El "Manifiesto por la lengua única" ha aixecat polseguera, és ben sabut, però les diferents propostes de contra-manifest (procedents de diversos grups i associacions) no han tingut l’anomenada del primer Manifiesto. Un dels col·lectius que encara no s’ha pronunciat, almenys públicament, és el col·lectiu de lingüistes del nostre país. És per això que us proposem un text amb arguments lingüístics per il·luminar els autors del Manifiesto, a qui sembla que els calen unes quantes lliçons de força matèries…
Un cop afegits els comentaris que creieu pertinents, la llenguaddicta els fusionarà i prepararà una proposta semidefinitiva. La idea és que quan tinguem l’última versió tothom la pengi a blogs, pàgines web, etc., i també fer-ne arribar una còpia als organismes involucrats (s’accepten idees).
Arguments del contra-manifest.
1) L’argument pragmàtic:
La filosofia que hi ha darrera, al voltant, a sobre, a dins -i que esquitxa- del Manifiesto, és bàsicament que no s'haurien de dedicar ni temps ni recursos a l'ensenyament ni del català ni de qualsevol altra llengua en les seves circumstàncies, perquè això no suposa cap avantatge competitiu.
Això no només sembla un argument vàlid: és totalment cert. Per tant, proposem que, a més d'eradicar el català i altres llengües en la seva mateixa situació, eradiquem també el castellà i ens passem tots directament a l'anglès i al xinès, que al capdavall són les úniques llengües que té sentit aprendre en l'actual conjuntura macroeconòmica. Si ens hem de guiar per criteris mercantilistes, fem-ho fins a les últimes conseqüències.
Ara, els autors del Manifiesto -que si destaquen per alguna cosa segur que no és ni per la seva coherència ni per la seva honestedat humana ni intel·lectual-, sembla que no entenen que els mateixos arguments "pràctics" que els porten a ells a voler que el català no s'ensenyi, justifiquen de la mateixa manera que el castellà es mori de fàstig. Sembla, però, que això no ho veuen.
D'altra banda, si pensem que la migració a l'anglès seria un cas molt extrem, cap problema, perquè l'argument s'aplica també al castellà peninsular respecte de l'americà. A Espanya pretenen ensenyar el castellà peninsular, quan el castellà peninsular, numèricament, és una raresa. No hi ha cap avantatge competitiu a parlar castellà peninsular. El castellà amb un mercat gran, com els agrada veure la qüestió a aquesta colla d'impresentables, és el sudamericà (la qual cosa alhora és una fal·làcia intercontinental, perquè en aquest no hi ha homogeneïtat: l'etiqueta "castellà" s'aplica per justificar una determinada visió de mercat favorable -i.e. "som molts"-, però aquest terme no denota res: no hi ha cap realitat objectiva al darrere -llevat d'un estàndard que, en rigor, no parla ningú-, amb la qual cosa és un pur invent). En resum, que si algú pogués tenir arguments mercantilistes per no voler parlar català, les mateixes consideracions s'aplicarien al castellà peninsular. Per tant, si el català ha de deixar de ser obligatori a les escoles catalanes, aleshores jo també vull tenir dret a aprendre a l'escola el castellà argentí, que m'agrada molt més que el castellà guàrdia-civil.
Llavors, podria ser, no ens enganyem, que els impresentables del Manifiesto realment estiguessin disposats a renunciar al castellà peninsular (tot i que ho dubto). Fins i tot si ho fessin, però, això no arreglaria res, perquè ho farien a posteriori: el problema és que han parlat d'eradicar el català sense parlar alhora d'eradicar el castellà peninsular, la qual cosa és impossible: si penses que el català s'ha d'eradicar, aleshores també has de pensar que s'ha d'eradicar el castellà peninsular (l'argument és el mateix). Si han estat capaços d'aplicar una lògica diferent a les dues situacions, és perquè la seva argumentació no és racional, sinó visceral. Per més que demà admetessin que el castellà peninsular s'esborrés del mapa educatiu, això no treuria que avui no ho admetien i si avui, donada la mateixa informació, han arribat a una conclusió diferent, això vol dir que són persones ofuscades i, en aquest sentit, animals, més que no pas persones.
(Per cert, l'"argument de la massa" -i.e. "som molts [ergo feu-nos cas]"- és també l'argument de Telefonica.)
2) L'argument competencial:
En qualsevol entrevista de feina es valora el coneixement de diversos idiomes. És una competència que denota a) capacitat de treball, b) gust per aprendre, c) una ment oberta i d) voluntat de comunicació. Això que es valora en uns casos, no s'entén que no es valori en uns altres. Tots els pares s'esmercen per enviar els seus fills a escoles bilingües quan poden, i quan tots tenen tot el currículum educatiu en una altra llengua i surten parlant-ne dues, resulta que és un problema?
L'objecció òbvia passaria per afirmar que no es fa prou castellà i que no se surt parlant dues llengües, sinó una o una i mitja, etc. Ara mateix, però, no existeix cap mesura objectiva de l'ús d'una llengua. Com ho saben, els del Manifiesto, que es parla poc castellà, a Catalunya? Algú ha vist algun estudi? Es mesura en paraules/minut? Catalanades/hora? Hores de tele? Rètols al carrer? Òbviament, atès que no hi ha cap criteri fiable (i.e. científic, tècnic) per mesurar l'ús de les llengües, qualsevol afirmació que es recolzi en qualsevol variant del concepte "ús de la llengua" és visceral, no racional.
