L'últim cop que vaig anar a depilar-me abans de les vacances (sí, la llenguaddicta es depila...) vaig arribar molt d'hora, com sempre, a la cita amb l'arrencapèls. Com que no duia cap llibre, vaig decidir (molt a contracor, que consti) fullejar les pàgines d'una d'aquelles revistes horribles on les dones són tractades com a objectes decoratius entrenats per a satisfer les necessitats (sexuals i d'altres) dels homes. Òbviament, com que no esteu en un blog de feminisme pro-castració no és d'això que us parlaré. El tema és lingüístic (¿què, si no?).
El títol d'un article em va cridar l'atenció: "Oír en el silencio", vaig suposar que parlava de sordesa. L'article començava amb una sèrie de fotos de famosos (Mick Jagger, entre ells) que han posat per a una campanya de sensibilització sobre sordesa. Amb això ja se'm van posar els pèls de punta (la qual cosa va anar d'allò més bé com a preparació per a la tortura que m'esperava a mans de la Glòria... adient el nom, també). Els peus de les fotos demostraven un cert aire paternalista i compassiu pel fet que les persones sordes no poden sentir, apreciar i disfrutar la música. En fi, a partir d'aquí, la resta del reportatge anava plagat d'opinions absurdes, poca informació, desconeixement absolut de la comunitat sorda, pro-oralisme, etc. La cirereta del pastís la posava un text d'Empar Moliner, molt poètic, que narrava un dia qualsevol en les vides d'una dona sorda i d'una dona oient, tot comparant-les en actes quotidians (un cop més, amb total desconeixement de la realitat de les persones sordes). Amb la prosa que la caracteritza, expressava el calvari amb el qual la dona sorda s'havia de conformar per la seva condició, tot relatant anècdotes (del tot absurdes) com la necessitat d'agafar un taxi perquè "no pot conduir, és clar", la dificultat per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o un cambrer (sembla que la senyora Moliner no sap que l'ús de la llibreteta ha quedat per a les pel·lícules d'època), i el que més la preocupava: ¿què farà aquesta dona si és mare i el seu bebè plora a l'habitació del costat?
En fi, com que ja em coneixeu, no vaig poder resistir la temptació d'escriure una carta a la revista en qüestió: Marie Claire. Carta que, òbviament, no em van contestar. No sé si al número de setembre se n'ha fet esment, primer de tot, perquè avui no l'he vista al prestatge de les revistes del lloc on vaig a depilar-me; en segon lloc, perquè no penso comprar-la... Però m'agradaria compartir amb tots vosaltres el que vaig dir a aquella colla d'ineptes.
Aquí teniu la carta. L'article no l'he pogut aconseguir.
"El motiu d’aquest escrit és comentar l’article “Oír el silencio”, publicat a la revista Marie Claire el mes de juliol de 2008, sobre la sordesa. En primer lloc, crec que cal aclarir que existeixen dos tipus de sordesa: la prelocutiva (de naixement o prèvia a l’adquisició d’una llengua) i la postlocutiva (sordesa per malaltia, accident, etc., posterior a l’adquisició d’una llengua). Aquesta distinció és bàsica a l’hora de parlar de persones sordes, ja que tal com afirmeu a l’article, les primeres (sempre segons el grau de sordesa) potser no hagin sentit mai ni música ni veus, mentre que les segones sí. Però el que no dieu és que les primeres no creuen que l’absència d’aquests “plaers” sigui una pèrdua, ni viuen la sordesa com una discapacitat (en qualsevol cas, són les persones oients no informades qui les consideren discapacitades). Les persones sordes prelocutives del nostre país viuen la seva realitat amb (gairebé) total normalitat.
¿Què fa que aquesta normalitat no sigui total? El nostre món és un món per a oients, o això és el que ens han fet creure. És cert que l’audició és un sentit molt útil, però afortunadament no és l’únic. La major part de la informació que rebem ens arriba via auditiva i via visual. Tothom sap que quan no tenim un dels sentits, els altres es sobredesenvolupen. També ho fa la vista. El món de les persones sordes és un món primordialment visual. I atès que el sentit que tenen més desenvolupat és la vista, és del tot injust privar-les d’una llengua visual. En el vostre article dediqueu moltes línies als sords postlocutius, i moltes més a explicar el punt de vista dels sords oralistes, mentre que tan sols esmenteu que existeix un altre grup amb un punt de vista diferent: els sords signants. Sapigueu que no es tracta en absolut d’un petit reducte (dieu que són tan sols el 10% de la comunitat sorda, la qual cosa no és certa).
