Descansi en pau

L'Avui
El País
La Vanguardia
El Periódico
La Razón
El Mundo

Reestructuració neuronal

Un estudi de la University of Western Ontario demostra que l'àrea auditiva primària del còrtex cerebral de les persones sordes de naixement és reutilitzada per al processament d'estímuls visuals; més concretament, segons els investigadors, per a potenciar la visió perifèrica.

No és nou el fet que el cervell és plàstic i es readapta segons la situació, però aquest estudi aporta nova llum a la llegenda urbana que els sords tenen la visió perifèrica més aguda.

Descobreixen una llengua a l'Himàlaia

Bé, "descobreixen" és una manera de dir (la manera que han triat els periodistes de Público per a donar a conèixer la notícia). Es tracta d'una llengua a la qual només li queden 800 parlants, i cap membre de les noves generacions es troba entre aquests 800, per tant, té els dies comptats.

Tot i que ja fem tard, ¡llarga vida al koro!

Vergonyós debat a TV3

Als matins de TV3 en Cuní presentava ahir la polèmica sobre els implants coclears. La primera gran pífia de TV3 en aquest debat va ser l'absoluta desinformació de l'equip del programa: en Cuní feia servir la paraula "sordmut" a tort i a dret, per més que el noi sord implantat que seia al seu costat li parlava amb (certa) normalitat.

L'altra gran cagada de la realització del programa va ser no tenir una interpretació com déu mana: la finestreta de la intèrpret (intèrpret present en el debat però situada amb molt poca gràcia), apareix i desapareix, de manera que els sords no poden seguir el debat. 

Pel que fa al tema que ens ocupa (les llengües), el doctor Clarós parla de desenvolupament del llenguatge amb una ignorància supina: segons ell, els sords prelocutius no desenvolupen el llenguatge en el seu cervell, i per això cal implantar-los com abans millor. Anem a pams: el llenguatge es desenvolupa en el cervell perquè els nens absorbeixen la llengua de l'entorn. Si el nen és sord, és evident que no podrà adquirir la llengua oral de l'entorn, i és per això que necessiten un entorn en el qual la llengua habitual sigui visual. Si privem el nen d'aquest entorn, no desenvoluparà el llenguatge de la mateixa manera que ho faria si tingués accés a una llengua visual-gestual (llengües de signes). No oblidem que els sords no adquireixen les llengües orals de l'entorn, sinó que les aprenen, amb tot el que això implica.

Potser va sent hora que algú parli de les llengües de signes com cal, donant-los el valor i la dignitat que es mereixen, i no com a simples pantomimes que fascinen als oients i separen els sords de la societat.

Europa i les seves llengües

Com potser alguns sabeu, aquest mes d'agost la llenguaddicta ha fet un viatge de pel·lícula per alguns països del nostre estimat vell continent. El viatge va començar a Barcelona -bé, per ser més exactes, a Lavern (a l'Alt Penedès)-, des d'on una sevillana i una servidora sortíem amb el cotxe de ma mare el dilluns 16 a les 10 del matí, camí de l'aeroport a recollir un polonès (l'organitzador del viatge: un fotògraf amic meu, un dels molts polonesos que he conegut a Anglaterra). Del Prat, marxàvem directes per l'autopista cap a Venècia, on havíem de recollir el quart passatger, un noi albanès.

A la frontera francesa, la policia ens va aturar per a preguntar-nos on anàvem i per què. El fet que jo parlés francès va suavitzar un oficial de policia que semblava que tingués ganes de brega, i vam poder continuar el nostre viatge sense problemes. Un cop arribats a Itàlia, un policia italià ens va fer les mateixes preguntes que ens havia fet el policia francès, i el fet que jo m'atrevís a parlar italià va suavitzar l'oficial, que semblava que també tingués ganes de brega... Poca feina...

La gran sorpresa del viatge ens la va donar l'albanès: en arribar a Venècia vam descobrir que parlava un italià força correcte i fluïd, la qual cosa ens va ser de gran utilitat aquells dos primers dies.

La llengua franca del viatge va ser l'anglès, és clar, perquè era l'única que tots quatre compartíem. Però dins del cotxe se'n van sentir un parell més: la sevillana i jo fèiem servir el castellà, i l'albanès ens va sorprendre a tots (un cop més), especialment al polonès, en parlar-li en la seva llengua amb força fluïdesa, de manera que de tant en tant, els homes parlaven polonès i les dones parlàvem castellà.

