American Indian Sign Language

Molt abans que arribessin els anglesos a nord-amèrica, els indis ja tenien una llengua de signes amb diverses varietats regionals. En aquest enllaç podeu trobar informació interessant i alguns vídeos ben antics.

Una ONU casolana

El mateix dia que penjava el post anterior, vaig anar a sopar amb la companya de pis i els seus amics per a celebrar el seu aniversari i el d'una altra noia, una francesa que viu a la mateixa residència que jo.

A taula érem: una alemanya (la meva companya de pis), una francesa i jo, i quatre (homes) serbis. Els serbis entre ells parlaven serbi, i amb l'alemanya també parlaven serbi (són companys de màster). La llengua franca en aquella taula era l'anglès. Jo de tant en tant amb la francesa parlava francès, especialment si no volia que els altres sabessin què li deia. Quan l'alemanya i la francesa s'havien de dir alguna cosa que no volien que els homes entenguessin, parlaven alemany, amb la qual cosa, tampoc jo me n'enterava, tot i que... això de signar m'ha despertat les habilitats de comprendre el tema d'una conversa observant gestos, mirades i expressió facial. Exemple pràctic: l'alemanya li diu alguna cosa en alemany a la francesa, mentre treu el tabac de la butxaca; la francesa li diu alguna cosa i dirigeix una mirada ràpida, completament involuntària, al plat de l'alemanya; jo li dic a l'alemanya en anglès "ella té raó, t'hauries d'acabar primer la carn", totes dues em miren i em pregunten "¿com has sabut de què parlàvem?" Quan algú es queda de pedra amb les meves dots adivinatòries en situacions similars, sempre dic: "Sóc lingüista".

La nota divertida de la taula la va posar un noi romanès que va arribar pel cafè (venia de la seva graduació). Era amic de la francesa, i amb ella parlava en francès. La noia ens va presentar, un per un, dient d'on érem. "Ell és en ..., és de serbia", i el romanès li va dir alguna cosa en serbi que no vaig entendre. Tots ens vam quedar sorpresos, "uau, parles serbi", "només una miqueta". "Ella és la ..., és d'Alemanya", i el romanès li va dir alguna cosa en alemany que només ella i la francesa van entendre, i es va reproduir el mateix diàleg. "Ella és la ..., és de Catalunya", i el romanès em va dir "oh, de Catalunya, molt de gust, m'encanta el teu país". I ens vam quedar tots de pedra.

Fa un parell de setmanes vaig estar en una taula, sopant, amb una situació similar. Era el comiat del meu (mig)germà, que fins ara estava vivint a pocs kilòmetres de Londres i se'n tornava al seu país d'origen, França. Aquella nit a taula érem ell i el seu germà (francesos), quatre polonesos, un d'Estònia, un altre francès, un anglès i jo. La llengua franca era l'anglès. Els polonesos, entre ells, parlaven polonès, i amb el noi d'Estònia també. El meu germà i son germà parlaven francès. El meu germà amb mi parlava català. Amb l'altre noi francès parlàvem francès i anglès. Amb l'anglès, només parlàvem anglès. I, sorprenentment, un dels polonesos coneixia la llengua de signes anglesa (BSL), i vam passar una estona compartint els nostres coneixements súper bàsics de BSL: el noi és veterinari, i sabia els noms dels animals, jo llavors només havia fet una classe: nombres i transports...

M'encanten aquestes situacions multilingües, encara que em perdi converses. Em sento com peix a l'aigua.

Creixent en un món multilingüe

Avui l'Eduard m'ha enviat uns enllaços que he volgut compartir amb vosaltres: són blogs de gent que viu unes situacions lingüístiques ben peculiars a casa, i la canalla creix en un entorn on s'usa més d'una llengua. Feu-hi una ullada:

Bringing Up Baby Bilingual
BabelKid - Raising a Multilingual Child
Bilingual Babes
Multi Tongue Kids

¿Música per a sords?