De fet, l'únic criteri científic-tècnic fàcilment accessible (el volum de text publicat en una llengua i altra) òbviament indica TOT EL CONTRARI del que s'afirma al Manifiesto. Per tant, totes les proves en contra.
A més, caldria fer una comparativa dels resultats escolars a diferents comunitats autònomes, per veure si realment hi ha alguna interferència o mancança educativa. Bé, de fet, no cal fer cap comparativa, perquè en realitat no hi ha cap interferència: sempre és el cas que els bons estudiants de Catalunya i els bons estudiants d'Extremadura treuen bones notes en llengua. Vol dir això que els mals estudiants extremenys han fet classes en català i això ha interferit amb el seu rendiment? O que els bons estudiants catalans no han fet classes en català i, per tant, no han "patit interferències"? Òbviament, no i no. Tot això seria ridícul, pel que veurem ara.
3) L'argument variacionista:
Sovint un subconjunt gens petit dels castellanoparlants han volgut menystenir i difamar el català dient que era simplement una versió mal parlada del castellà. Novament, crec que aquest és un argument vàlid i poderós. De fet, la variació entre català i castellà, per bé que relativament gran, en termes d'intel·ligibilitat mútua, sovint no és ni de bon tros tan gran com l'existent, per exemple, entre castellà i andalús, o entre castellà i llengües sudamericanes que suposadament reben també l'etiqueta "castellà". Això vol dir que, en realitat, tenen raó i sempre l'han tinguda: a Catalunya es parla castellà. Per tant, no hi ha cap mena de problema. La gent que diu que hi ha un problema és que no entén el castellà: no entén aquesta "variant dialectal" del castellà que és el català. De la mateixa manera que ningú no demanaria a Andalusia que els seus fills fossin educats per separat en classes on es parlés castellà estàndard, l'argument variacionista impedeix justificar que a Catalunya es formin itineraris escolars separats per a nens que vulguin aprendre castellà: segons els espanyols més recalcitrants, mai no han deixat d'aprendre castellà.
Ara la versió seriosa de l'argument variacionista: lingüísticament parlant, les diferències entre català i castellà estàndard (perquè si no parlem d'estàndard, aleshores les llengües no existeixen) no permeten justificar un estatus lingüístic separat, atès que hi ha intel·ligibilitat mútua. Que català i castellà acumulin certes diferències és irrellevant i és el mateix que el fet que castellà peninsular i castellà sudamericà acumulin certes diferències. Que només castellà i català, però (i no castellà peninsular i castellà sudamericà) rebin un estatus legal diferent (i.e. es considerin llengües diferents) és una qüestió purament política. En aquest punt, tota l'argumentació lingüística desapareix: ja no es tracta ni d'immersió versus monolingüisme, ni de nombre de parlants, ni de qui té la millor literatura, ni d'en quina llengua es posen els rètols, sinó simplement de si un determinat feix d'isoglosses està legalment tipificat o no (o lèxicament codificat o no). Per tant, quan els autors del Manifiesto recorren a arguments lingüístics, això vol dir que no entenen la problemàtica (que, de fet, no és lingüística).
4) L'argument educatiu:
Com bé ha dit la Llenguaddicta, a les escoles no s'aprèn a parlar. De fet, els estudiants que destaquen, en llengua com en qualsevol altra cosa, són els que a casa tenen un entorn estimulant; en el cas de la llengua, aquells en casa dels quals es llegeix més d'un llibre a l'any.
De fet, trobaria molt preocupant que els fills de pares castellanoparlants haguessin d'aprendre castellà o en castellà a l'escola: és com si hi anessin a aprendre a menjar amb forquilla i ganivet. Parlar la llengua nadiua és una competència bàsica i es dóna per feta. Com se suposa que haurien d'entendre els nens el professor de llengua si no entenguessin la llengua en què els parla?
I quant a la discussió de si la llengua vehicular ha de ser el castellà o el català, això esdevé irrellevant des del moment en què no s'ensenya llengua: les matemàtiques no són diferents explicades en grec o en xinès, igual com una descripció del castellà en àrab continua essent una descripció del castellà; no esdevé una descripció de l'àrab.
5) L'argument històric:
L'argument estrella. Encara no he vist que ens hagin tornat les hores de català perdudes durant el genocidi perpetrat per la dictadura franquista: s'haurien de fer els càlculs d'hores lectives en català perdudes corresponents als anys de règim, a banda de les hores d'interferència lingüística provocades per la política d'aculturació, així com els càlculs de l'ús que se n'ha deixat de fer com a conseqüència de l'ocupació del territori i del desplaçament de població, i aleshores veuríem com queda el tema de les hores.
De fet, atesa la persecució del català durant la dictadura, l'única compensació possible seria un tancament de fronteres lingüístiques durant trenta anys, amb zero input en castellà. Només això seria just, i al cap dels primers deu anys segur que la gent ja només parlaria català i, voilà, qüestió solucionada.
