegada:
1) Un tema privat, convocat per mail;
2) La fonologia a les LS;
3) La música ignominiosa (altrament coneguda per "pop")
4) *espai en blanc*

Ch. ha dit...

Només vull comentar un parell de coses més.

Perdó per escriure "vucal" en comptes de "bucal". Tinc un problema seriós amb l'ortografia que no té res a veure amb el meu nivell d'estudis o l'hàbit per la lectura. Crec que és un tret endèmic i inesborrable.

No sóc lingüista, només aficionat a la lingüística, per tant quan parlo de polisèmia no puc entrar en un raonament com el que fas per mancança de coneixements. Per tant el que digueu va a missa.

I pel que fa a signants "purs" o "nadius", senzillament faig servir l'argot de la meva professió. Però compte, tot i que els ILS acostumem a generalitzar, no tots els signants purs que conec son signants nadius. Jo em refereixo, en aquest cas, a la forma de signar, no a la via mitjançant la qual han après la llengua de signes, o si la tenen o no com a llengua materna. Pensa-hi.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Caram quina conversa més interessant que s'ha creat aquí.

La veritat és que només de veure la conversa de si és no és música, he pensat: no m'interessa pensar-hi gaire estona. De seguida he arribat a la idea coneguda: sovint pensem la música com a concepte homogeni am límits precisos. Aqueí les arts fetes en base a les LS ens fan pensar un cop més que els conceptes no són homogenis ni ben delimitats com ens pensem a vegades. Són més aviat conjunts d'elements estructurats. Els conjunts se solapen amb altres conjunts produint gradacions i continuums de tot tipus. David i Raquel, el concepte de música és com el de llengua, que no existeixen, que no tenen límits nítids.

Raquel, l'altra dia l'Eugenio a la classe de fonètica va dir que d'aquí 100 anys per ex. els implants coclears farien desaparèixer les llengües de signes. Això em va desinflar una mica. Jo vaig pensar: poden desapareixer per a la gent rica, els pobres potser no es podran pagar l'implant i seguiran signant. Creieu que poden desaparèixer?

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Ah, i he trobat a faltar al final del segon vídeo, que tots els homes encorbatats es posessin a signar a l'unigest com quan fan aquestes coreografies de grup. Hagués sigut apoteòstric!

Anònim ha dit...

La veritat és que aquesta obra -digues-li rap, cançó, poema...- m'ha agradat un ou. Qui ho diria! Jo, que tinc tinc certa aversió vers el rap. M'ha agradat la música, el vídeo, però sobretot, el raper que signa. M'encanta com ho fa, el que em transmet. La veritat és que per a mi, és el menys dispensable de tot. No em sembla que sigui una cançó traduida o interpretada com altres que he vist, sinó que em sembla un objecte íntegre. Han fet i interpretat entre els 3 un bon tema amb bon rollo i disponible per a un públic divers que no sol gaudir de les mateixes coses. Suposo que sempre sorgiran objectes artístics que no són fàcils d'enquadrar a un gènere, art o categoria. Hi ha poemes del Brossa que són molt difícils de catalogar perquè són a la frontera de dos o fins i tot tres gèneres.
És inevitable que cada persona gaudirà d'aquesta obra de manera diferent en funció de si és sorda o oient, però, al cap i a la fi, no és el que passa amb tota obra?

Apa, que vagi bé.

Alice

llenguaddicta ha dit...

Eduard, desgraciadament hi ha gent al món que diu moltes bestieses, i l'Eugenio n'és una d'aquestes (pel que fa a les llengües de signes). Em jugo el que vulguis que aquest argument (que fa anys que deixa caure en alguna de les classes) no el va fer l'any passat, que tenia la Noèlia com a alumna (una noia sorda signant que hi anava amb la seva intèrpret). És el típic comentari de les persones tancades de mires. La prova que això és fals és que no tots els implants coclears tenen bons resultats, ni tots els implants funcionen amb tots els sords. La manera com hi senten, a més, amb l'implant, els que aconsegueixen sentir-hi, és sintetitzada, estil ordinador, i per tant, tot i que ajuda en moltes de les tasques diàries, em consta que no és la solució. La solució és deixar de considerar els sords com a discapacitats només perquè no hi senten. L'argument de l'Eugenio és insostenible: els sords usen i usaran llengües de signes, perquè forma part de la seva identitat: ¿deixaries tu de parlar català perquè al teu entorn tot fos en castellà? Doncs apa. (És que no t'imagines com m'escalfa aquest argument del profe... Grrr... quan jo feia fonètica vaig saltar, t'ho pots imaginar: ¡i al Celdrán tothom li té por! Però no vaig poder-me quedar callada, tot i que era la primera assignatura de Lingüística que feia i els profes encara no em coneixien...).