Fa poc més de tres anys que un cantant de rap finlandès, Marko Vuoriheimo, s'ha fet famós en la Comunitat Sorda mundial. ¿Per què la Comunitat Sorda s'interessa per un cantant de rap? Perquè Marko (Signmark) és sord.

Fins ara, les expressions artístiques de la Comunitat Sorda abastaven la poesia (en llengües de signes fa molt que existeix) i el teatre, apart de l'escultura i la pintura que, òbviament, no necessiten de la llengua oral per a ser enteses. Pel que fa al cinema, recentment s'han engegat festivals de cinema sord en què els directors són sords, així com els actors, la qual cosa ha significat un pas endavant, més enllà del típic paper de sord amb problemes d'integració que estem acostumats a veure en pel·lícules dirigides i interpretades per oients (Fills d'un Déu menor, per citar-ne una que tots coneixeu). L'esfera musical, però, es limita a facilitar un intèrpret en llengües de signes per als concerts, per tal que els Sords tinguin accés a les lletres de les cançons (lletres escrites en una llengua oral i adaptades a la llengua de signes a la qual són interpretades).

Signmark ha suposat una revolució en el món de la música. És un cantant sord, i canta amb les mans, amb el cos, amb la seva expressió facial. Per a les seves cançons fa servir la Llengua de Signes Americana (ASL), tot i que la seva llengua primera és la Llengua de Signes Finlandesa (Suomalainen Viittomakieli, en finès). El seu company interpreta les cançons a l'anglès, perquè els oients també les puguin seguir. Curiós, ¿no?

Aquí teniu un exemple del que fan (la música i l'adaptació a l'anglès és de Heikki Soini i Kim Eiroma):

(La primera cançó parla de conflictes. La segona parla del fet de ser Sord).

El debat és inevitable: una cançó en una LS no pot ser emesa per la ràdio. Les cançons de Signmark sonen a les ràdios de tot el món, i només els oients hi tenim accés. ¿Discrimina això la Comunitat Sorda?

(Recomanació per als oients: un cop l'hagueu vist i escoltat, torneu-lo a posar però sense veu. No importa si no enteneu tot el que signa Marko, segurament tampoc enteneu tot el que diu l'intèrpret que canta en anglès, però sentireu com és la música per a sords).

Per fi...

Finalment, els companys de màster (tots lingüistes) hem sortit a fer una cervesa. Ens ha costat tot un trimestre, però al final ens hi hem llançat. I és que els lingüistes les tenim, aquestes coses... Som freaks per naturalesa, ¿què voleu?

El més interessant és que ha sorgit una mena de compromís, de cara al proper trimestre, d'ajuntar-nos un cop a la setmana per a discutir articles d'interès comú. Un altre dels objectius de les trobades serà presentar els nostres treballs amb la idea de "fer el ridícul i equivocar-nos davant dels companys abans de fer-ho davant les autoritats competents encarregades de posar-nos la nota". Genial, ¿no trobeu? Un grup de 13 lingüistes, especialitzats en diferents àrees, compartint els seus coneixements amb els altres. Sona fantàstic (i el gotet de vi blanc que m'he fotut mentre ho decidíem no té res a veure amb l'eufòria que m'envaeix mentre escric aquest post).

:)

Usted tonta poco? Es necesario aumentar los ingresos? (Aquest post ha estat ampliat)

Aquest és l'assumpte d'un correu electrònic que he rebut avui. Com podeu imaginar, es tracta d'un correu d'aquells que van directes a la carpeta Correu Brossa del Gmail. Normalment no me'ls miro, els esborro definitivament. Però aquest m'ha cridat l'atenció: "Usted tonta poco?" M'he estat trencant les banyes una bona estona intentant descobrir quina paraula ha traduït el traductor automàtic per "tonta", però no l'he trobada. Potser estic assumint que l'original era anglès, quan podria ser, ves a saber, suec. O potser estic assumint que l'original devia dir alguna cosa com "¿Vostè cobra/guanya poc?", quan potser l'original deia alguna cosa com "¿És vostè poc tonta?", volent dir, no tens ni un pèl de tonta...