Ara, aquesta reparació se'ns ha negat (a banda que és impossible). No se'ns ha compensat en cap moment pel genodici cultural de la dictadura. Si s'hagués actuat de manera proporcionada, a aquestes alçades el castellà a Catalunya seria una broma i un record del passat, però no s'ha fet. Ningú s'ha preocupat de restablir aquest equilibri. No s'ha fet perquè s'ha arribat a un pacte de mínims (la famosa transició), imprescindible per aturar el vessament de sang desencadenat pels genocides. Aquest pacte, per bé que ens ha negat la reparació total, ens ha donat competències educatives (a canvi d'una renúncia, hem aconseguit una "cartera"), i això ens ha permès dissenyar l'actual política educativa. Vam acceptar una renúncia, però a canvi també vam imposar una condició que ens van haver de respectar per tal que aquest país fos viable. El que ha fet possible aquest país és el model consensuat actual, i és per això que la llei, tal com està ara, ho sanciona i ho legitima.
Per això, legalment, el que els autors del Manifiesto han fet és exactament igual que si tots els "chorizos" d'Espanya signessin un Manifiesto demanant que els deixessin robar carteres tranquils, que volen poder infringir la llei sense que se'ls apliqui la justícia. Pues va a ser que no. Històricament, ja hem fet aquest camí. Els autors del Manifiesto són, en el pitjor dels casos, franquistes, en el millor, ignorants, i molt probablement, franquistes ignorants.
17 comentaris:
Un primer canvi a fer seria traslladar la primera persona del singular d'algunes frases a la primera persona del plural.
Evitaria una expressió com "castellà guàrdia civil", per exemple:
...Per tant, si el català ha de deixar de ser obligatori a les escoles catalanes, aleshores jo també vull tenir dret a aprendre a l'escola en castellà neutre, que m'agrada molt més que el castellà peninsular.
L'argument variacionista l'acabaria de forma diferent: "ja no es tracta ni d'immersió versus monolingüisme, ni de nombre de parlants, ni de qui té la millor literatura, ni d'en quina llengua es posen els rètols, sinó simplement si es tria tal o tal feix d'isoglosses per definir la 'llengua comuna".
El darrer paràgraf s'hauria de revisar un xic. Per comptes de "chorizos" es podria dir "carteristes" ("és exactament igual que si tots els carteristes signessin un Manifest demanant que els deixessin exercir l'ofici sense la interferència de la policia").
Em sembla molt bé i tot el que hi diu ho trobo de sentit comú. Quan tingueu la versió definitiva ja el penjaré al bloc.
El que em sobra són certs comentaris despectius. No és que hi estigui en desacord, és només que trobo que això és precisament el que busquen aquests "ciudadanos". Crec que la resta del text ja és prou contundent i no calen certs comentaris.
Martí
Bé, bona idea. Però costarà redactar això. Hi haurà d'haver una bona feina de síntesi. Un manifest ha de ser breu, entenedor i ordenat. Ja hi aniré participant.
Per començar proposo que proposem un model sociolingüístic ideal per als territoris de llengua no castellana. Al seu model homogeneïtzador nosaltres n'hi hem de contraposar un altre. Segons les idees de Carme Junyent, proposo que el nostre sigui un model màximament plural, més que no pas el que permet l'actual llei lingüística de Catalunya (que no es tracta de criticar ara). Em refereixo a un model on totes les llengües dels immigrants tenen un paper a l'escola, als mitjans de comunicació, en els actes públics i en les relacions personals. Segons sembla, els llocs del món amb més multilingüisme són aquells on millor es conserven les llengües minoritàries. A més, hem de tenir en compte tots els valors positius de la diversitat, de l'intercanvi i de la comunicació.
Això no comporta cap problema d'ordre. Una llengua franca sempre és necessària, però no cal donar-li més importància de la que té. Els autors del Manifiesto, amb l'argument de la necessitat de llengua franca, intentaran imposar el castellà. En el nostre cas, considerem que el català és la millor llengua franca per a Catalunya, perquè això la conservaria i perquè cal tenir en compte la territorialitat de les llengues.
Una llengua que no està lligada al seu territori propi, tendeix a desaparèixer. A aquesta última afirmació caldria fer-hi molts matisos, però tal com l'he enunciada ja és coherent amb els matisos. Una llengua franca no té més importància ni valor que les altres. Les vertaderes llengües franques del món, fàcilment són en certa manera defectuoses: pensem en l'anglès internacional d'avui o en el llatí macarrònic. Són llengües, com es pot veure, no gaire valorades més enllà de la necessitat de comunicació. Això mostra com el castellà que ens intenten imposar no és una llengua franca sinó un llengua nacional, que no ens enganyin.
A l'Àfrica, les persones solen saber moltes llengües. Potser les saben malament, però això els permet comunicar-se i valorar aquells valors de diversitat que dèiem. Saber malament moltes llengües i saber molt bé la pròpia és bonic, és lloable. Ells ens intenten fer saber molt bé una que no ens és pròpia i malament la que sí que és nostra. Això no és natural, és antiecològic. Si deixen de fer-nos por les llengües, i les considerem un tresor, tendirem a aprendre alguna de les llengües dels immigrants, cosa que multiplica les situacions i possibilitats de comunicació.
