Atenció a la polseguera que ha aixecat a França la intenció per part del govern de fer esment de l'existència de les altres llengües del país en la reforma constitucional. Les faccions més retrògrades i centristes (cal llegir-hi "l'Accadémie Française") han posat el crit al cel al·legant que, segons la Constitució actual, el francès és la llengua de la République. L'Acadèmia considera que aquest fet és una evidència, mentre que el reconeixement de les altres realitats lingüístiques de la France "atempta contra la identitat nacional". Vaja, en poques paraules, reconèixer el multilingüisme d'un país (i que França és un país multilingüe sí és una evidència) és fer terrorisme lingüístic. Però no us penseu que tot això hagi estat a causa d'un abandó dels polítics francesos del seu xovinisme, no, ni perquè, enverinats amb alguna mena de beuratge preparat a consciència per Panoràmix, hagin decidit considerar el bretó, el català o l'euskera com a llengües cooficials. ¡No! Tot aquest enrenou és perquè a la reforma de la Constitució hi volen afegir que "les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni". Punt.
Us enllaço l'article del País perquè pogueu llegir més bestieses, i compareu en nombre de parlants l'amenaça de la qual estem parlant.
Us enllaço l'article del País perquè pogueu llegir més bestieses, i compareu en nombre de parlants l'amenaça de la qual estem parlant.
6 comentaris:
Quina llàstima que allò de la liberté, egalité e fraternité, que eren uns principis universals (com universal havia de ser la llengua francesa) s'hagi convertit en una identité fortament pobletana. Els chevenements i companyia que blasmen "l'identitarisme" i "el comunitarisme" bretó o català, algerià o vietnamita, s'aferren a la "identité française".
I com que no gosen plantar cara a la macdonalització (i menys ara, amb Sarkozy) l'emprenen contra barretines i quatribarrades.
Esperem que a la primera dama se li desperti el sentiment maternal envers els pobles minoritzats (tenint en compte el seu plurilingüisme familiar) i el seu proper disc sigui en bretó...
¡Ei, llenguaddicta, que ja ha sonat el despertador!
...
Bon dia llenguadicta,
Sóc un lector teu anònim, i alhora encisat per la teva addició que transpira passió. És a dir, vida.
Encara, però, tinc el cor encongit de trobar un "gobern" en el teu darrer escrit... té alguna significació oculta o és símbol del desig de vacances.
Salutacions d'un lector anònim embadalit teu.
J.
Bones!!
he vist la frase d'encapçalament i com que m'ha agradat te n'escric algunes altres, per si mai se't passa pel cap canviar-la:
-La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble (Àngel Guimerà)
- La marca de l'esclau és parlar la llengua del senyor. (Tàcit)
-La llengua és la nostra pàtria. (Joan Fuster)
Potser ja les coneixies però també m'agraden força!!
Apa;-)!!
Anònim: Gràcies per la correcció. És una d'aquelles paraules amb què la llenguaddicta ensopega sempre. Mira que he buscat maneres d'aclarir-me, però noi, no hi ha manera.
EDU: Moltes gràcies per les cites. Si mai penso a canviar-la, segur que n'agafo una.
Vilaweb publica una entrevista que en Bernat Ferrer fa an en Joan-Pau Alduy. S'agraeix la lucidesa del polític perpinyanès que la clava.
L'Assemblea Francesa té una posició més progressiva. El Senat (i l'Acadèmia Francesa) viuen encara instal·lats en el període de "construcció" de la identitat francesa. Bon senyal aquest. Al capdavall, el Senat francès sempre ha servit de fre. Els vents bufen en un sentit concret, i això ho ha capit l'Assemblea Francesa. El reconeixement oficial del català a la Catalunya Nord avançarà i serà irreversible. Ara bé, no oblidem que la recuperació lingüística és cosa de tots, com deia la Norma.
Publica un comentari a l'entrada