La resta del missatge, però, també té suc [entre claudàtors els meus comentaris], la negreta és d'ells:

Bienvenida.
Estamos interesados en le como un empleado.. [le como un empleado, o dos, siempre que estén tiernos]
Si desea ganar ademas- aprovechar la oportunidad para convertirse en remoto [¡sí, sí, sempre he volgut ser remota!] te propuesto nuestro empresa y cobrar de 10 a 30 euros por hora en la Internet. [aquesta l'ha escrit el Johan, segur]

Todos lo necesite- habilidades con ordenador personal, acceso gratuito a Internet y cuestionario enviado por correo a nosotros, que contengan datos de nombre completo, edad y lugar de residencia.

Aqui esta nuestro Manager Tommie@es-west.org

Ya un par de horas. [home, no ben bé, només un minut de fet, que el missatge fins ara no ha estat tan llarg]
Le enviaremos una carta en respuesta detallada instruccion trabajo.
Solo esperamos de usted laboriosidad. Esto no requiere ningunos archivos adjuntos! [no, la laboriositat no requereix arxius adjunts, això ho sabem tots]


Usted mismo vera, que refina - vera! [sembla la lletra d'una cançó de Franco Battiato]

Crec que els traductors automàtics estan sobrevalorats...
_____________________________

ADDENDA: Oh, oh, oh, és que n'he rebut un altre, i aquest és potser encara millor que l'anterior.

Assumpte: Vacaciones con los salarios de 1.473 euros

Usted registrado recientemente en el sitio de las vacantes.
Estamos contentos de informarles que nuestra base de vacaciones se ha recentado y nosotros abrimos un nuevo servicio - la seleccion de las vacaciones por sus datos.
Puede obtener libre garantizado y una lista de pertinentes de las vacantes usted. Enviar encuesta en esta direccion: Mickey@es-trabajo.net

Por favor, estos tres puntos:
1. Nombre, apellido.
2. Su edad y educacion.
3. Cuanto tiempo un dia esta listo para trabajar?

Por favor, no desea responder.
En promedio, se consideran encuestas durante el dia. A travis de la jornada recibira una carta de respuesta.

Adios.

(En un altre molt similar comencen amb aquesta frase: Mucho gusto le dan como nuestro usuario). Boníssims, ¿no trobeu?)

Una miqueta cansada de repetir la mateixa història

Aquesta darrera setmana me l'he passada explicant per què s'ha de vetllar perquè les llengües no desapareguin. El primer va ser el company de pis (a recordar: novaiorquès de 28 anys que tan sols parla anglès i japonès, i aquest darrer per obligació). El seu argument era per què cal mantenir una llengua com el japonès que perpetua les diferències entre homes i dones (parlant de la flexió que pateixen els verbs i de la tria d'alguns elements lèxics quan una dona s'adreça a un home o a l'inrevés). Jo li explicava que a casa meva fem servir el "vostè", flexionant el verb com toca, per a parlar amb la gent que no coneixem i/o que són més grans que nosaltres, però no el vaig convèncer. També vaig fer ús de l'argument del suposat sexisme del castellà i del català (bé, de tota llengua que té gènere morfològic i usa el masculí com a no marcat), defensant que el nom no fa la cosa, que si som sexistes ho som perquè ho som, no pas perquè la llengua ens hi porti; però no li va servir. Ell seguia creient que tots hauríem de parlar una sola llengua (això sí, tant li era quina, i tant se li en fotia si era anglès com swahili). També vaig treure les armes per a mirar de fer-li veure que el que convindria seria acostar-nos als altres comprenent la seva llengua, de manera que poguem comprendre la manera com expressen els seus pensaments, sentiments, etc., perquè tot i que en totes les llengües es pot parlar de tot, la manera canvia d'una llengua a una altra, etc. Però res. Llavors em va explicar que al Japó els joves fan servir una adaptació fonètica de "I love you" per a dir-se que s'estimen, la qual cosa vaig trobar estúpida: si en la teva llengua tens una manera de dir-ho, ¿per què necessites la d'una altra llengua?