No proposo que escriguem això al manifest, sinó un resum. El desenvolupament que faig només és una justificació d'una cosa que es pot dir ras i curt si es vol.
Una idea. Quan aquest manifest estigui escrit, l'hem de fer traduir a totes les llengües minoritàries que poguem. En primer lloc les d'Espanya. També l'hem de traduir a altres llengües, el castellà també, és clar. D'aquesta manera es podran adherir a aquest manifest constructiu totes les comunitats de persones que tenen una llengua minoritària, i totes les altres persones que vulguin. D'aquesta manera la nostra proposta es podrà escampar per arreu del món. Veiem l'horitzó tan ample com és!
Com haureu imaginat, no contestaré cada comentari, seria una feinada. Aquest espai s'ha de convertir en un lloc de debat i de constatació de les vostres propostes. Ara, volia donar-li la raó a l'Eduard: serà una feinada la redacció definitiva. Per això compto amb alguns de vosaltres. Qui proposi un enfocament més sociolingüístic, posem per cas, podria escriure directament l'apartat que toqui aquest argument. A partir de bocinets més o menys definitius es pot mirar d'unificar-ne l'estil. El que no puc fer és sintetitzar toooot el que tothom escrigui, com podeu suposar.
M'encanta que hi participeu. Ja he rebut resposta via mail d'alguna professora de la UB donant-nos el seu suport.
Per cert, he penjat a l'apartat "Articles recomenats" un text escrit el 4 de juliol per Juan Carlos Moreno Cabrera carregant-se el manifiesto. Els seus arguments, com sempre, encerten de ple en el rovell de l'ou. Tot i així, segueixo pensant que podríem tirar endavant la nostra proposta.
Em sembla fantàstica la idea de traduir-lo a totes les llengües minoritzades que poguem.
Com és que ningú no escriu res? Fa mandra? Estem de vacances? El tema no crida prou? Una cosa és certa: que ells no es mereixen la nostra atenció. En tot cas se la mereix la nostra cultura: sempre valdrà més que fem coses pel català que no pas que perdem els nervis intentant explicar coses a qui d'entrada ens diu que no ens vol sentir. Però aquest cas no em sembla una rèplica rebotada. És una proposta constructiva: què troben bo i què troben dolent per la llengua, els lingüistes? Com podem ajudar aquells qui no acaben de saber com podrien argumentar la defensa de la seva llengua?
Sí, Eduard, fa una estona ho parlava amb ma mare. No sé què li passa a la gent, o els falta empenta o els falta sol i platja... Segurament això darrer.
Jo també crec que hem d'aprofitar l'avinentesa per a fer propostes constructives des del nostre ram. I tens raó: a la gent li falten arguments per a defensar la seva llengua. ¿Sabies que a Perú els lingüistes van fer servir una mentida pietosa per engrescar als ciutadans a aprendre quítxua? Els deien que si el parlaven els costaria menys aprendre anglès. No és ben bé una mentida, perquè conèixer més d'una llengua t'obre les portes a aprendre'n d'altres, però no és exactament que el quítxua faciliti l'aprenentatge de l'anglès.
Bé, deu ser veritat que un que només sap castellà, si aprèn quítxua, després tindrà moltes eines i hàbits d'estudi d'una llengua que li serviran per aprendre anglès. Si aprengués primer anglès i després quítxua, en teoria hauria de ser el mateix, però ves per on, resulta que qui tenia mandra i ha hagut de fer un esforç prou gran per aprendre anglès, quan ja en sap una mica, ja pensa que no ha de saber cap llengua més.
Esperem si algú més s'anima a participar al contramanifest d'aquest blog.
Quant a la mandra... ¿és cosa inherent a la pròpia llengua anglesa? Perquè els anglòfons acostumen a ser bastant monolingües.
Colla,
Em permeto proposar un segon redactat per al Contra-Manifest. He refregit algunes coses i reciclat algunes altres. L'esperit és el mateix, però, seguint les vostres recomanacions, l'he fet notablement més contundent :-) (Ara és contundent del pal bomba de neutrons ;-) (Ara només espero no haver-me passat de contundent! :-) El to general també és una mica més seriós i formal que l'anterior. Si al final s'ha de publicar, convé que sigui així...
""
1) L’argument liberal:
El Manifiesto invoca la llibertat dels pares de triar la llengua en què volen que els seus fills siguin escolaritzats, però això no pot ni tan sols considerar-se un argument racional, sinó que s'ha de rebre amb vergonya aliena, atès que aquesta "llibertat" a la qual s'apel·la ni existeix ni ha existit mai allà on ha existit un sistema educatiu públic: l'educació pública és una competència de l'Administració i es regeix d'acord amb el marc legal definit per aquesta. En aquest context, els pares, en tant que individus particulars, no han tingut MAI la llibertat de triar allò que els seus fills han estudiat: aquesta és una decisió en mans de les autoritats educatives, que per això són autoritats i per això són educatives. Oposar-s'hi, ja sigui per mala fe o per simple ignorància, implica no entendre el funcionament de l'estat de dret, no entendre el significat de l'autoritat, no entendre el significat de l'educació pública, i no entendre el que s'hi fonamenta, a saber, els principis de convivència democràtica.