Cada cop són més les persones que saben que la primera llengua d’un ésser humà (allò que s’ha anomenat llengua materna) és adquirida, és a dir, la persona no l’aprèn voluntàriament, sinó que la desenvolupa sense esforç i de manera involuntària, sense ni tan sols adonar-se’n i sense poder evitar-ho, a partir dels inputs (estímuls) que rep del seu entorn. Qualsevol nen és capaç d’adquirir qualsevol llengua en els primers mesos de vida, tan sols cal exposar-lo a un entorn on es parli aquesta llengua. Però, ¿què passa quan el nen no té accés als estímuls? En aquest cas, no existeix adquisició natural de cap llengua. És el cas de les persones sordes prelocutives (especialment de les persones amb molt poques o cap resta auditiva). En no tenir accés a la llengua oral del seu entorn, si les privem d’un input lingüístic visual (com són les llengües de signes) les estem condemnant a no poder adquirir cap llengua. Qualsevol llengua oral que volguem que aprenguin haurà de ser ensenyada, és a dir, requerirà per part de la persona sorda esforç i voluntat. La diferenciació entre adquisició i aprenentatge no és només terminològica. Nombrosos estudis amb neuroimatge demostren que la localització al cervell d’una llengua adquirida respecte d’una d’apresa és completament diferent. Si és cert que les persones sordes poden arribar a ser bones usuàries de les llengües orals, no són per a elles llengües naturals. Qui conegui una persona sorda prelocutiva sabrà de què parlo. Poden comunicar-se amb persones oients, sí, però sempre notarem que alguna cosa falla en l’estructura, alguna cosa que delata que han après la llengua, que no l’han adquirida, una cosa semblant al que ens passa quan parlem amb un anglès nadiu després d’anys d’acadèmia, i de seguida detecta que no som anglòfons. Sobre aquest tema i la suposada “facilitat” que tenen les persones sordes per aprendre llengües orals i per entendre els seus interlocutors mitjançant la lectura labial, vull recomenar el llibre de Pepita Cedillo, Háblame a los ojos (Octaedro, 2004), on l’autora relata les seves experiències com a persona sorda en un món d’oients.
Un altre punt que m’agradaria comentar és el desconeixement que sembla que té Empar Moliner sobre la comunitat sorda en general. Senyora Moliner, les persones sordes poden conduir un vehicle, i no van amb el llapis i el paper a la mà per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o el cambrer. Les persones sordes poden formar una família sense necessitat de tenir intercomunicadors per a bebès (¿cal recordar que es tracta d’un invent de finals del segle xx?), però, tot i això, si volguessin tenir-ne un d’específic per a persones sordes, es troben fàcilment en el mercat habitual de complements per al bebè. Totes les persones sordes que conec són capaces de demanar una amanida, treure diners i donar una adreça, fent servir la seva pròpia veu; moltes d’elles tenen carnet de conduir i algunes, fins i tot, vehicle propi. Les persones sordes fan els exàmens de trànsit igual que les persones oients, exceptuant l’exàmen pràctic, on les indicacions de l’examinador són gestuals, òbviament. Imagino que molts lectors es deuen estar preguntant el mateix que jo vaig preguntar-li a la primera persona sorda que vaig conèixer, el meu professor de llengua de signes catalana: “Però, ¿com saps si ve una ambulància, si no la sents?” La seva resposta va ser contundent: “¿Com la sents tu si tens la música ben forta i les finestres tancades?” No la sento, és evident, però la veig. I una persona sorda la veu molt abans que jo, ja que el seu camp visual perifèric està molt més desenvolupat que el d’una persona oient.
Volia aclarir també un concepte que incomoda molt a la comunitat sorda, i és el fet que s’empri la paraula “sordmut” per parlar d’ells. Si llegiu l’article escrit per Pepita Cedillo a La Vanguardia el dia 20 de desembre de 2007 (“Soy sorda, no sordomuda”) -el teniu enllaçat en aquest blog, a la secció d’articles recomenats- entendreu el per què d’aquesta incomoditat. Històricament, les persones sordes han estat considerades retardades, boges, discapacitades, i un llarg etcètera motivat per la ignorància. Un cop vist que el “problema” no era ni cognitiu ni mental, van rebre el nom de “mudes”, perquè la única cosa que semblava evident era que no podien parlar. Ara sabem que l’únic motiu pel qual no ho poden fer és perquè no reben estímuls auditius. Quan algú se’n va adonar, els van començar a etiquetar de “sordmuts”, però estem parlant de fa aproximadament dos segles. Ja fa dècades que el terme “sordmut” ha quedat en desús, per incorrecte, per inexacte, per ofensiu. Les persones sordes no hi senten, però en no tenir cap problema a l’aparell fonador són capaces de parlar si se les ensenya una llengua oral, com he comentat abans.