Ahir a la tarda, un altre noi, en aquest cas un que parla unes 6 llengües (indi de naixement, viu a Londres des dels 7 anys), em va sortir amb el mateix tema: tots hauríem de parlar una sola llengua i, si volem, aprendre les llengües dels altres.

Grrr... Prou, dimiteixo. ¡Se m'acaben les energies!

Addenda: Sort que hi ha iniciatives que em fan recarregar les piles. Cliqueu aquí (espero que pogueu veure l'enllaç).

Caçadors de bolets

El passat 18 de novembre els protagonistes del programa de TV3, Caçadors de Bolets, eren un grup d'homes sords usuaris de la Llengua de Signes Catalana (LSC). M'ha semblat oportú inserir el vídeo per tal que pugueu veure com es creen noves paraules: ¿com es creen noms per als bolets?

El món boletaire, i el de la botànica en general, juga amb els llatinismes com a nom científic i les adaptacions a les llengües diguem-ne vernàcules, normalment basats en colors, mides, formes, o en similituds amb altres realitats (e.g. peu de rata, camallarg, mataparents, cep...). Si el català ho fa, ¿per què no ho hauria de fer la LSC? Mireu el vídeo i veureu com es generen noms per als bolets, emprant exactament les mateixes tècniques (però en aquest cas, amb una llengua visual i força icònica).

Addenda: és una pena que el vídeo que han penjat a TV3 no estigui subtitulat per a sords. Les parts amb veu no són accessibles per a ells. (Ja he escrit al defensor de l'audiència per a alertar-los). Apa, ¡bona cacera!

Barbaritats (que no barbarismes)

Us devia un post sobre algunes de les barbaritats que la professora del curs d'anglès ha deixat anar a classe. Només perquè passeu una estona entretinguts:

1. L'explicació del genitiu saxó (a partir dels exemples del llibre que ella fa servir):

-The professor's secretary

-Students' marks

Professora: "Com podeu veure, amb els plurals l'apòstrofe va darrere de la s".

I es queda tan ampla. Cap esment al fet que quan el nom al qual modifica el genitiu és un nom acabat en s, la s del genitiu cau per motius més que probablement fonètics (de fet, dubto que la professora sàpiga que es tracta d'una marca de cas residual de l'anglès).

2. Sobre l'estructura del paràgraf: topic sentence (frase que conté el tema a tractar, aquí li direm "frase temàtica" --perdó per la traducció patillera), supporting sentences (frases que donen suport a la frase temàtica), concluding sentence; això és el que diu el llibre:

"The topic sentence is usually the first sentence in a paragraph. It gives the topic and the main idea. The first sentence of a paragraph can be indented. The supporting sentences come after the topic sentence, and they explain the topic sentence. The concluding sentence comes at the end of a paragraph".

(Traducció al català: "La frase temàtica és normalment la primera en un paràgraf. Ens presenta el tema i la idea principal. La primera frase d'un paràgraf pot estar sagnada [entrada amb el tabulador, per als no entesos en la matèria]. Les frases de suport venen després de la frase temàtica, i expliquen la frase temàtica. La frase de conclusió ve al final del paràgraf").

¿Enteneu ara per què em sento com si estés a P5? Només li falta afegir una imatge d'en Coco fent la distinció entre "davant" i "darrere". I això per no comentar el fet que la primera frase d'un paràgraf només està sagnada si tries un estil concret de paràgraf. ¿D'on coi ha tret el llibre? ¿Li va sortir dins una capsa de cereals?

3. Exercici d'omplir forats: gramàtica.

-I look forward ...... you soon. (Que en català seria una cosa com: "Tinc ganes de veure't aviat").

a) seeing b) to seeing c) to see

Resposta correcta: b. I look forward to seeing you again.

Pregunta dels companys de classe (gairebé tots havíem triat la c): "Però, ¿per què -ing en aquest cas i no l'infinitiu?"

Resposta de la professora: "Perquè en aquesta expressió el verb ha d'anar amb -ing". Vaja, més clar l'aigua. Ara només m'he d'aprendre uns quants centenars d'expressions per l'estil, i com flexionen el verb cadascuna d'elles. És molt més fàcil que aprendre's una norma, ¿oi? (¿O era a l'inrevés?)