Per això, de la mateixa manera que els pares dels nens, per més catòlics que siguin, no poden exigir que els continguts escolars incloguin creacionisme, astrologia, mística, negacionisme del genocidi franquista o càbala en comptes de la teoria de l'evolució, física, filosofia, història i matemàtiques, respectivament, igualment tampoc no poden apel·lar a la seva llibertat individual per privar els seus fills de les competències necessàries per gaudir d'una vida en plenitud en una comunitat LEGALMENT BILINGÜE. L'Administració catalana no pot pagar una educació si aquesta no capacita tots els ciutadans per exercir els drets recollits en la Constitució, on s'estableix clarament la condició LEGALMENT BILINGÜE del territori català. El sistema educatiu no pot obligar la gent a parlar català, però els ha de proporcionar les eines per escollir, per tal que, en cas que hom opti efectivament per perpetuar el genocidi cultural del franquisme, ho faci per complicitat i no fruit de la necessitat de la ignorància.
2) L'argument pragmàtic:
El que l'argument liberal amaga, tal com els autors del Manifiesto el plantegen, és la reluctància d'un sector de ultranacionalistes neoconservadors espanyols a aprendre una llengua "inservible" com el català. La filosofia subjacent a l'intent de prioritzar l'ensenyament del castellà a costa del d'altres llengües vistes com "de segona classe" (en contra del més mínim sentit democràtic d'igualtat) és que les llengües minoritàries, justament perquè es parlen poc, són inútils, raó per la qual s'ha de participar activament en la seva desaparició tot eliminant-les dels currículums educatius.
Mentre que, en les seves declaracions públiques, una gran part (si no tots) dels autors del Manifiesto segurament es proclamin partidaris dels principis democràtics i dels drets individuals en general (precisament com el que invoquen per justificar el genocidi cultural), la seva conducta en política lingüística demostra clarament o bé una greu incoherència per la seva banda, o bé la veritable tendència democraticida que hi ha al darrera: el nombre d'usuaris d'un dret no afecta la seva legimitat. Que el dret al matrimoni de parelles del mateix sexe beneficiï un nombre comparativament reduït de ciutadans, no implica que sigui un dret que calgui abolir. De la mateixa manera, que una llengua sigui parlada per una comunitat reduïda no vol dir (en un marc democràtic) que sigui una llengua que es pugui exterminar activament mitjançant manifestos d'apologia del genocidi cultural. Alhora, si una crida pública contra la homosexualitat constitueix un delicte d'incitació a l'odi i a la discriminació, el mateix és aplicable a un manifest públic en contra d'una llengua.
Quant a l'argument pragmàtic pròpiament, a saber, que no s'haurien de dedicar ni temps ni recursos a l'ensenyament de cap llengua minoritària perquè aquesta no suposa cap avantatge competitiu, aquest argument s'aplica també al castellà peninsular, per exemple, respecte de l'americà. Es troba a faltar, al Manifiesto, una crida dels autors a abandonar l'ensenyament de castellà peninsular a les escoles espanyoles (juntament amb la convenient estigmatització d'aquesta variant minoritària del castellà). D'acord amb la Constitució espanyola, a Espanya es parla el castellà; d'altra banda, d'acord amb la Real Academia Española de la Lengua, el bonaerense és tan castellà com el de Logroño. Ara bé, el bonaerense té molts més parlants que no pas el dialecte de castellà que es parla a Logroño, amb la qual cosa, de conformitat amb els raonaments (per dir alguna cosa) dels autors del Manifiesto, no té sentit que a Logroño s'ensenyi el castellà de Logroño, sinó que s'ha d'ensenyar el bonaerense, ja que és la varietat amb un mercat més ampli i, per tant, aquella que assegurarà als autors del Manifiesto un major volum de vendes de la seva obra.
Tanmateix, atès que a l'argumentació (per dir alguna cosa) dels autors del Manifiesto, hi ha implícita la idea que les llengües minoritàries han d'eliminar-se, però no, en canvi, la idea que les variants minoritàries del castellà, com ara el castellà peninsular, hagin d'eliminar-se (com caldria esperar d'acord amb la regla que només s'ha de parlar aquella llengua o varietat que es parli més), cal concloure doncs que els arguments dels autors del Manifiesto no es basen en la lògica ni en la raó, sinó en alguna mena d'impuls instintiu com ara la força i el poder de la massa davant dels drets de les minories. 3) L'argument competencial: En qualsevol context social es valora positivament el coneixement de diversos idiomes; és una competència que denota alhora capacitat d'aprenentatge (requereix esforç i disciplina, i pressuposa aptitud) i voluntat d'integració (requereix implicació i participació actives, i en última instància fa possible la comunicació i l'acció ciutadana). Això que es valora en uns casos, no s'entén que no es valori en uns altres: tots els pares s'esmercen per enviar els seus fills a escoles bilingües. Per això, quan tot el currículum educatiu és en una segona llengua i tots els nens surten de l'escola parlant-ne dues, és impossible qüestionar de manera fonamentada el disseny de la política lingüística.
