Un tomet per la geografia catalana

Ja ho sabeu, la llenguaddicta no desconnecta mai... I troba cosetes interessants per compartir-les amb els seus lectors. ¿Com pot ser que encara hi hagi senyalització amb relliscades com aquestes?

No sabia que la patata es cotitzés al mercat bursàtil...

N'hi ha que trien el bilingüisme en estat pur, altrament dit "ni pa' ti ni pa' mi":

És clar que, la resta de ciutadans també contribueix força a la tasca de la llenguaddicta:

(Aquest cartell té moltes lectures possibles, deixant de banda l'accent sobrer: la que més m'agrada és aquesta: "Estimat telèfon mòvil, fes el favor de desconnectar-te per entrar al cinema, perquè està clar que el teu amo no ho farà...")

Hegemonia anglòfona

Sí, ho confesso: la llenguaddicta ha vist Eurovision (¿per què negar-ho?). De vegades una necessita sentir-se d'aquest món, desconnectar les neurones i fer el que fa tothom (si no, et converteixes en la "friki" de la família).

Però -sempre hi ha un però, ¿oi?- hi ha una de les xarxes neuronals de la llenguaddicta que és impossible desconnectar... ja sabeu de què parlo.

Anava sentint una rere una altra aquell munt de cançons horribles, sense parar-hi gaire atenció, quan de sobte m'adono que fa estona que sento cantar en anglès. A partir de la cançó 7 el meu cervell ha sortit del seu estat d'hibernació; una mena de picor m'ha fet moure'm al sofà; se m'ha activat una mena de comptador en el qual anava retenint els països que, traint-se ells mateixos, triaven una llengua forana per a presentar-se al concurs. No dic que els francesos haguessin de cantar en francès (l'actuació del gal ha estat de l'estil de la de Rodolfo Chikilikuatre: el grau de mofa ha inclòs no cantar en francès, però hauria estat maco que haguessin triat el bretó, per exemple, ¿no?), no defenso les lengües majoritàries i minoritzadores -no cal dir-ho-, però és que 15 dels 25 finalistes han cantat en anglès, i tan sols un d'ells la té com a llengua pròpia. ¿Us adoneu del que aquesta xifra representa?

La meva curiositat m'ha dut a seguir consultant a Internet les edicions anteriors del concurs: l'any passat i el 2006, ¡van ser 16 -de 24- els països que cantaven en anglès!

Bé, que cadascú en tregui les seves conclusions. Jo me'n vaig a dormir.

¿Creuer o Egipte?

Anava la llenguaddicta passejant tranquil·lament cap a casa després de la classe de ioga, tot pensant en la proximitat de les vacances (avantatges de ser mestra) i en la manera com gastarà els 200 eurets del Zapatero (diuen que la meitat dels famosos 400 ens la donen de cop amb la paga extra d'estiu). De sobte, com si es tractés d'un missatge del destí, es troba davant l'aparador d'una agència e viatges.

Aix, si no fos perquè al "juriol" la llenguaddicta farà el tercer curs de llengua de signes catalana, segur que triava aquest viatge amb "escursions" incloses "desde" 619 euros. Evidentment, la curiositat l'ha empès a seguir mirant ofertes:

¿Què serà això de les "7 nits de crecer"?, es pregunta la llenguaddicta. ¿I les "tases d'embarc"? Encara moguda per l'anhel de trobar el viatge dels seus somnis, mira una oferta més:

¡Home! Això ja és una altra cosa, tu: "7 nits de creucer", també "tases d'embarc" i, el més important, "totinclòs". Decidit: la llenguaddicta se'n va a les illes gregues a investigar què és això de les "tases d'embarc". Tota cofoia segueix caminant. La calor a les 8 de la tarda és considerable, i li ve molt de gust alguna cosa fresqueta:

Ai, no, la cervesa light (deu ser perquè té un 15% menys de pronoms febles) li fa rum-rum... ¿I un gelat?

Amb un lema tan ben pensat (¿hi ha gent que cobra per escriure aquestes coses?) segur que deu ser boníssim. Finalment, ni creuer, ni viatge, ni cervesa, ni gelat. La llenguaddicta se'n va a casa amb el cap cot per no trobar-se cap altre cartell que la distregui...

Res, no hi ha manera...