Sí, a mi també m'ha faltat una coreografia final. Catxis... aquests finlandesos que són uns sosos...

llenguaddicta ha dit...

Alice, benvinguda al blog. Tot just escrivíem alhora i he vist el teu comentari en refrescar la pantalla.

Crec que l'has ben encertada: l'art el rebem tots de maneres ben diferents (hi ha qui diu que la cuina és un art i n'hi ha que es porten les mans al cap en sentir-ho). El sol fet d'estar provocant un debat com aquest en un blog petit com el meu ja em sembla motiu més que suficient com per a considerar que el que fa aquest cantant és important: encara que només sigui per la reivindicació.

El més interessant és, com tu dius, que aquest vídeo és a l'abast de tothom, perquè hi ha un equip al darrere: i cadascun dels membres és bo en la seva especialitat, des del creador de la lletra -Signmark- fins a l'il·luminador. L'obra final reflecteix el millor de tots els components, i per això és "enganxadissa", tant per als sords com per als oients.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Sí Ok, ja sé, però posem que és d'aquí 100 anys i que els implants són superperfectes i els fiquen als recent nascuts. Llavors farien una adquisició de llengua oral. Si estan en comunitat sorda es bilingüistzarien en llengua signada i llengua oral. Llavors potser vindria la generació clau que decideix parlar els seus fill només en llengua oral. Per molt que hi hagi identitat vols dir que al cap de 3 generacions no passaria el mateix que amb les llengües minoritàries que es perden? No voldrien ser igual que els altres els sords? Jo voldria trobar un argument que em digués no. Suposo que l'únic seria una suma de valor d'identitat, un entorn social on totes les llengües es valoren i el plurilingüisme també, i una mentalitat de ser sord no és cap problema. Però és que les LS s'haurien d'ensenyar a l'escola perquè tothom pogués dir quatre paraules i no ens sentíssim tant analfabets davant dels sords.

llenguaddicta ha dit...

Eduard... això és de pel·li de ficció. Els implants coclears, per molt que estiguin avançadíssims, no poden abastar tots els tipus de sordesa. Caldria fer un implant personalitzat, és a dir, cada implant, perquè fos com tu dius super-perfecte, hauria de ser fet a mida, i això no hi ha diners que ho paguin. Un altre motiu contra els implants és el risc que comporten (i això, per més que la ciència avanci, seguirà sent un contra): no deixa de ser una intervenció verebral. Més coses: el receptor cal treure-se'l per dormir i també per banyar-se (no es pot mullar, i aquí, un cop més, per molt que avanci la ciència estarem en el mateix).

En qualsevol cas, l'última decisió sempre la tenen els pares, i són pocs els pares que estan disposats a exposar al seu bebè a una operació tan complicada i que comporta riscos (i no parlo de riscos mínims, parlo de la vida).

El que cal és, com sempre, una educació com cal, i no parlo només de l'educació a l'escola, parlo d'educar els pares d'un nen sord. El problema avui dia a Catalunya és que l'organisme on els pares de nens sords (pares oients, s'entén) són adreçats és un organisme 100% oralista, dirigit per oralistes, i això sí que ho trobo perillós: ¿t'imagines que quan neix un nen a l'hospital et diguessin que cal que l'eduquis en castellà pel seu bé? ¿que mai, MAI, no ha d'entrar en contacte amb el català perquè això el farà aïllar-se de la resta de la comunitat? Sí, sé que la comparació mai no serà ben bé la mateixa, però perquè et facis una idea.

El problema és que no tenim encara un sistema educatiu (ni social a molts altres nivells) preparat per als sords. Són poques les escoles que fan servir català i LSC alhora com a llengües vehiculars, però esperem que amb la recent llei del Parlament això comenci a canviar. Serà lent, és clar, perquè per aquesta mateixa raó encara no són prous els professionals de l'ensenyament usuaris de LSC (sords i oients), però que el canvi sigui lent no vol dir que sigui impossible.