A Venècia vam agafar un ferry (30 hores a través de l'Adriàtic) fins a Grècia. I quina va ser la nostra (nova) sorpresa en descobrir que l'albanès també parlava grec. La següent parada va ser Tirana (casa seva), on un cop més va fer de guia i d'intèrpret per a tots nosaltres. A mesura que avançava la setmana, l'albanès (enganxat tot el dia a la sevillana) anava millorant les seves nocions de castellà, de manera que les nostres converses van deixar de ser privades... Què li farem...

De Tirana vam anar a Montenegro, i no, l'albanès en aquesta ocasió no ens va poder ajudar, perquè no coneixia el serbi. Nova sorpresa, aquest cop per part del polonès: barrejant la seva llengua amb una mica de rus, i fent un accent peculiar, va poder-se comunicar amb els locals sense cap problema per a les necessitats bàsiques: comprar, demanar direccions, etc. ¡Salvats també a Montenegro!

A Bòsnia, Hongria i Àustria, va tornar a ser el polonès qui ens va fer d'intèrpret, perquè a tots tres països la gent (a Bòsnia i Hongria la gent gran sobretot) parlaven alemany (i ell el parla amb tanta fluïdesa com parla l'anglès). Amb tants de poliglots al seu voltant, la llenguaddicta només va poder fer gal·la de les seves habilitats lingüístiques a Arles (França), on vam parar un matí -ja de tornada- per a visitar una de les exposicions de fotografia més importants d'Europa: Rencontres. És maco ser útil...

Si posem totes juntes les llengües que tots quatre parlem i/o comprenem, em sembla que cobrim gairebé tota Europa: castellà, català, anglès, francès, italià, portuguès, grec, alemany, polonès, albanès, serbi, rus, txec, eslovac, llengua de signes espanyola, llengua de signes catalana i llengua de signes anglesa.

Déu n'hi do.

La darrera sorpresa del viatge ens la va tornar a donar l'albanès. A Catalunya vam visitar el monestir budista del Garraf. A les parets del refectori, uns panells amb informació (en català) expliquen els origens del budisme i del llinatge dels monjos que viuen al monestir. La sevillana intentava llegir el que hi deia, sense entendre molt del que llegia -al·legant que li costava molt perquè el català és una llengua difícil-, mentre que l'albanès, en tan sols uns minuts exposat a la nostra llengua (escrita), va ser capaç de traduir-li a l'anglès, amb força precisió, tota la informació dels cartells.

A la nit, l'albanès ja feia preguntes bàsiques en català als amics que ens van acollir a casa seva les últimes dues nits del viatge, a Lavern, i va ser capaç de seguir algunes de les converses en català al voltant d'una taula espectacularment parada, amb tot d'especialitats de la nostra cuina: truita de patates, truita d'albergínia, pa amb tomàquet, embotits i formatges, coca de recapte, escalivada, crema catalana, vi negre fet a casa, i mistel·la i rom cremat per a rematar l'àpat.

Com m'agrada viatjar...

Dolça decisió

Si mai passeu pel Xocoa del carrer Princesa de Barcelona, entreu-hi a fer una abraçada a la noia francesa que hi treballa. ¿Per què? Doncs perquè ha triat el català com a llengua de comunicació amb la gent de Catalunya. ¿I per què ha triat el català? Doncs perquè la seva família és de la Bretanya, i ella ha estat testimoni de la lenta desaparició de la llengua dels seus avis qui, per desgràcia, no han fet servir el bretó amb els fills ni amb els néts.

Quan em cobrava, em va donar les gràcies perquè li havia resolt el dubte de com es diu "chat" en català ("gat").

- Gràcies a tu, per parlar la meva llengua.

¿Coincidència o préstec?

Ahir la llenguaddicta escrivia un email a l'Eduart Abelenda per a preguntar-li el seu parer sobre una troballa (bé, troballa res especial) tot mirant una guia turística de Montenegro: platja es diu pràcticament igual el serbi que en castellà, català i francès. L'Eduart, com era d'esperar, ha fet tota una recerca per mirar de respondre la pregunta. Aquí la teniu. (Un milió de gràcies, Eduard):

"He investigat una mica i he vist diverses coses, però no tinc una resposta concloent.

