Promocionem la cultura

Pragmàtica aplicada al sentit de l'humor

Corro escales amunt -tot sortint del metro a l'estació de Victoria- per tal de no perdre el tren que m'ha de dur a casa. És tard i no tinc ganes d'esperar-me una hora a l'estació per no haver forçat el pas una mica.

Mentre m'apropo a les màquines de validar el bitllet, sento pels altaveus la sortida imminent d'un tren, a l'andana ?, que té parada a l'estació on jo m'he de baixar. "Fantàstic", penso, "però, ¿quina andana ha dit?" Segueixo corrent, i mentre m'acosto al primer tren aturat que trobo (andana número 5), miro fixament un dels treballadors de la companyia de trens, que xerra relaxadament amb una col·lega. No tinc temps per a una conversa tipus (aquelles on comences, "Excuse me, could you please tell me if..."); decideixo tirar pel dret i mentre afluixo la marxa, assenyalo cap a l'andana 5 mentre pregunto: "Rochester?" L'home em mira tot seriós i contesta:

"Train... but yes, it stops at Rochester".

Encara em pixo de riure.

Humor per a relaxar-se

Error

¿Qui escriu els missatges d'error de les pàgines web i dels navegadors? Quan Firefox s'ha tancat inesperadament, en tornar-lo a obrir et surt aquest curiós missatge:

"Bé, és lamentable.

El Firefox té problemes per a recuperar les vostres finestres i pestanyes."

¿"Bé"? ¿Com que "bé"? Si és lamentable que el Firefox tingui problemes per a recuperar les "nostres" pestanyes (em fa no sé què que em tractin de "vos", per tant, m'estimo més pluralitzar-me), el missatge no ha de començar amb "Bé".

I estareu d'acord que "és lamentable", del pal "mea culpa"... home, no n'hi ha per tant.

¿Què me'n dieu d'un simple "Ho sentim, el Firefox..."?

"El conflicto lingüístico entre valones y flamencos hunde al Gobierno belga"

Home, presentat així, ara resultarà que els francòfons, pobrets, són els bons de la pel·lícula...

Anglès com cal

El debat anterior sobre què són les llengües, i si podem o no considerar l'esperanto o l'èlfic en el mateix nivell de les llengües naturals, va començar perquè el meu amic danès em va explicar que un amic seu està escrivint la seva tesi doctoral en llatí, i el motiu pel qual ha triat llatí és perquè "és més precisa que qualsevol altra llengua que coneix".

Jo automàticament vaig defensar que totes les llengües tenen la capacitat de ser precises, recorrent a diferents estratègies gramaticals, mentre que ell va argumentar que el danès (o el francès) no són tan precises, per exemple, com l'anglès o el castellà perquè no tenen la construcció de gerundi per a dir coses com "baixava el carrer pedalant" (en francès, com en danès, cal afegir la perífrasi "en train de"/"en procés de") -consti que només era un exemple de manca de precisió, segons ell. Òbviament, per a mi el fet d'haver de recórrer a estructures diferents no és prova de manca de precisió, i li vaig dir que em semblava absurd que el seu amic hagués triat una llengua morta (morta en el sentit de no tenir parlants que l'usen habitualment). Però ell insistia que sí que hi ha gent que la fa servir (de fet, em va dir el nom del professor que supervisa la tesi del seu amic), i segons ell -cito literalment- "la parla amb fluïdesa".

I aquí la llenguaddicta no va poder més i va esclatar a riure. ¿Com pots parlar amb fluïdesa una llengua que ningú no sap com sona? ¡És com el sànscrit o l'antic egipci! Ell em deia que pots fer-ho basant-te en l'escrit, la qual cosa jo trobava del tot errònia. La discussió va girar cap a què considerem una llengua, perquè per a mi està més que clar que la llengua escrita no és una llengua natural, sinó la representació arbitrària d'una llengua oral. Per a ell la llengua escrita és una llengua en ella mateixa, i vaig calar-lo en comentaris com "fulano parla anglès com cal" ("proper English"), la qual cosa ens va dur a una altra discussió sobre per què és més "com cal" l'anglès que parla el professor de Cambridge que l'anglès que parla el botiguer del barri. El seu argument aquí va ser comparar Shakespeare amb Dan Brown (!!!) i jo li vaig dir que, afortunadament, ningú no parla com Shakespeare escrivia (segurament, ¡ni tan sols el mateix Shakespeare parlava com escrivia!), i el que parla i escriu Dan Brown és tan anglès com l'anglès del professor de Cambridge.

En fi, ja veieu que anar de vacances amb lingüistes fa que no puguis desconnectar ni un moment.

Rigidesa

Viatjant pel món la llenguaddicta s'ha trobat en una aferrissada discussió amb un lingüista col·lega (company del màster a Londres), sobre què és una llengua. Ho sé, el tema és delicat i en 200 anys no ens hem posat d'acord, ¿per què ho hauríem de fer ara?