Castells per a somiar

¿Algú ha vist La Vanguardia d'avui? Jo sí, i m'he quedat de pasta de moniato quan he obert la secció "Vivir". Tres pàgines senceres dedicades al món casteller: als concursos de castells, a les proeses de les diferents colles, una descripció completíssima de les parts d'un castell... Només això ja és tot un aconteixement digne de celebració, però el que realment ha deixat sense paraules la llenguaddicta ha estat la redacció del reportatge. La convivència textual entre el català i el castellà (obligada, en part, pel fet que molta de la terminologia castellera és intraduïble, com és el cas de les manilles o l'enxaneta) ha arribat fins i tot a la denominació dels castells: tres de deu, quatre de nou sense folre... (haurien pogut fer-la amb xifres: 3 de 10, o fins i tot traduir-la, ¡quin espant!). M'ha meravellat -no sabeu fins a quin punt- llegir "baixos", "cap de colla", "acotxador"; he xalat amb coses com "[...] los Castellers de Vilafranca podrían probar un primer castell de este nivell, el espectacular tres de vuit aixecat per sota". ¡¡¡I tot això sense ni una sola cursiva!!! Bé, no és del tot cert: "[...] la creación de una nueva colla, los Salats de Súria, formada en esta localidad del Bages a partir del ambiente caramellaire".

És cert, però, que la lectura es fa farragosa i lenta per als bilingües, o potser és tan sols que tot just m'acabava de llevar i la sorpresa m'ha agafat desprevinguda. D'altra banda, el dia d'avui té una llum diferent.

Deixeu-me somiar amb aquests castells, tal com proposa el títol.


Post post: En un dels comentaris s'ha copiat un enllaç de El País on podem comparar el tracte que en fan d'aquest mateix tema. Si el voleu llegir, cliqueu aquí.

Crònica d'una jubilació anunciada

"Potser el futur serà dels poliglots". Amb aquestes paraules acabava avui la seva última classe el professor Jesus Tusón, a l'aula 203 de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. La sala era plena de gom a gom: alumnes d'ara, antics alumnes, professors... Amb la rigorosa puntualitat que sempre l'ha caracteritzat, a les 18.15 hores ha entrat a l'aula, ha connectat el micròfon i ha començat a parlar: "És la primera vegada que faig l'última classe".

Com que de fet era una classe de Lingüística General per als alumnes del grup T6, ha dedicat bona part de l'hora i mitja a fer una revisió del curs (LG és una assignatura anual). M'aturaré a destacar el final de l'exposició: el futur de les llengües. "La uniformitat va contra la dinàmica pròpia dels humans [...]. La pluralitat permet l'intercanvi de maneres de fer, permet el contacte [... ]. Si mai arribem a parlar una sola llengua, ja no serem humans, no serem homo sapiens, com a molt homo insipidus [...]. La diferència és garantia de vida".

El torn dels "Precs i preguntes", com ell l'ha titulat, ha estat encetat per la professora Carme Junyent, qui li ha demanat que expliqués quines diferències trobava ell entre la seva primera classe i la d'avui, des del punt de vista dels canvis que ha experimentat la Lingüística. "En 39 anys les coses han canviat". Jesus Tusón ha recordat una època en la qual no s'estudiava psicolingüística, ni neurolingüística, o sociolingüística, antropologia lingüística, lingüística computacional, pragmàtica, retòrica... matèries que actualment formen part de l'itinerari curricular de la carrera. Ha rememorat uns temps en què predominava l'enfocament diacrònic. La lingüística estructural posterior i la gramàtica generativa de Chomsky van anar desprestigiant aquella diacronia, i tothom s'hi va afegir. El professor Tusón ha hagut de reconèixer: "Em vaig equivocar", ja que sense diacronia no hi ha dialectologia, ni gramàtica històrica.

Però el que ha destacat especialment ha estat el canvi "en l'aspecte humà", referint-se a la manera de fer classe, recordant aquells professors que no permetien que els alumnes els fessin preguntes.

"¿Us han creuat l'esquena a cops de porra?" Jesus Tusón ha volgut aprofitar l'ocasió per recordar que estudiar en època franquista va ser molt dur.