El primer que he vist és que moltes llengües tenen gairebé la mateixa paraula: moltes són eslaves, però unes altres no. 

Serbi: plaža, žalo, molo, obala

Búlgar: плаж

Macedoni: плажа

Ukraïnès: пляж

Rus: пляж

Txec: pláž

Polonès: plaża

Albanès: plazha

Turc: Plaj

Romanès: plajă
Grec: Παραλία

Una semblança tan general fa pensar en el manlleu. 

A internet he trobat això: Пляж plyazh is simply french loan "plage" word which came in 19th century probably when French was popular among aristocracy. 

Però jo pensava que potser això només passava en el cas del rus o polonès però que pels de la costa mediterrània podia ser que tots vinguessin del llatí en algun moment de la història en què la paraula es pogués haver difós pel comerç marítim, per exemple, a través de la lingua franca mediterrània o qui sap com. Això ja és més difícil de saber.

He consultat diccionaris de rus, polonès i serbi en paper a la biblio i aquests tres indiquen manlleu del francès.

L'origen més remot de la paraula és grec. Del grec antic en deu derivar el grec modern. Però sembla que el llatí vulgar usava una paraula provinent del grec que era "plagia". El llatí clàssic usava una altra paraula. D'una llengua llatina no clàssica, doncs, algunes llengües en van prendre aquest mot: el catalanooccità, les llengües itàliques (italià: spiaggia, sicilià: praia) i el mossàrab (la llengua llatina extingida de la costa mediterrània valenciana-andalusa). Segons el mestre Coromines el francès plage i el castellà playa són manlleus. El francès de l'occità i el castellà del mossàrab. El principi en pl- del castellà ens ha de fer sospitar, ja que en castellà els principis pl- són cultes i playa no és culte. El que sol passar: pluja-lluvia, plorar-llorar etc. és a dir, palatalització. Playa hauria de ser llaya, però com que venia del mossàrab la van prendre així. 

És a dir que pel que fa a totes aquestes llengües eslaves i mediterrànies tenim dues possibilitats de les quals no sé quina és certa:

Transmissió via:

grec-una llengua llatina-occità-francès-serbi

aquesta implica una transmissió en serbi al segle xix

grec-una llengua llatina-una llengua itàlica-una possible llengua intermitja-serbi

aquesta permet una transmissió al serbi més antiga, potser al segle xv o vxi

Només caldria que algú et digués ara quina és la primera vegada que apareix aquesta paraula en serbi. Algú et pot consultar en un momentet un diccionari etimològic de serbi, croat, búlgar o macedoni? Seria interessant també veure el cas del romanès.

De tota manera sembla que s'hagi d'anar en compte amb les traduccions literals, ja que pot ser que platja no sigui totalment equivalent a плажа:

On the other hand, four English words denoting the land beside water (bank, beach, coast, shore) relate to three lexemes both in Polish (brzeg, wybrzeże, plaża) and in Ukrainian (берег, узбережжя, пляж).

The coast suitable for usual human activities, is close to the Polish plaża and is different from the Ukrainian пляж naming the part of the coast mainly fit for rest."

Després de quatre anys...

El Tribunal Constitucional s'ha despertat per fi de la seva llarga letargia i ha donat per acabat el debat sobre la constitucionalitat (o no) del nostre estimat i maltractat Estatut. Afortunadament, de l'article 6 sobre la llengua pròpia i les llengües oficials tan sols han "esmenat" un detall (en cursiva). A continuació, l'article 6:

Article 6: La llengua pròpia i les llengües oficials

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües.

3. La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.

4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat,

segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.

5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.

M'agradaria anar ara mateix a aquella oficina de la delegació del Govern central a Barcelona, on l'administrativa que em va (des)atendre es va negar a contestar-me si no li feia la pregunta en castellano. Ai, senyor, com m'agradaria... com... [riure malèfic i ressonant].

¡Visca Catalunya! ¡I visca el català!

Avui més que mai, "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".