Em salto les escenes de sexe i violència, aniré directa al gra: per a ell, la llengua escrita no és més artificial (o menys natural) que la llengua oral, i l'esperanto, l'èlfic i el klingon (la llengua de Star Trek) són llengües igual que ho són el català, el danès o el quètxua. És clar, quan defenso la postura oposada i argumento el fet que les llengües naturals i les llengües artificials cal considerar-les de diferent manera, em diu que la meva definició de llengua és massa "stiff" (rígida).

¿Ho és?

Silent Babel

Fa cosa d'una setmana vaig anar de festa amb una amiga anglesa sorda. Tots sabeu ja (i els que no, ara ho sabreu) que quan empro "sord/a" ho faig exactament igual com qualsevol altre adjectiu de tipus gentilici: anglès, danès, polonès... Per tant, quan parlo dels meus amics sords, ho faig tenint en ment que la seva llengua és diferent de la meva. I en aquest cas, diferent per partida doble, perquè la meva amiga anglesa, òbviament, utilitza British Sign Language (BSL), i malgrat que jo ja començo a incorporar molts dels signes de BSL en el meu lexicó, segueixo signant LSC (pel que fa a l'estructura, i a la majoria dels signes).

Bé, com anava dient, estava jo en una cafeteria de Camden Town amb ella, signant apassionadament parlant d'això i d'allò, quan m'adono que a la taula de darrere meu, un brasiler li està ensenyant portuguès a una catalana. Somric dins meu i penso: "Com m'agraden les llengües..."

Una estona després, camí del Soho (per seguir la festa), ens trobem amb una companya meva del curs de BSL, una noia de Sevilla que sap signar en LSEspanyola. I comença el caos preciós i fantàstic de les llengües: en aquesta part de la història, la sevillana i els seus dos amics (cap relació amb les llengües de signes o els sords), parlen castellà entre ells, jo signo una barreja de BSL i LSC mentre parlo en anglès, però evidentment no puc evitar passar-me al castellà de tant en tant (especialment, quan prenc la tercera copa de la nit). La sevillana, tres quarts del mateix, barreja BSL i LSE mentre parla espanyol i anglès a estones, i la meva amiga anglesa s'ho passa teta amb el munt de malentesos que es generen en la conversa.

Ahir, a classe de Linguistics of Signed Languages, amb l'amiga anglesa, vam conèixer un estudiant d'intercanvi alemany, sord, que òbviament signa DGS (Deutsche Gebärdensprache). Al descans vam estar xerrant una estona amb ell, i la llenguaddicta va sentir un formigueig que la va fer somriure un cop més:

com m'agrada el que faig

Sharing feelings

M'encanta la idea. Simplement, m'encanta.

Babel (o la insuportable vulgaritat de l'ésser)

La llenguaddicta ha conegut un grup de polonesos al Regne Unit, al poble al qual anirà a viure d'aquí a un mes i mig (sí, lectors, deixo la residència d'estudiants i marxo als afores de la gran ciutat: necessito aire fresc). En algun post anterior ja us havia explicat com el context pot ajudar a entendre una conversa curta malgrat no coneguem la llengua de l'altre. Fa poc, dinant amb els polonesos a casa seva (casa meva d'aquí a poc), el context em va fer entendre perfectament un diàleg entre dos d'ells: érem tots a taula, un d'ells s'aixeca, marxa a la cuina, torna amb una pita que fumeja i la deixa caure en un plat, l'altre li diu alguna cosa en polonès, aquest respon. En la resposta entenc l'arrel de la paraula "torradora". Res més. Tan sols això. I com que ja em coneixen, m'arrisco i els dic en anglès: "Us he entès. Tu li has preguntat on està escalfant la pita i ell t'ha dit que ho ha fet amb la torradora". Em miren sorpresos. Es miren, i un d'ells diu: "A partir d'ara, quan parlem en polonès davant d'aquesta, haurem d'actuar com si parléssim d'una altra cosa, perquè amb això del context no es pot tenir intimitat. Coi de lingüista".

Però, no cal ser lingüista per a entendre un context en una llengua que no coneixes. Diumenge dinava en un pub del centre de Londres amb dos amics que van venir a passar el cap de setmana. A taula hi havia també un polonès, amic dels meus futurs companys de pis (un ros d'ulls verds, metre noranta, somriure encisador... dades absolutament necessàries perquè entengueu la situació). En un moment donat, la meva amiga marxa al bany, i ens quedem sols el meu amic, el polonès i jo. Em miro el meu amic (català) i li dic (en català) que marxi al bany ell també perquè em vull quedar sola un moment amb el polonès. Òbviament, les paraules que vaig triar van ser prou allunyades de qualsevol arrel anglesa, francesa, llatina com vaig poder, perquè el polonès en qüestió entén el castellà. El meu amic, gens discret, tal com li dic s'aixeca i marxa. El polonès, que no és lingüista (consti), em pregunta: "¿Li has dit que foti el camp?" I la llenguaddicta, vermella com un tomàquet, va haver de reconèixer que entendre el que els altres parlen basant-se en el context no et fa extraordinari. (Això, o el polonès ros de metre noranta i ulls encisadors és tan extraordinari com jo).