Afortunadament per a la comunitat sorda, el govern espanyol ha reconegut recentment com a oficials les dues llengües de signes que s’usen al territori: la llengua de signes catalana (emprada per la comunitat sorda de Catalunya i que té una història documentada de més de 200 anys), i la llengua de signes espanyola (que s’usa a la resta de l’Estat, amb les seves múltiples variants regionals). Aquest reconeixement situa les dues llengües de signes a l’alçada de (no totes) les llengües orals (cal aclarir, a més, que una llengua de signes no és el reflex gestual d’una llengua oral: són llengües naturals que sorgeixen en situacions de necessitat comunicativa i tenen la seva pròpia estructura gramatical, normalment molt diferent de l’estructura de la llengua oral amb la qual comparteixen territori; és, senzillament, una llengua més, però amb caràcter visuogestual en lloc d’oral). Aquest reconeixement enriqueix el nostre patrimoni lingüístic i obre les portes a la possibilitat que, finalment, una persona sorda pugui adquirir una llengua de manera natural (com fan i han fet moltes persones en associacions o en escoles bilingües: llengua oral més llengua de signes), la qual cosa li facilitarà després l’aprenentatge de qualsevol de les 6.000 llengües orals i de les més de 130 llengües de signes que existeixen avui dia al nostre planeta."
El títol d'un article em va cridar l'atenció: "Oír en el silencio", vaig suposar que parlava de sordesa. L'article començava amb una sèrie de fotos de famosos (Mick Jagger, entre ells) que han posat per a una campanya de sensibilització sobre sordesa. Amb això ja se'm van posar els pèls de punta (la qual cosa va anar d'allò més bé com a preparació per a la tortura que m'esperava a mans de la Glòria... adient el nom, també). Els peus de les fotos demostraven un cert aire paternalista i compassiu pel fet que les persones sordes no poden sentir, apreciar i disfrutar la música. En fi, a partir d'aquí, la resta del reportatge anava plagat d'opinions absurdes, poca informació, desconeixement absolut de la comunitat sorda, pro-oralisme, etc. La cirereta del pastís la posava un text d'Empar Moliner, molt poètic, que narrava un dia qualsevol en les vides d'una dona sorda i d'una dona oient, tot comparant-les en actes quotidians (un cop més, amb total desconeixement de la realitat de les persones sordes). Amb la prosa que la caracteritza, expressava el calvari amb el qual la dona sorda s'havia de conformar per la seva condició, tot relatant anècdotes (del tot absurdes) com la necessitat d'agafar un taxi perquè "no pot conduir, és clar", la dificultat per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o un cambrer (sembla que la senyora Moliner no sap que l'ús de la llibreteta ha quedat per a les pel·lícules d'època), i el que més la preocupava: ¿què farà aquesta dona si és mare i el seu bebè plora a l'habitació del costat?
En fi, com que ja em coneixeu, no vaig poder resistir la temptació d'escriure una carta a la revista en qüestió: Marie Claire. Carta que, òbviament, no em van contestar. No sé si al número de setembre se n'ha fet esment, primer de tot, perquè avui no l'he vista al prestatge de les revistes del lloc on vaig a depilar-me; en segon lloc, perquè no penso comprar-la... Però m'agradaria compartir amb tots vosaltres el que vaig dir a aquella colla d'ineptes.
Aquí teniu la carta. L'article no l'he pogut aconseguir.
"El motiu d’aquest escrit és comentar l’article “Oír el silencio”, publicat a la revista Marie Claire el mes de juliol de 2008, sobre la sordesa. En primer lloc, crec que cal aclarir que existeixen dos tipus de sordesa: la prelocutiva (de naixement o prèvia a l’adquisició d’una llengua) i la postlocutiva (sordesa per malaltia, accident, etc., posterior a l’adquisició d’una llengua). Aquesta distinció és bàsica a l’hora de parlar de persones sordes, ja que tal com afirmeu a l’article, les primeres (sempre segons el grau de sordesa) potser no hagin sentit mai ni música ni veus, mentre que les segones sí. Però el que no dieu és que les primeres no creuen que l’absència d’aquests “plaers” sigui una pèrdua, ni viuen la sordesa com una discapacitat (en qualsevol cas, són les persones oients no informades qui les consideren discapacitades). Les persones sordes prelocutives del nostre país viuen la seva realitat amb (gairebé) total normalitat.