Llavors la Carme Junyent li ha demanat que esmentés els 5 lingüistes de la seva vida. Tothom sabíem qui serien els dos primers: Sapir i Chomsky, el primer com a humanista, el segon com a geni creador. Els dos següents han estat Benveniste i Jakobson. En Tusón no ha volgut donar un cinquè nom, però ha afegit: "Sóc molt conscient que no he dit Saussure", l'arbitrarietat del signe lingüístic no és cosa seva, Aristòtil ja n'havia parlat...

A continuació, el professor Ramon Cerdà li ha demanat l'opinió sobre el fet que una tecnologia extremadament avançada pugui limitar el nostre poliglotisme a un aparell traductor instantani. Jesus Tusón ha evidenciat que la tecnologia avança a passes de gegant, afortunadament, però que, malgrat que en un futur és possible que existeixi un mòvil que tradueixi simultàniament una conversa entre un japonès i un català, aquesta faceta de la tecnologia serà aplicable a la comunicació utilitària (fer la reserva d'un avió, o d'un hotel), però sens dubte en les relacions personals seguirà dominant el contacte. A més, ha dit, per més que pugui connectar-se amb el seu fill, que actualment viu a Nova York, via e-mail, i enviar-li fotos, documents, vídeos..., "no puc enviar-li un pernil de Jabugo, i no crec que es pugui arribar a fer mai. No sé què en pensarà el professor Serrano".

I en Sebastià Serrano, el professor més mediàtic que tenim, profetitzant com ja és costum en ell, ha esmentat la possibilitat que en un futur no gaire llunyà sí que es podrà enviar la sensació d'estar degustant un pernil, a partir d'una combinació de zeros i uns.

Un cop donada per finalitzada la seva última classe, l'ovació dels assistents ha superat el minut: als ulls del professor Tusón s'hi llegia una certa nostàlgia, i la satisfacció que dóna la feina ben feta.

¿Qui em trobava a faltar?

Aquí em teniu un altre cop, caçant paranys lingüístics que els botiguers s'entesten a posar-nos. Sort del Superlingüista...

Ambigüitat semanticoformal

Se m'ha acudit el títol del post en veure això:

¿Sabeu què hi diu, al cartell que prohibeix el pas? "Excepte ambulàncies"... No em vull imaginar com quedarà el malalt quan l'ambulància baixi les escales...

Bilingüisme estil "ciutadanos"

Potser no ho podeu apreciar, però en el primer a dalt diu: "Gestió de locals comercials". En el segon hi diu: "Locals comercials".

I dic jo, ¿tan difícil era unificar?

Aventures al metro

Anava la llenguaddicta des de l'estació Alfons X de la línia 4 del metro fins a l'estació de Sants per agafar un tren que la duria a Lavern (al municipi de Subirats), on toca la gralla i fa teatre. Tenia el temps just per agafar el tren de les 18.55h, i per això caminava de pressa pel carrer cap a la boca de metro. Un cop a l'andana:



"Ostres, li he de fer una foto". El metro és a punt d'arribar, però la llenguaddicta ha d'immortalitzar aquest cartell abans no desaparegui (la llenguaddicta té por que en Superlingüista -que durant el dia és un periodista amb ulleres, maldestre i tímid, però a la nit es converteix en superheroi-, comenci a corregir amb els seus superpoders tots aquests cartells que ella fotografia).

Un cop al metro, respira tranquil·la: missió assolida. Quan arriba al passadís de transbordament entre la línia groga i la blava, una mena de lipotímia s'apodera de la seva estabilitat: "¿Què està passant? ¿On sóc?" El cartell anterior es repeteix a totes les parets del passadís, i a més, aquests:





La llenguaddicta es mareja, intenta esquivar l'allau de viatgers que no la deixen fotografiar els cartells; persones estressades que caminen amb ràbia, que la miren com a un bitxo estrany perquè treu fotos d'anuncis. Finalment, ho aconsegueix. Mira el rellotge: "¡Merda! ¡El tren!". Encara ha d'agafar el metro de la línia 5 des de Verdaguer fins a Sants. Baixa corrent les escales, puja àgil al darrer vagó mentre el xiulet li anuncia que les portes són a punt de tancar-se, i mentre es refà del recent incident, aixeca el cap lentament i observa:



Superlingüista, si et plau, si estàs llegint això, ajuda'ns: hi ha un ésser malvat que intenta acabar amb l'ortografia de la llengua catalana. Atrapa'l, t'ho prego.

