Dolça decisió

Si mai passeu pel Xocoa del carrer Princesa de Barcelona, entreu-hi a fer una abraçada a la noia francesa que hi treballa. ¿Per què? Doncs perquè ha triat el català com a llengua de comunicació amb la gent de Catalunya. ¿I per què ha triat el català? Doncs perquè la seva família és de la Bretanya, i ella ha estat testimoni de la lenta desaparició de la llengua dels seus avis qui, per desgràcia, no han fet servir el bretó amb els fills ni amb els néts.

Quan em cobrava, em va donar les gràcies perquè li havia resolt el dubte de com es diu "chat" en català ("gat").

- Gràcies a tu, per parlar la meva llengua.

¿Coincidència o préstec?

Ahir la llenguaddicta escrivia un email a l'Eduart Abelenda per a preguntar-li el seu parer sobre una troballa (bé, troballa res especial) tot mirant una guia turística de Montenegro: platja es diu pràcticament igual el serbi que en castellà, català i francès. L'Eduart, com era d'esperar, ha fet tota una recerca per mirar de respondre la pregunta. Aquí la teniu. (Un milió de gràcies, Eduard):

"He investigat una mica i he vist diverses coses, però no tinc una resposta concloent.

El primer que he vist és que moltes llengües tenen gairebé la mateixa paraula: moltes són eslaves, però unes altres no. 

Serbi: plaža, žalo, molo, obala

Búlgar: плаж

Macedoni: плажа

Ukraïnès: пляж

Rus: пляж

Txec: pláž

Polonès: plaża

Albanès: plazha

Turc: Plaj

Romanès: plajă
Grec: Παραλία

Una semblança tan general fa pensar en el manlleu. 

A internet he trobat això: Пляж plyazh is simply french loan "plage" word which came in 19th century probably when French was popular among aristocracy. 

Però jo pensava que potser això només passava en el cas del rus o polonès però que pels de la costa mediterrània podia ser que tots vinguessin del llatí en algun moment de la història en què la paraula es pogués haver difós pel comerç marítim, per exemple, a través de la lingua franca mediterrània o qui sap com. Això ja és més difícil de saber.

He consultat diccionaris de rus, polonès i serbi en paper a la biblio i aquests tres indiquen manlleu del francès.

L'origen més remot de la paraula és grec. Del grec antic en deu derivar el grec modern. Però sembla que el llatí vulgar usava una paraula provinent del grec que era "plagia". El llatí clàssic usava una altra paraula. D'una llengua llatina no clàssica, doncs, algunes llengües en van prendre aquest mot: el catalanooccità, les llengües itàliques (italià: spiaggia, sicilià: praia) i el mossàrab (la llengua llatina extingida de la costa mediterrània valenciana-andalusa). Segons el mestre Coromines el francès plage i el castellà playa són manlleus. El francès de l'occità i el castellà del mossàrab. El principi en pl- del castellà ens ha de fer sospitar, ja que en castellà els principis pl- són cultes i playa no és culte. El que sol passar: pluja-lluvia, plorar-llorar etc. és a dir, palatalització. Playa hauria de ser llaya, però com que venia del mossàrab la van prendre així. 

És a dir que pel que fa a totes aquestes llengües eslaves i mediterrànies tenim dues possibilitats de les quals no sé quina és certa:

Transmissió via:

grec-una llengua llatina-occità-francès-serbi

aquesta implica una transmissió en serbi al segle xix

grec-una llengua llatina-una llengua itàlica-una possible llengua intermitja-serbi

aquesta permet una transmissió al serbi més antiga, potser al segle xv o vxi

Només caldria que algú et digués ara quina és la primera vegada que apareix aquesta paraula en serbi. Algú et pot consultar en un momentet un diccionari etimològic de serbi, croat, búlgar o macedoni? Seria interessant també veure el cas del romanès.

De tota manera sembla que s'hagi d'anar en compte amb les traduccions literals, ja que pot ser que platja no sigui totalment equivalent a плажа:

On the other hand, four English words denoting the land beside water (bank, beach, coast, shore) relate to three lexemes both in Polish (brzeg, wybrzeże, plaża) and in Ukrainian (берег, узбережжя, пляж).

The coast suitable for usual human activities, is close to the Polish plaża and is different from the Ukrainian пляж naming the part of the coast mainly fit for rest."

Després de quatre anys...

El Tribunal Constitucional s'ha despertat per fi de la seva llarga letargia i ha donat per acabat el debat sobre la constitucionalitat (o no) del nostre estimat i maltractat Estatut. Afortunadament, de l'article 6 sobre la llengua pròpia i les llengües oficials tan sols han "esmenat" un detall (en cursiva). A continuació, l'article 6:

Article 6: La llengua pròpia i les llengües oficials

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües.

3. La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.

4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat,

segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.

5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.

M'agradaria anar ara mateix a aquella oficina de la delegació del Govern central a Barcelona, on l'administrativa que em va (des)atendre es va negar a contestar-me si no li feia la pregunta en castellano. Ai, senyor, com m'agradaria... com... [riure malèfic i ressonant].