PD: Sí, el títol és ambigu, ho sé.

L'anglès és una llengua fantàstica

Ja sabeu que en anglès la creació de nous derivats és cosa de canalla: cada dia se n'inventen un de nou segons les seves necessitats. L'entorn Facebook ha donat pas a una nova generació de derivats, dels quals tinc intenció de parlar en més d'una ocasió. Començaré avui la secció amb el nou verb "To Friend". Friend és un substantiu que significa "amic". Com que a Facebook fas amics per a afegir contactes, els anglòfons han començat a fer servir el substantiu amb valor verbal: "I've friend him". Pel que he observat, no té flexió de temps (no he sentit "I've friended him", que és el que s'esperaria en aquesta construcció si es tractés d'un verb regular, però hauré d'ampliar la meva mostra per tal d'assegurar-me d'aquesta manca de flexió).

El més interessant és que aquest nou verb pot rebre afixació: "Can you believe it? She has defriend me!", la qual cosa és molt útil, perquè en llengües com la nostra hem de recórrer a una paràfrasis per tal de dir el mateix: "M'ha eliminat de la llista d'amics" (i formes similars).

¿Algú dubta de la vitalitat de les llengües?

(¿Estic molt contaminada o "afixació" existeix?)

En català correcte direm...

Archisílabos

El País publicava ahir un article boníssim sobre aquesta tendència recent a crear paraules llargues per a sonar més savi. I d'això ja ens avisava fa força anys la Valeria Salcioli, fent-nos veure la incorrecció de l'ús de paraules com "meteorologia" o "climatologia" on hauríem de fer servir "temps" o "clima", paraules com "problemàtica" per "problema" o "metodologia" per "mètode". ¡Si fins i tot als telenotícies en fan servir a dojo!

Pobres morfologistes...

;-)

"No hemos entendido ni papa"

Interessant controvèrsia suscitada per un error en la traducció d'unes declaracions d'Otegui. La jutge demana una segona traducció perquè l'experta present al judici ha comès un parell d'errors.

És més que possible (sóc una total desconeixedora de l'euskera) que no sigui fàcil traduir paraula per paraula, partint del fet que l'euskera és una llengua ergativo-absolutiva, i el castellà és nominativo-acusativa. És més que probable que qualsevol traducció d'una d'aquestes llengües a l'altra requereixi una certa "adaptació", i que les subtils diferències que aquesta adaptació implica puguin ser interpretades com a "errors" d'interpretació. ¿Pot això aturar un judici?

Recordo un cas que un professor de LSC ens va explicar a classe fa temps. En un judici a un home sord acusat d'assassinat, l'intèrpret va traslladar la pregunta del fiscal: "¿Ha mort vostè a X?" En les llengües de signes, verbs com "matar" tenen tantes realitzacions com maneres de matar existeixen, perquè aquesta mena de verbs que descriuen accions tenen un signe que, normalment, manté una relació d'iconicitat amb l'acció que designen. Tot i així, en un cas com aquest, l'intèrpret va optar per usar el signe genèric de "matar" (ara no recordo on va passar, per tant, no sé quina LS era) que, posem per cas, era un signe com "apunyalar". L'acusat va jurar que no.

Després es va saber que l'acusat sí era culpable, però la fiscal (per un error de l'intèrpret) l'estava acusant d'apunyalar la víctima, la qual cosa no era certa (el mètode havia estat un altre). Imagino que devia ser a USA, perquè allà la cinquena esmena diu que no et poden jutjar dos cops pel mateix càrrec (Perry Mason dixit). L'assassí en qüestió va quedar lliure per un error d'interpretació.

Reconeixement facial

Molts potser sabeu que el reconeixement de cares és una habilitat que ens fa humans: podem distingir entre mil·lers de cares cada dia, de totes les persones que coneixem de prop, dels que coneixem per les pel·lícules, la televisió, etc. Us proposo fer aquest test de reconeixement de cares. Ja em direu quins són els vostres resultats. El test consta de tres parts:

1. Us ensenyen 12 fotos de persones.

2. Us n'ensenyen 12 més.

3. Us ensenyen una bateria de 48 d'entre les quals hi ha les que heu vist, i haureu de seleccionar si les heu vist en la primera part, en la segona, o no les heu vistes mai.

Al final us dóna dos resultats: a l'esquerra el total de cares reconegudes (sense tenir en compte si les heu col·locat a la part correcta), a la dreta el percentatge d'encerts segons si les heu col·locades a la part correcta. Sota de cada barra hi ha la mitjana de la gent que ha fet el test.

Apa, a jugar.

Addenda: els meus resultats. 100% en el total, 87% en la col·locació (he descol·locat 2 i 1), i tinc un fals positiu (una cara que he dit que havia vist i no era cert).