¿Què fa que aquesta normalitat no sigui total? El nostre món és un món per a oients, o això és el que ens han fet creure. És cert que l’audició és un sentit molt útil, però afortunadament no és l’únic. La major part de la informació que rebem ens arriba via auditiva i via visual. Tothom sap que quan no tenim un dels sentits, els altres es sobredesenvolupen. També ho fa la vista. El món de les persones sordes és un món primordialment visual. I atès que el sentit que tenen més desenvolupat és la vista, és del tot injust privar-les d’una llengua visual. En el vostre article dediqueu moltes línies als sords postlocutius, i moltes més a explicar el punt de vista dels sords oralistes, mentre que tan sols esmenteu que existeix un altre grup amb un punt de vista diferent: els sords signants. Sapigueu que no es tracta en absolut d’un petit reducte (dieu que són tan sols el 10% de la comunitat sorda, la qual cosa no és certa).
Cada cop són més les persones que saben que la primera llengua d’un ésser humà (allò que s’ha anomenat llengua materna) és adquirida, és a dir, la persona no l’aprèn voluntàriament, sinó que la desenvolupa sense esforç i de manera involuntària, sense ni tan sols adonar-se’n i sense poder evitar-ho, a partir dels inputs (estímuls) que rep del seu entorn. Qualsevol nen és capaç d’adquirir qualsevol llengua en els primers mesos de vida, tan sols cal exposar-lo a un entorn on es parli aquesta llengua. Però, ¿què passa quan el nen no té accés als estímuls? En aquest cas, no existeix adquisició natural de cap llengua. És el cas de les persones sordes prelocutives (especialment de les persones amb molt poques o cap resta auditiva). En no tenir accés a la llengua oral del seu entorn, si les privem d’un input lingüístic visual (com són les llengües de signes) les estem condemnant a no poder adquirir cap llengua. Qualsevol llengua oral que volguem que aprenguin haurà de ser ensenyada, és a dir, requerirà per part de la persona sorda esforç i voluntat. La diferenciació entre adquisició i aprenentatge no és només terminològica. Nombrosos estudis amb neuroimatge demostren que la localització al cervell d’una llengua adquirida respecte d’una d’apresa és completament diferent. Si és cert que les persones sordes poden arribar a ser bones usuàries de les llengües orals, no són per a elles llengües naturals. Qui conegui una persona sorda prelocutiva sabrà de què parlo. Poden comunicar-se amb persones oients, sí, però sempre notarem que alguna cosa falla en l’estructura, alguna cosa que delata que han après la llengua, que no l’han adquirida, una cosa semblant al que ens passa quan parlem amb un anglès nadiu després d’anys d’acadèmia, i de seguida detecta que no som anglòfons. Sobre aquest tema i la suposada “facilitat” que tenen les persones sordes per aprendre llengües orals i per entendre els seus interlocutors mitjançant la lectura labial, vull recomenar el llibre de Pepita Cedillo, Háblame a los ojos (Octaedro, 2004), on l’autora relata les seves experiències com a persona sorda en un món d’oients.
Un altre punt que m’agradaria comentar és el desconeixement que sembla que té Empar Moliner sobre la comunitat sorda en general. Senyora Moliner, les persones sordes poden conduir un vehicle, i no van amb el llapis i el paper a la mà per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o el cambrer. Les persones sordes poden formar una família sense necessitat de tenir intercomunicadors per a bebès (¿cal recordar que es tracta d’un invent de finals del segle xx?), però, tot i això, si volguessin tenir-ne un d’específic per a persones sordes, es troben fàcilment en el mercat habitual de complements per al bebè. Totes les persones sordes que conec són capaces de demanar una amanida, treure diners i donar una adreça, fent servir la seva pròpia veu; moltes d’elles tenen carnet de conduir i algunes, fins i tot, vehicle propi. Les persones sordes fan els exàmens de trànsit igual que les persones oients, exceptuant l’exàmen pràctic, on les indicacions de l’examinador són gestuals, òbviament. Imagino que molts lectors es deuen estar preguntant el mateix que jo vaig preguntar-li a la primera persona sorda que vaig conèixer, el meu professor de llengua de signes catalana: “Però, ¿com saps si ve una ambulància, si no la sents?” La seva resposta va ser contundent: “¿Com la sents tu si tens la música ben forta i les finestres tancades?” No la sento, és evident, però la veig. I una persona sorda la veu molt abans que jo, ja que el seu camp visual perifèric està molt més desenvolupat que el d’una persona oient.