Toponímia

¿Algú sabria dir-me per què el país Crna Gora (Montenegro en castellà) és en anglès també Montenegro, en lloc de Black Mountain? En totes les altres llengües europees (bé, les eslaves i balcàniques com a mínim) tradueixen el nom. ¿Per què els anglesos han triat la versió espanyola? La wikipèdia diu que el nom és venecià (vaja, jo estava convençuda que "negre" en italià es deia "nero").

¿D'on ve tot aquest embolic?

Dia de les llengües de signes

No, no pas "dia internacional de les llengües de signes", però sí dia de les LS per a mi. La tarda d'ahir va començar amb una conferència al DCAL (Deafness, Cognition and Language Research Centre, a Londres) sobre interpretació a LS en contextos escolars a Canadà. La conferenciant, Debra Russell, signava en ASL (American Sign Language). Entre els assistents, 4 signants d'ASL, la resta tots signants de BSL (British Sign Language), LSC (Llengua de Signes Catalana, una servidora) o LSM (Lengua de Señas Mexicana). Mirant de passar desapercebut per destorbar el mínim, entre el públic seu l'intèrpret de ASL a anglès. Dret, al costat de la conferenciant, un intèrpret d'ASL a BSL (tan sols com a suport en el cas que algú perdi part de l'explicació per manca de familiaritat amb ASL). En un moment donat, la conferenciant està signant ASL, l'intèrpret oral parla anglès 4 fileres rere meu, i l'intèrpret signant està interpretant en temps real una part de la conversa que considera complexa: impressionant. Té els ulls fixos en la conferenciant mentre tradueix de manera clara i precisa a BSL.

La tarda acaba amb mi i la meva amiga Sorda anant a sopar a un restaurant xinès. La gent ens mira. Ja m'hi he acostumat. En acabat, anem a un pub i ens trobem 5 amics seus (4 oients i un Sord). Els oients són estudiants de 4t nivell de BSL. M'escandalitzo en comparar el grau de fluïdesa d'aquests estudiants de 4t amb el grau de rigidesa dels alumnes de 4t (una servidora inclosa) de l'escola on vaig estudiar LSC.

En tots els aspectes, estem encara a anys llum...

Però cal ser perseverant: el dia 26 de maig el Parlament català aprova la llei que regula la normalització de la Llengua de Signes Catalana. Bonic regal d'aniversari :)

Mor Miquel Siguan

Ha mort el precursor de la immersió lingüística per a la revitalització del català a les escoles, inspirat en el model quebequès.

Descansi en pau.

Promocionem la cultura

Pragmàtica aplicada al sentit de l'humor

Corro escales amunt -tot sortint del metro a l'estació de Victoria- per tal de no perdre el tren que m'ha de dur a casa. És tard i no tinc ganes d'esperar-me una hora a l'estació per no haver forçat el pas una mica.

Mentre m'apropo a les màquines de validar el bitllet, sento pels altaveus la sortida imminent d'un tren, a l'andana ?, que té parada a l'estació on jo m'he de baixar. "Fantàstic", penso, "però, ¿quina andana ha dit?" Segueixo corrent, i mentre m'acosto al primer tren aturat que trobo (andana número 5), miro fixament un dels treballadors de la companyia de trens, que xerra relaxadament amb una col·lega. No tinc temps per a una conversa tipus (aquelles on comences, "Excuse me, could you please tell me if..."); decideixo tirar pel dret i mentre afluixo la marxa, assenyalo cap a l'andana 5 mentre pregunto: "Rochester?" L'home em mira tot seriós i contesta:

"Train... but yes, it stops at Rochester".

Encara em pixo de riure.

Humor per a relaxar-se

Error

¿Qui escriu els missatges d'error de les pàgines web i dels navegadors? Quan Firefox s'ha tancat inesperadament, en tornar-lo a obrir et surt aquest curiós missatge:

"Bé, és lamentable.

El Firefox té problemes per a recuperar les vostres finestres i pestanyes."

¿"Bé"? ¿Com que "bé"? Si és lamentable que el Firefox tingui problemes per a recuperar les "nostres" pestanyes (em fa no sé què que em tractin de "vos", per tant, m'estimo més pluralitzar-me), el missatge no ha de començar amb "Bé".

I estareu d'acord que "és lamentable", del pal "mea culpa"... home, no n'hi ha per tant.

¿Què me'n dieu d'un simple "Ho sentim, el Firefox..."?