Epíleg: Malgrat els entrebancs, la llenguaddicta va aconseguir pujar al tren de les 18.55h amb destinació Sant Vicenç de Calders. Va arribar a l'andana número 7 de l'estació de Sants just en el mateix instant en què el tren s'aturava.

Dubte fonètic

¿Qui em pot resoldre la següent qüestió? Si "fixar" es llegeix [fiksá], ¿per què "pixar" es llegeix amb fricativa postalveolar sorda (no puc transcriure el símbol aquí) i no [ks]?

Segons el GDEC, és un mot de l'any 1250 d'origen onomatopèic. Això explicaria per què és fricativa, però llavors, ¿per què ho és també el nom del municipi de Flix? (Si no ho tinc mal entès, es llegeix amb fricativa postalveolar sorda, malgrat ser un mot ben semblant a "fix"). ¿I "guix"? ¿O "guixar"? ¿Qui em justifica aquí la fricativa?

Quan tenim una "x" a inici de paraula o bé precedida de la vocal "i" (i la vocal no és nucli sil·làbic), la pronunciació és de fricativa postalveolar sorda. Fins aquí, d'acord. Ara bé, quan la vocal "i" està en posició de nucli sil·làbic precedint la "x", tant podem trobar que la pronúncia sigui fricativa ("guixar"), com [ks] ("fixar"). ¿Per què?

A l'escola un alumne ho va preguntar (amb altres termes, és clar) i el professor que s'ho va haver de menjar amb patates va pensar: "La Raquel ho sabrà". Però va resultar que no, que la llenguaddicta no ho sabia.

Neologismes

Conversa captada en un bus.

Descripció: Dues senyores de més de 60 anys assegudes davant de la llenguaddicta miren per la finestra comentant tot el que veuen. El semàfor és en vermell. El bus s'atura davant d'una botiga de roba.

Senyora A: Goita, aquí també venen Ullet.
Senyora B: Ai, aquesta casa [i.e. marca] es fica pertot arreu. Però tenen coses maques, ¿eh?
Senyora A: Sí, sí. I bé de preu.
Senyora B: ¿Així aquí també tenen Ullet? ¿On ho veus?
Senyora A: Allà, mira, Ullet.

Detall rellevant (ampliat) de la imatge anterior:

Quan la tipografia es fa imprescindible

¿Què li passa a aquest cartell? ¿Per què es fa tan difícil d'interpretar? És català, o això sembla, i no hi ha faltes d'ortografia. ¿Quin és doncs el problema? ¿Un error de sintaxi? No. Potser la imatge següent us ajudi...



El problema rau en el fet que "CAN" hagi estat escrit amb la mateixa tipografia que la resta del text. Tenint en compte que "CAN" són les sigles de Caja de Ahorros de Navarra, i que com a logotip té un tipus de lletra propi (tal com es veu en la segona imatge), hauria estat intel·ligent per part dels dissenyadors fer servir aquesta tipografia en el cartell.

Més coses: fer servir signes de puntuació no és "retrògrad" ni està "demodé", i no és menys "cool" un text per dur uns senzills dos punts, que ajudarien bastant al lector. "A can tens un nou dret: saber i decidir en què s'inverteixen els teus estalvis", i tothom tan content. ¿Oi?

Hi veig!!!!

Avui ha estat un d'aquells dies que una ha d'anotar al seu dietari obligatòriament: m'he endinsat en el món de les lentilles, altrament dites lents de contacte. Sentir com l'aire et resseca els globus oculars (és a dir, notar la manca del paravent que suposa dur ulleres), però d'altra banda ampliar el camp de visió, ha estat una experiència única.

Llàstima que a l'hora de demanar la factura (per poder col·locar-les al fons d'acció social de la Gene) l'òptica que m'ha atès a la caixa m'ha fet la factura d'una cosa que jo no he comprat:

Lents de contacte desechables

¿O sí?

Ostres, ostres, ostres...

Si ja ho dic jo, que fan falta lingüistes, però no cal ser llenguaddicte ni lingüista elitista per veure això:

Concurs

Tria la resposta correcta:

"Domingo" és...
a) el nom de l'amo del restaurant.
b) un dia de la setmana.
c) el nom d'un plat típic del restaurant.
d) totes les respostes anteriors.
e) cap de les respostes anteriors.
f) NS/NC (i.e. no m'atabalis).