L'única objecció passaria per afirmar que els nens surten de l'escola amb un nivell deficient en una o ambdues llengües. Si això fos així, però, tots els programes d'immersió lingüística en altres llengües (francès, anglès, alemany, etc.) haurien de tenir conseqüències igualment pernicioses per a l'educació dels nens. Tanmateix, l'experiència ha demostrat que els nens educats a centres on es practica la immersió lingüística aprenen dues llengües, en comptes de "desaprendre'n" la materna.
D'altra banda, la crítica de la progressiva degeneració del castellà per culpa del català, que podria ser efectivament pertinent, és ara mateix inaplicable, donat que no existeix cap mesura objectiva estàndard del domini de la llengua per part dels nens. Per mesurar-lo, caldria fer una comparativa dels resultats escolars a diferents comunitats autònomes i determinar si realment hi ha alguna variació significativa. Ara bé, l'opinió comunament acceptada és que, per exemple, els estudiants amb un entorn benestant, siguin de Catalunya o d'Extremadura, treuen millors notes, en llengua i en la resta d'assignatures, que els seus companys d'entorns més desfavorits (siguin de Catalunya o d'Extremadura). Evidentment, els bons resultats obtinguts en l'assignatura de llengua pels estudiants catalans de classe benestant no es poden atribuir a no haver patit interferències del català, ja que també ells s'hi han vist immersos, igual com els seus companys, el rendiment més baix dels quals, doncs, tampoc no es pot atribuir a la immersió lingüística ni a la influència del català. Per tant, atès que el domini de la llengua ve determinat pel nivell cultural de l'individu, se segueix que només els individus amb un nivell cultural baix experimentaran dificultats a causa de la immersió lingüística. Alhora, però, aquests individus experimentaran dificultats amb o sense immersió, raó per la qual la seva presència no justifica un canvi de política: el nivell educatiu no es pot rebaixar fins que tothom obtingui bons resultats, sinó que els resultats simplement han de reflectir el nivell educatiu, qualsevol que aquest sigui.
4) L'argument variacionista: La variació lingüística entre català i castellà, per bé que relativament gran, en termes d'intel·ligibilitat mútua no és major que l'existent entre castellà i andalús, o entre castellà i llengües sudamericanes que reben la mateixa etiqueta de "castellà". Lingüísticament parlant, les diferències entre català i castellà estàndard (perquè si no parlem d'estàndard, aleshores les llengües no existeixen) no permeten justificar un estatus lingüístic separat. Que català i castellà acumulin certes diferències és irrellevant i és el mateix que el fet que castellà peninsular i castellà sudamericà acumulin certes diferències. Que només castellà i català (i no castellà peninsular i castellà sudamericà) rebin un estatus legal diferent (i.e. es considerin llengües diferents) és una qüestió purament política. En aquest punt, tota l'argumentació lingüística desapareix: ja no es tracta ni d'immersió versus monolingüisme, ni de nombre de parlants, ni d'en quina llengua es posen els rètols, sinó simplement de si un determinat feix d'isoglosses està lèxicament codificat i, en conseqüència, legalment tipificat, o no. Per tant, quan els autors del Manifiesto recorren a arguments lingüístics, això vol dir que no entenen la problemàtica (que, de fet, no és lingüística). 5) L'argument educatiu: A les escoles no s'aprèn a parlar: seria preocupant que els fills de pares castellanoparlants haguessin d'aprendre el castellà a l'escola. (A més, com se suposa que haurien d'entendre el professor si no entenen la llengua en què els parla?) A Catalunya la immersió lingüística en català s'explica com una necessitat i una reparació després de desenes d'anys de persecució i genocidi lingüístic. Ara bé, això no és aplicable al castellà: el castellà no ha passat per cap situació semblant. Per tant, què aprenen els nens extremenys a l'escola quan fan castellà?
Òbviament, no aprenen a parlar, sinó destreses lingüístiques (anàlisi sintàctica, gramàtica, ortografia, comentari de text, redacció, etc.) que, de fet, s'aprenen d'una manera molt més eficient en un entorn plurilingüe, ja que aquesta mena d'entorns estimulen la consciència lingüística en els infants, tal i com la investigació científica ha demostrat en el curs dels anys.
D'altra banda, i atès que, com hem vist, a l'escola no s'ensenya a parlar, la llengua de l'escola, és a dir, la llengua vehicular dels coneixements, esdevé irrellevant: les matemàtiques no són diferents explicades en grec o en xinès, igual com una anàlisi sintàctica en àrab d'una frase del castellà continua essent una anàlisi sintàctica d'una frase del castellà i no esdevé una anàlisi sintàctica d'una frase de l'àrab. 6) L'argument històric: A l'hora de menysprear el català pel seu caràcter minoritari, els autors del Manifiesto fan un considerable exercici d'amnèsia històrica i ometen les raons que han portat a la situació lingüística actual, i que un altre cop tenen poc de lingüístiques.