De fet, l'únic motiu que tinc actualment per a seguir assistint a les seves classes és el de tenir teca per al blog. Però ja us informo ara: em canvio de grup.

Nota: ser parlant nadiu d'una llengua no et converteix en mestre d'aquesta llengua.

Bilingüisme, o com dir un munt de mentides en dos paràgrafs

¿No us ha passat mai que buscant el sucre al supermercat trobeu de tot menys el sucre? O a casa, buscant la cinta mètrica o una tirita (aquelles coses que no feu servir sovint), ¿no us ha passat que heu trobat la funda de les ulleres o una carta d'un amic de la infantesa?

Avui he obert un llibre a la biblioteca pensant-me que hi trobaria el que estava buscant (bilingüisme en llengües de signes --digueu-me rara, però el llibre es diu Sign Bilingualism. Language development, interaction, and maintenance in sign language contact situations), i quina ha estat la meva sorpresa en trobar-me això:

"In theoretical terms, Catalan/Spanish bilingualism [està parlant de les llengües orals] can be considered to have achieved the highest level of equality (this parity has also been maintained in the latest legal forms), as both languages receive the same number of teaching hours, as well as additional time dedicated to the reflection and comparison of the structures that are common to both languages [està parlant de l'educació obligatòria]. In the teaching of other subjects, Catalan is the most commonly used language, as it represents the vehicular language for the entire period of compulsory education. Indeed, this bias discriminates against Spanish, and has been the object of constant criticism from certain social/political groups (details of the most recent of these are available on the following web site: www.ciutadansdecatalunya.info).

Considering that rights correspond to people, and not to territories, the Ciutadans de Catalunya Association defends the notion that both languages form part of the heritage of the people of Catalonia, and that their equal consideration at the institutional level would represent an example of tolerance and mutual respect between these two communities, and contribute to reduce the widely spread association of low working class with Spanish in the Catalan society".

L'autora d'aquesta aberració és una de les editores del llibre, i signa el capítol titulat "Sign bilingualism in Spanish deaf education". No només dóna una versió bastant esbiaixada de la realitat que vivim al nostre país (pel que fa a les llengües orals), sinó que al llarg del capítol omet deliberadament l'existència de la Llengua de Signes Catalana. Fins i tot quan parla de la llei de 2007 que regula l'ús de les llengües de signes del territori espanyol, i les reconeix com a cooficials, tan sols esmenta la Lengua de Signos Española. Encara més, en una graella on presenta el projecte lingüístic de les diferents escoles de la província de Barcelona que usen la LSC a l'aula (ja sigui com a llengua vehicular o com a matèria curricular), l'autora la cita com a "Sign Language", sense especificar que és "Catalan Sign Language". El més preocupant és que el mateix títol del llibre és fals: no hi ha un sol dels capítols que parli del que s'esperaria trobar en un llibre amb un títol com el d'aquest, és a dir, en cap cas parlen de contacte entre llengües de signes, sinó del contacte entre una llengua de signes i una  (o dues) d'oral(s).

Sens dubte, a Londres estic aprenent un munt de coses: especialment, com no s'ha d'escriure un llibre.

(Nota: aquesta senyora ha escrit un article sobre el sistema verbal en LSC juntament amb Rosa Boldú, una eminència en sintaxi de la LSC).

¿Per què parlem?

La BBC ha editat un documental sobre el llenguatge: "Why do we talk?" És un documental d'una hora que us recomano. Experts de diferents universitats i diferents disciplines presenten els seus experiments i les seves troballes, i ho fan d'una manera molt accessible per als no entesos en la matèria. Alguns d'aquests experiments no us seran desconeguts, perquè se'ns han explicat a classe o els hem trobat descrits en articles i llibres. El documental fa un ampli recorregut per l'adquisició de la primera llengua i l'anatomia del tracte vocal, passant per l'autisme i els trastorns del llenguatge.