Volia aclarir també un concepte que incomoda molt a la comunitat sorda, i és el fet que s’empri la paraula “sordmut” per parlar d’ells. Si llegiu l’article escrit per Pepita Cedillo a La Vanguardia el dia 20 de desembre de 2007 (“Soy sorda, no sordomuda”) -el teniu enllaçat en aquest blog, a la secció d’articles recomenats- entendreu el per què d’aquesta incomoditat. Històricament, les persones sordes han estat considerades retardades, boges, discapacitades, i un llarg etcètera motivat per la ignorància. Un cop vist que el “problema” no era ni cognitiu ni mental, van rebre el nom de “mudes”, perquè la única cosa que semblava evident era que no podien parlar. Ara sabem que l’únic motiu pel qual no ho poden fer és perquè no reben estímuls auditius. Quan algú se’n va adonar, els van començar a etiquetar de “sordmuts”, però estem parlant de fa aproximadament dos segles. Ja fa dècades que el terme “sordmut” ha quedat en desús, per incorrecte, per inexacte, per ofensiu. Les persones sordes no hi senten, però en no tenir cap problema a l’aparell fonador són capaces de parlar si se les ensenya una llengua oral, com he comentat abans.
Afortunadament per a la comunitat sorda, el govern espanyol ha reconegut recentment com a oficials les dues llengües de signes que s’usen al territori: la llengua de signes catalana (emprada per la comunitat sorda de Catalunya i que té una història documentada de més de 200 anys), i la llengua de signes espanyola (que s’usa a la resta de l’Estat, amb les seves múltiples variants regionals). Aquest reconeixement situa les dues llengües de signes a l’alçada de (no totes) les llengües orals (cal aclarir, a més, que una llengua de signes no és el reflex gestual d’una llengua oral: són llengües naturals que sorgeixen en situacions de necessitat comunicativa i tenen la seva pròpia estructura gramatical, normalment molt diferent de l’estructura de la llengua oral amb la qual comparteixen territori; és, senzillament, una llengua més, però amb caràcter visuogestual en lloc d’oral). Aquest reconeixement enriqueix el nostre patrimoni lingüístic i obre les portes a la possibilitat que, finalment, una persona sorda pugui adquirir una llengua de manera natural (com fan i han fet moltes persones en associacions o en escoles bilingües: llengua oral més llengua de signes), la qual cosa li facilitarà després l’aprenentatge de qualsevol de les 6.000 llengües orals i de les més de 130 llengües de signes que existeixen avui dia al nostre planeta."
4 comentaris:
¿Saps que la llengua de signes catalana s'estudiará com a llengua optativa l'any que ve a la UPF?
Ho vaig sentir fa uns dies a la radio.^
Petonets.
Sí, com a via de sortida per als estudiants de Traducció i Interpretació que, fins ara, havien de fer la carrera per una banda i un postgrau específic per una altra. Des d'aquest curs, la LSC queda inclosa al currículum com una llengua més per als futurs intèrprets.
La llengua dels signes sempre m'ha intrigat... m'agradaria aprendre'n, trobo que ha de ser molt enriquidor. Sé d'una parella que un dels dos era sord i es comunicaven amb el llenguatge dels signes. Van tenir bessonada i les criatures van aprendre a utilitzar-lo als pocs mesos de neixer.
Molt bon artícle, per cert! Els de la revista es deurien quedar amb un pam de nas :P
Sònia, benvinguda al meu blog. Precisament perquè a mi sempre m'havien intrigat les llengües de signes, un dia vaig decidir aprendre la de la comunitat sorda catalana. I vaig trobar que no només és enriquidor (com ho és aprendre qualsevol altra llengua), sinó que a més m'ha permès comunicar-me amb una part de la població catalana a la qual fins ara no tenia accés. El resultat més gratificant és sens dubte haver-hi fet noves amistats.
No sé, però, com es van quedar els de la revista en rebre la meva carta. Segurament ni tan sols la van llegir. Però tot i així, crec que aquestes coses s'han de dir i s'han de donar a conèixer. En l'era de la comunicació no és acceptable que hi hagi encara tanta gent que desconeix una realitat tan propera.
Publica un comentari a l'entrada