El caràcter minoritari del català és fruit de les hores de català perdudes durant el genocidi perpetrat per la dictadura franquista. Per tant, llevat que es vulguin legitimar les accions de la dictadura, el caràcter minoritari del català s'hauria de relativitzar a la persecució feixista que va patir: el català és ara minoritari perquè en el passat una dictadura va exterminar qui el parlava; aprofitar la feina feta pels genocides i fins i tot voler acabar-la sembla com a mínim una decisió èticament qüestionable. El caràcter minoritari del català és fruit d'accions execrables i, en la mesura en què estem en desacord amb aquestes, se'ns imposa el deure moral d'oferir alguna reparació (com ara la immersió lingüística) per tal de no afegir ignomínia a la infàmia ja sigui per inacció o per reiteració. Òbviament, però, negarem la reparació, o àdhuc incitarem a acabar la feina i abandonar definitivament l'estudi de la llengua, com ara els autors del Manifiesto, en cas que estiguem d'acord amb la política de genocidi i amb la dictadura.
De cara a oferir la reparació deguda, s'haurien de fer els càlculs d'hores lectives en català perdudes corresponents als anys de règim, a més de les hores d'interferència lingüística provocades per la política d'aculturació, així com els càlculs de l'ús que s'ha deixat de fer de la llengua com a conseqüència de l'ocupació del territori i del desplaçament de població. Un cop fet el càlcul, seria possible determinar les hores que falten, i segurament el nombre obtingut justificaria, per raons pràctiques, l'adopció d'una política d'immersió lingüística com l'actual; en cas contrari, a les sis hores lectives actuals caldria afegir unes altres sis hores diàries de català. És altament dubtós que els estudiants poguessin soportar jornades escolars de dotze hores, amb la qual cosa la immersió és una solució de compromís que, malgrat ser molt imperfecte, permet com a mínim conciliar els diferents interessos.
La renúncia a una reparació proporcional a la magnitud de la repressió patida pel català obeeix al fet que aquesta reparació és en realitat impossible. La cultura és un bé intangible, la qual cosa vol dir que el mal que s'infligeix mitjançant el genocidi cultural és en tots els casos irreparable, atès que és impossible de quantificar. Sabedors d'això, però conscients alhora de la necessitat de fer viable l'incipient democràcia espanyola, els catalans, igual com els altres pobles de la Península implicats en la Guerra Civil Espanyola, van acceptar durant la Transició un pacte de mínims: la renúncia a la, de fet, impossible reparació cultural, va ser a canvi d'un grau no trivial d'autonomia política. Aquesta autonomia política relativa inclou competències com ara l'educació, i aquesta compensació en termes legals no és sinó una obligació envers les víctimes de la dictadura: conferir la potestat de crear un sistema educatiu capaç de pal·liar en la mesura del possible les conseqüències del franquisme, és una de les competències reconegudes a la nació catalana per tal que aquesta s'avingués a fer possible el projecte d'estat espanyol. Altrament, la Guerra Civil s'hauria tancat en fals.
Per això, que l'Administració catalana exerceixi aquesta potestat i dissenyi, d'acord amb les seves competències, el sistema educatiu que consideri adient, és una de les manifestacions més evidents de l'actual estat de dret, i qüestionar-ho implica qüestionar l'equilibri constitucional.
La llei actualment vigent sanciona i legitima les competències catalanes en matèria educativa i, en conseqüència, quan els autors del Manifiesto intenten subvertir el model educatiu resultant de l'exercici d'aquestes competències tot apel·lant a l'estat perquè envaeixi l'autonomia de l'Administració catalana i l'obligui, contra el dret vigent, a renunciar a les seves funcions, estan intentant subvertir alhora la legalitat.
A la pràctica, doncs, i des del punt de vista de la llei, el que els autors del Manifiesto han fet amb la publicació del seu text ve a ser com si tots els delinqüents d'Espanya haguessin signat un Manifiesto demanant que se'ls permetés cometre crims impunement.
Tanmateix, tot adaptant el proverbi a la qüestió que ens ocupa, es pot dir que "ignorar el català no eximeix del compliment de la llei".
""
Colla,
He fet una relectura d'aquest segon esborrany i m'agradaria fer-hi un parell de correccions:
1) Al primer paràgraf, suprimir "racional, sinó que s'ha de rebre amb vergonya aliena". És una mica fort per començar ;-), i la veritat és que no ve al cas, és un atac per atacar (em vaig deixar portar per la passió :-)
2) Cal substituir "de ultranacionalistes neoconservadors" per "d'ultranacionalistes neoconservadors".
3) Personalment, jo suprimiria els fragments "mitjançant manifestos d'apologia del genocidi cultural" i "el genocidi perpetrat per". Són innecessaris i, un altre cop, augmenten l'agressivitat de manera gratuïta. Les frases on són ja són contundents sense termes lèxicament connotats com "genocidi", "extermini" o "neteja ètnica" :-)
4) També cal substituir "l'incipient democràcia" amb "la incipient democràcia".
Després d'aquesta segona lectura, també m'ha semblat que déu n'hi do com de contundent m'ha sortit aquest segon manifest! :-)
L'Anònim
Després de les vacances... Tornem a la càrrega.
Anònim, tot i la contundència a l'estil bomba de neutrons del teu darrer redactat, el trobo molt més complet i clar.