Malauradament s'obliden de les llengües de signes, com és habitual. Tan sols en un moment en fan esment, però amb tan poca gràcia que la informació que en donen és incorrecta: "La llengua de signes és tan sols una d'entre les 6.000 llengües que es parlen al món". Mira que era fàcil construir una frase que donés una informació més acurada sobre les llengües de signes...

Tampoc no han aprofitat el fet que la recerca en llengües de signes des del punt de vista neurolingüístic i psicolingüístic ha ajudat a esclarir molts dels misteris del naixement d'una llengua, així com a entendre el funcionament del cervell quan pateix una lesió que afecta a alguna de les àrees del llenguatge.

Malgrat tot, el documental val molt la pena (i conec a dos dels experts que hi apareixen: en Gary Morgan i en Gerardo Ortega, la qual cosa sempre fa il·lusió compartir).

(¿M'ho sembla a mi o l'estructura del meu català comença a patir les conseqüències de passar el dia envoltada d'anglès?)

ADDENDA: Ara sí que podeu veure el vídeo (i no he estat jo qui l'ha penjat al YouTube, consti...). L'enllaç us durà a la primera part del vídeo, està dividit en 6 vídeos de 10 minuts. Seieu còmodament i... enjoy!

El Parlament

Avui he escrit un correu electrònic al servei lingüístic del Parlament (arran d'un parell d'errades que he trobat en l'article publicat a la pàgina web, que parlava de l'aprovació del projecte de llei que reconeix la llengua de signes catalana).

En enviar el correu electrònic he rebut una resposta automàtica, un avís de confidencialitat, escrit en cinc llengües diferents: català, aranès, castellà, anglès i francès.

D'acord amb el francès, per allò que són el país veí, però, ¿anglès?

Cinema en valencià

Avui m'ha sorprès aquest titular de El País: Aprender valenciano en el cine. A primer cop d'ull pot semblar que del que parlen és del doblatge de pel·lícules a la variant nord-occidental (ara que hi penso, ¿per què en diem nord- i no simplement occidental?). Però si llegiu l'article veureu que en un moment donat El País escriu: "...se reunieron ayer en el UGC Cine Cité de Valencia para la proyección de varias películas dobladas al catalán".

Com diu la Carme Junyent, tant me fa com li diguin... mentre el parlin.

Escala pentatònica

Avui, sessió doble al blog de la llenguaddicta. M'han enviat aquest enllaç i no me n'he pogut estar de compartir-lo amb vosaltres.

Triga una mica a carregar-se: premeu la pausa, espereu que carregui i mireu-lo tot d'una tirada (si l'aneu mirant tallat no té gràcia).

The Language Show

Aquest cap de setmana Londres ha acollit The Language Show, un esdeveniment anual en el qual es troben els representants de les diferents institucions que s'encarreguen de la difusió lingüística arreu del món. L'Institut Ramon Llull hi ha tingut un estand, en el qual jo mateixa he estat treballant avui.

Una de les coses que m'ha sorprès gratament és descobrir el munt de gent que coneix la nostra llengua, que coneix els seus origens i que, a més, estan interessats a aprendre-la. El tast de català (una classe introductòria de mitja horeta) ha estat avui un èxit: 15 "alumnes". No us sabria dir quanta gent ha passat per l'estand demanant informació en les 6 hores que jo hi he estat, però segurament em quedo curta si us dic que he atès a 50 persones (i a l'estand érem 4 i no hem parat).

Molta de la gent que hi passava venien amb l'estès estereotip del català com a "barreja entre el castellà i el francès", la qual cosa he mirat de corregir ben educadament tot explicant (again and again) que de fet van néixer totes més o menys al mateix temps i que, per tant, més aviat podem considerar-les llengües germanes o cosines entre elles. Alguns se sorprenen de saber que el català i el castellà són tan distants l'una de l'altra com ho poden ser el castellà de l'italià o el francès i del portuguès; la llenguaddicta ha exercit de mestra quan algun dels visitants preguntava per què el català se sembla més a l'italià que no pas al castellà; molts tenien coneixements d'una d'aquestes llengües i ens explicaven experiències personals: els anglòfons que han après alguna llengua romànica se senten encoratjats a aprendre'n alguna de nova, perquè entenen que un cop que n'han après una, les altres els semblaran més senzilles.