¡Visca Catalunya! ¡I visca el català!

Avui més que mai, "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".

Toponímia

¿Algú sabria dir-me per què el país Crna Gora (Montenegro en castellà) és en anglès també Montenegro, en lloc de Black Mountain? En totes les altres llengües europees (bé, les eslaves i balcàniques com a mínim) tradueixen el nom. ¿Per què els anglesos han triat la versió espanyola? La wikipèdia diu que el nom és venecià (vaja, jo estava convençuda que "negre" en italià es deia "nero").

¿D'on ve tot aquest embolic?

Dia de les llengües de signes

No, no pas "dia internacional de les llengües de signes", però sí dia de les LS per a mi. La tarda d'ahir va començar amb una conferència al DCAL (Deafness, Cognition and Language Research Centre, a Londres) sobre interpretació a LS en contextos escolars a Canadà. La conferenciant, Debra Russell, signava en ASL (American Sign Language). Entre els assistents, 4 signants d'ASL, la resta tots signants de BSL (British Sign Language), LSC (Llengua de Signes Catalana, una servidora) o LSM (Lengua de Señas Mexicana). Mirant de passar desapercebut per destorbar el mínim, entre el públic seu l'intèrpret de ASL a anglès. Dret, al costat de la conferenciant, un intèrpret d'ASL a BSL (tan sols com a suport en el cas que algú perdi part de l'explicació per manca de familiaritat amb ASL). En un moment donat, la conferenciant està signant ASL, l'intèrpret oral parla anglès 4 fileres rere meu, i l'intèrpret signant està interpretant en temps real una part de la conversa que considera complexa: impressionant. Té els ulls fixos en la conferenciant mentre tradueix de manera clara i precisa a BSL.

La tarda acaba amb mi i la meva amiga Sorda anant a sopar a un restaurant xinès. La gent ens mira. Ja m'hi he acostumat. En acabat, anem a un pub i ens trobem 5 amics seus (4 oients i un Sord). Els oients són estudiants de 4t nivell de BSL. M'escandalitzo en comparar el grau de fluïdesa d'aquests estudiants de 4t amb el grau de rigidesa dels alumnes de 4t (una servidora inclosa) de l'escola on vaig estudiar LSC.

En tots els aspectes, estem encara a anys llum...

Però cal ser perseverant: el dia 26 de maig el Parlament català aprova la llei que regula la normalització de la Llengua de Signes Catalana. Bonic regal d'aniversari :)

Mor Miquel Siguan

Ha mort el precursor de la immersió lingüística per a la revitalització del català a les escoles, inspirat en el model quebequès.

Descansi en pau.

Promocionem la cultura

Pragmàtica aplicada al sentit de l'humor

Corro escales amunt -tot sortint del metro a l'estació de Victoria- per tal de no perdre el tren que m'ha de dur a casa. És tard i no tinc ganes d'esperar-me una hora a l'estació per no haver forçat el pas una mica.

Mentre m'apropo a les màquines de validar el bitllet, sento pels altaveus la sortida imminent d'un tren, a l'andana ?, que té parada a l'estació on jo m'he de baixar. "Fantàstic", penso, "però, ¿quina andana ha dit?" Segueixo corrent, i mentre m'acosto al primer tren aturat que trobo (andana número 5), miro fixament un dels treballadors de la companyia de trens, que xerra relaxadament amb una col·lega. No tinc temps per a una conversa tipus (aquelles on comences, "Excuse me, could you please tell me if..."); decideixo tirar pel dret i mentre afluixo la marxa, assenyalo cap a l'andana 5 mentre pregunto: "Rochester?" L'home em mira tot seriós i contesta:

"Train... but yes, it stops at Rochester".

Encara em pixo de riure.

Humor per a relaxar-se

Error

¿Qui escriu els missatges d'error de les pàgines web i dels navegadors? Quan Firefox s'ha tancat inesperadament, en tornar-lo a obrir et surt aquest curiós missatge:

"Bé, és lamentable.

El Firefox té problemes per a recuperar les vostres finestres i pestanyes."

¿"Bé"? ¿Com que "bé"? Si és lamentable que el Firefox tingui problemes per a recuperar les "nostres" pestanyes (em fa no sé què que em tractin de "vos", per tant, m'estimo més pluralitzar-me), el missatge no ha de començar amb "Bé".

I estareu d'acord que "és lamentable", del pal "mea culpa"... home, no n'hi ha per tant.

¿Què me'n dieu d'un simple "Ho sentim, el Firefox..."?

"El conflicto lingüístico entre valones y flamencos hunde al Gobierno belga"

Home, presentat així, ara resultarà que els francòfons, pobrets, són els bons de la pel·lícula...

Anglès com cal

El debat anterior sobre què són les llengües, i si podem o no considerar l'esperanto o l'èlfic en el mateix nivell de les llengües naturals, va començar perquè el meu amic danès em va explicar que un amic seu està escrivint la seva tesi doctoral en llatí, i el motiu pel qual ha triat llatí és perquè "és més precisa que qualsevol altra llengua que coneix".