Si em preguntes per què no desapareixeran les llengües de signes et diré que pel mateix motiu pel qual se segueix parlant català: perquè som molts els que la sentim com a part de la nostra identitat.

llenguaddicta ha dit...

Se m'ha oblidat contrastar el cas català amb l'americà, per exemple. Allà l'ASL és una llengua més, i hauries de veure la força que té. Vaig parlar en una ocasió de la Universitat Gallaudet, ¿oi? Totes les assignatures s'imparteixen en ASL. I aquest és només un exemple. Com sempre, on anem més lents és a casa, però és que tot just s'han reconegut les LS com a oficials a l'estat espanyol... temps al temps.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Gràcies llenguaddicta, m'apunto les teves argumentacions a la llista.

llenguaddicta ha dit...

He rebut un mail d'un company (intèrpret) amb aquest enllaç. En aquest vídeo veureu una certa diferència amb el que discutim aquí: això és interpretació a LSC d'una cançó (d'una cançó feta per i per a oients, i la prova és el munt de referències que fa la lletra a d'altres cançons). Tot i que la intèrpret signa d'una manera ben dolça i sensual, em costa seguir el que diu (si trec el so), perquè la intèrpret és tan sols -ep, opinió personal- una part més del decorat: els seus signes queden en ocasions fora del camp visual, i el realitzador ni tan sols s'ha preocupat a ensenyar les frases senceres (enteneu "frases" en un sentit ampli).

Segueix agradant-me més el Signmark, em sembla més Sord (aquí usat com a adjectiu que inclou una comunitat amb llengua i cultura pròpies).

David ha dit...

Em fa l'efecte que més que traduir la cançó a la LS, la intenció és fer una coreografia basada en la llengua de signes... Si és això, crec que funciona prou bé. En aquest sentit, em remeto al comentari de l'Eduard: "Aqueí les arts fetes en base a les LS ens fan pensar un cop més que els conceptes no són homogenis ni ben delimitats com ens pensem a vegades." És veritat. Jo no sabria dir si en Signmark canta o no canta, i estic segur que seria molt fàcil argumentar en ambdós sentits.

Pel que els comentaris que alguns heu fet sobre la música, però, no hi estic tant d'acord. És cert que el concepte de música té límits difusos, sens dubte, i una prova d'això és la dificultat que els compositors contemporanis senten a l'hora de situar-se respecte els seus predecessors. Els recursos que fan servir són molt variats (música electrònica, sons extramusicals...) i això xoca sovint amb les expectatives del públic, que no sap com rebre aquest tipus d'obres. (Un parèntesi: us recomano que escolteu una entrevista que en Joan Vives, locutor-redactor de Catalunya Música, va fer el dia 6 d'aquest mes a en José Luis de Delás, un compositor barceloní que resideix a Alemanya fa més de 50 anys. Aquí en teniu l'enllaç. Parla d'això entre d'altres moltes coses que crec que us interessaran.)

Això no obstant, un element que tota i qualsevol forma artística que s'anomeni (o autoanomeni) música (fins i tot el pop!) ha de tenir és el so. Si no hi ha so, no pot haver-hi música, i amb això no vull transformar aquest concepte en quelcom d'elitista o exclusivista, però el fonament de tota i qualsevol música és la manipulació del so. És clar que la música també inclou silencis (Mozart deia que la música és silenci), però ja m'enteneu... Una cosa ben diferent és si volem fer servir el concepte de música d'una forma metafòrica; aleshores sí que pot acabar transformat en una mena de calaix de sastre on gairebé tot hi cap...

llenguaddicta ha dit...

¿Per què serà que ens agraden tant les etiquetes? ¿T'agrada menys un Kandinsky perquè no sàpigues el títol que l'autor li va posar? Les etiquetes les posem sempre a posteriori: Picasso no parlava de la seva obra per etapes (cubista, blava...), però sembla que sense aquests "títols" no podem viure.

Deixa't portar per l'art, vingui en la forma que vingui. El nom no fa la cosa.

(I gràcies per l'enllaç. Ara mateix escolto l'entrevista).