Malauradament, en un esdeveniment multitudinari sempre t'acabes topant amb la poma podrida: jo avui me n'he hagut d'empassar dues. La primera, un home anglès que presumia de parlar 6 llengües, algunes de les quals havia hagut d'aprendre per motius laborals: "He estat vivint 6 anys a Luxemburg, i m'he negat a aprendre luxemburguès: és una llengua horrible, quan la sents parlar sembla que vomitin; és una llengua estúpida". Aquest senyor tan intel·ligent que parla 6 llengües m'ha explicat que el seu pare viu a Alacant: "Allà parlen català, ¿oi? Si vaig a Alacant a viure amb el meu pare, amb les nocions de castellà que tinc, ¿podré fer vida normal, podré anar a un bar i demanar un cafè, o he d'aprendre català? És que a aquestes alçades, com que ja parlo 6 llengües, no tinc ganes d'aprendre una llengua petita que no em servirà per a res en la meva feina". La llenguaddicta, tot mantenint la calma (tot i que li han vingut ganes de fotre-li un mastegot), li ha preguntat, molt subtilment: "Potser per motius laborals no, però, ¿què me'n diu dels motius personals? Conèixer gent i poder-s'hi comunicar en la seva llengua és molt gratificant". Crec que l'home tan intel·ligent que parla 6 llengües ha captat el meu sarcasme.

La segona poma podrida me l'he empassada amb cor i cua incloses: un home força brut s'acosta a l'estand, em parla amb veu més alta del que és necessari per demanar-me si pot agafar un llapis. Li contesto amb un somriure, "és clar", i m'aixeco del tamboret per a acostar-m'hi i iniciar la meva tasca d'informadora. L'home em mira i em diu (en un castellà força estrany, sorprenentment fluït): "¿Qué miras? No soy un ladrón. Solo he cogido dos". En aquell moment la proximitat entre la seva cara i la meva era prou com per detectar un excés d'alcohol al seu estómac. Evidentment, no he contestat. He continuat somrient i no he obert la boca, no fos cas que es pensés que li volia donar conversa. Però ja sabeu que els borratxos et parlen malgrat que tu no els hagis fet cap pregunta, i aquest, a més d'anar molt borratxo, era un maleducat: "No me hables de Cataluña ni del catalán que ya sé de qué vais". Ha començat així, i ha acabat dient-me que no em puc sentir catalana perquè sóc espanyola (perquè ho diu el meu passaport i perquè Espanya és un país i Catalunya no ho és). També m'ha dit que el català no serveix per a res (si hagués estat més ràpida li hauria dit un insult ben groller en català i després li hauria dit que, com a mínim, per a insultar sí que serveix). Llavors ha començat a riure del nom de la institució a la qual jo representava en aquell moment: "¿Llull? ¿Quién es Llull? ¡Nadie lo conoce! ¡Qué nombre tan absurdo! ¡Cervantes! Ese sí es conocido. Tendríais que llamaros Gaudí. Todo el mundo conoce a Gaudí". La llenguaddicta no se n'ha pogut estar, i ha evidenciat la ignorància supina de l'individu que tenia al davant: "¿Qué sentido tendría poner el nombre de un arquitecto a una institución lingüística? Cervantes fue el primer escritor en lengua castellana. Llull fue el primer escritor en lengua catalana". L'individu em mira i em pregunta: "¿Aún vive?" Li contesto: "Espero que no: nació en 1232". Llavors se m'ha acudit preguntar-li al meu interlocutor d'on era. Premi per qui l'encerti.

Afortunadament, la valoració global del Language Show és del tot positiva.

(Per cert, el nostre estand estava situat davant mateix del de l'Instituto Cervantes. M'he quedat amb les ganes d'anar-los a preguntar per què tenien un pòster de Salvador Espriu a la paret).