Jo automàticament vaig defensar que totes les llengües tenen la capacitat de ser precises, recorrent a diferents estratègies gramaticals, mentre que ell va argumentar que el danès (o el francès) no són tan precises, per exemple, com l'anglès o el castellà perquè no tenen la construcció de gerundi per a dir coses com "baixava el carrer pedalant" (en francès, com en danès, cal afegir la perífrasi "en train de"/"en procés de") -consti que només era un exemple de manca de precisió, segons ell. Òbviament, per a mi el fet d'haver de recórrer a estructures diferents no és prova de manca de precisió, i li vaig dir que em semblava absurd que el seu amic hagués triat una llengua morta (morta en el sentit de no tenir parlants que l'usen habitualment). Però ell insistia que sí que hi ha gent que la fa servir (de fet, em va dir el nom del professor que supervisa la tesi del seu amic), i segons ell -cito literalment- "la parla amb fluïdesa".

I aquí la llenguaddicta no va poder més i va esclatar a riure. ¿Com pots parlar amb fluïdesa una llengua que ningú no sap com sona? ¡És com el sànscrit o l'antic egipci! Ell em deia que pots fer-ho basant-te en l'escrit, la qual cosa jo trobava del tot errònia. La discussió va girar cap a què considerem una llengua, perquè per a mi està més que clar que la llengua escrita no és una llengua natural, sinó la representació arbitrària d'una llengua oral. Per a ell la llengua escrita és una llengua en ella mateixa, i vaig calar-lo en comentaris com "fulano parla anglès com cal" ("proper English"), la qual cosa ens va dur a una altra discussió sobre per què és més "com cal" l'anglès que parla el professor de Cambridge que l'anglès que parla el botiguer del barri. El seu argument aquí va ser comparar Shakespeare amb Dan Brown (!!!) i jo li vaig dir que, afortunadament, ningú no parla com Shakespeare escrivia (segurament, ¡ni tan sols el mateix Shakespeare parlava com escrivia!), i el que parla i escriu Dan Brown és tan anglès com l'anglès del professor de Cambridge.

En fi, ja veieu que anar de vacances amb lingüistes fa que no puguis desconnectar ni un moment.

Rigidesa

Viatjant pel món la llenguaddicta s'ha trobat en una aferrissada discussió amb un lingüista col·lega (company del màster a Londres), sobre què és una llengua. Ho sé, el tema és delicat i en 200 anys no ens hem posat d'acord, ¿per què ho hauríem de fer ara?

Em salto les escenes de sexe i violència, aniré directa al gra: per a ell, la llengua escrita no és més artificial (o menys natural) que la llengua oral, i l'esperanto, l'èlfic i el klingon (la llengua de Star Trek) són llengües igual que ho són el català, el danès o el quètxua. És clar, quan defenso la postura oposada i argumento el fet que les llengües naturals i les llengües artificials cal considerar-les de diferent manera, em diu que la meva definició de llengua és massa "stiff" (rígida).

¿Ho és?

Silent Babel

Fa cosa d'una setmana vaig anar de festa amb una amiga anglesa sorda. Tots sabeu ja (i els que no, ara ho sabreu) que quan empro "sord/a" ho faig exactament igual com qualsevol altre adjectiu de tipus gentilici: anglès, danès, polonès... Per tant, quan parlo dels meus amics sords, ho faig tenint en ment que la seva llengua és diferent de la meva. I en aquest cas, diferent per partida doble, perquè la meva amiga anglesa, òbviament, utilitza British Sign Language (BSL), i malgrat que jo ja començo a incorporar molts dels signes de BSL en el meu lexicó, segueixo signant LSC (pel que fa a l'estructura, i a la majoria dels signes).

Bé, com anava dient, estava jo en una cafeteria de Camden Town amb ella, signant apassionadament parlant d'això i d'allò, quan m'adono que a la taula de darrere meu, un brasiler li està ensenyant portuguès a una catalana. Somric dins meu i penso: "Com m'agraden les llengües..."

Una estona després, camí del Soho (per seguir la festa), ens trobem amb una companya meva del curs de BSL, una noia de Sevilla que sap signar en LSEspanyola. I comença el caos preciós i fantàstic de les llengües: en aquesta part de la història, la sevillana i els seus dos amics (cap relació amb les llengües de signes o els sords), parlen castellà entre ells, jo signo una barreja de BSL i LSC mentre parlo en anglès, però evidentment no puc evitar passar-me al castellà de tant en tant (especialment, quan prenc la tercera copa de la nit). La sevillana, tres quarts del mateix, barreja BSL i LSE mentre parla espanyol i anglès a estones, i la meva amiga anglesa s'ho passa teta amb el munt de malentesos que es generen en la conversa.

Ahir, a classe de Linguistics of Signed Languages, amb l'amiga anglesa, vam conèixer un estudiant d'intercanvi alemany, sord, que òbviament signa DGS (Deutsche Gebärdensprache). Al descans vam estar xerrant una estona amb ell, i la llenguaddicta va sentir un formigueig que la va fer somriure un cop més:

com m'agrada el que faig

Sharing feelings

M'encanta la idea. Simplement, m'encanta.