Podríem aprofitar l'avinentesa per fer una proposta plurilingüe seguint el que en Moreno Cabrera esbossa al seu llibre "La dignidad e igualdad de las lenguas": que al territori espanyol s'aprengui com a mínim una de les altres llengües de l'Estat, i apel·lem a la necessitat d'entesa mútua entre els ciutadans, la riquesa que suposa aprendre la llengua de l'altre (i que no sigui sempre l'altre qui ha d'aprendre la teva), l'acostament i la germanor que aquesta acció suposaria... M'estic posant un pèl hippie, ho sento.
¿Què, Eduard, t'animes a fer tu la part de la proposta plurilingüe? (Ja que tu la vas esmentar...).
Crec que ara que comença el curs serà el moment de donar a llum aquest fillet... no han estat 9 mesos, però gairebé.
Bé, ara que he tornat a la vida blogaire després de l'estiu voldria fer alguns comentaris sobre aquest manifest.
1) Em sembla que no podrem fer el contramanifest dels lingüistes, com m'havia pensat al principi. Ho dic perquè el que fem ara de moment és una resposta que va més enllà de la lingüística i que no es proposa recórrer al màxim de recursos d'argumentació lingüístics sinó només a alguns. A més, a la part de text que tenim escrita li falta la diplomàcia i la fredor necessàries per exposar arguments amb la intenció d'abarcar el màxim de persones possible. Ara com ara, molts lingüistes no signarien el text: és massa personal.
Per tant, penso que seria molt més assequible per nosaltres (que ara ens comença la feina i ens quedarà poc temps per escriure) que efectivament fem un contramanifest que ens representi a nosaltres i que no pretengui representar la veu dels lingüistes. En tot cas, ja podem posar al final que els creadors d'aquest document són majoritàriament lingüistes.
2) El text s'ha d'escurçar una mica i s'ha de corregir, això suposo que ho farem al final.
3)Amb la voluntat d'abarcar el màxim de gent possible que subscrigui aquest document penso que hem de reduir al mínim els recursos comunicatius i persuasius sentimentals que pertanyen a col·lectius més restringits i que, si ho analitzeu, hi són força abundants.
Posaré un exemple: al text s'hi esmenta el catolicisme i l'educació catòlica. De la manera com s'escriu una de les frases, les persones catòliques catalanistes i de mentalitat oberta, que són forces, notarien una cert rebuig sentimental quan se les apropa molt al grup de persones que no valoren la diversitat ideològica i lingüística. Aquest rebuig faria que els costés signar aquest text malgrat que estarien d'acord amb gairebé tots els arguments.
Em sembla millor que reduïm els arguments que són vàlids només per als grups reduïts, que generalment són els sentimentals, ja que els racionals tendeixen més a la universalitat.
El nostre text tendeix una mica, diria massa, a allò que malauradament és tan comú: nosaltres som els bons i nosaltres som els d'esquerres, socialistes, catalanistes, ecologistes, agnòstics, ateus o de religions que s'adiuen amb les nostres idees morals pròpies, de mentalitat suposadament oberta, suposadament tolerant etc. Si només escrivim el text per a aquest grup, limitem el valor dels arguments racionals que defensarien la llengua catalana davant d'un nombre major de persones i especialment davant dels seus atacadors, que no són precisament d'aquest grup i que, per tant, només poden escoltar raons que no siguin només d'aquest grup.
Hola nois,
Tornada de la mandra de les vacances he estat llegint per sobre la proposta contra-manifest. Abans de fer cap comentari m'ho vull llegir tot a fons i reflexionar sobre el que s'ha dit.
Tot i així us ofereixo la meva col·laboració tant pel que fa a idees, com pel que fa a redacció i traducció.
Ens veiem aviat!
Un cop analitzat una mica més el que heu anat dient crec que l'Eduard té raó, si realment es vol presentar aquest contra-manifest s'ha de ser encara més imparcial i abarcar a un públic més gran que hi pugui donar suport. Que consti que estic d'acord amb molts d'aquests comentaris que s'han titllat de una mica radicals, però s'ha de pensar si realment voleu que sigui una cosa molt personal o si voleu intentar que tingui el màxim recolzament possible.
D'altra banda, ja que part del cercle que l'està fent està relacionat amb la Universitat de Barcelona, no estaria malament que algun professor amb renom hi fes una ullada quan estigui més avançat i que el màxim nombre de docents donessin el seu suport. No ho dic per res, però la nostra societat funciona així, si no hi ha un nom per davant molta gent ja ni escolta el que se li vol dir...
NO sé, penseu-hi.
La idea és passar-ho als profes quan el tinguem. El primer esborrany el va llegir la Mª Antònia Martí, i em va fer saber que signaria el que fes falta. Quan els altres el llegeixin, ja diran el què. Tot i així, no som ningú, està clar (bé, no tinc tan clar que l'Anònim sigui realment tan anònim com ens vol fer creure). Però som els que som, i si el fem prou plural com proposa l'Eduard, la llista de "ninguns" s'anirà ampliant fins que tard o d'hora enmig d'aquesta llista hi aparegui un "algú".
Publica un comentari a l'entrada